Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president del PSOE, Ramon Rubial, amb el secretari general i el candidat

Articles dependents
Josep Borrell
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Cristina Almeida (8)
Felipe González (226)
Fernando Morán (4)
Joaquín Almunia (68)
Joaquín Leguina (2)
José Bono (60)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Manuel Chaves (69)
Narcís Serra (73)
Entitats Entitats
Grupos Antiterroristas de Liberación (33)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
31 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
L'efecte Borrell
PSOE
El Partit Socialista Obrer Espanyol va començar l’any 1998 sense haver acabat de pair encara la derrota electoral de 1996 davant el Partit Popular i la dimissió de Felipe González com a secretari general del partit el 1997. El nou secretari general, Joaquín Almunia, no acabava de trobar la manera d’exercir un nou lideratge des d’un càrrec al qual havia arribat de la mà del seu antecessor que, anys enrere, l’havia convertit també en el ministre més jove (amb només 34 anys) del primer Govern socialista, però d’una forma inesperada i precipitada que no li havia permès avaluar el suport del conjunt de militants socialistes espanyols.

El sistema de primàries, aprovat precisament en el congrés del PSOE de l’any anterior on Almunia havia estat elegit secretari general, va aparèixer com la gran oportunitat per refermar el seu lideratge dintre del partit i per consolidar-se davant l’opinió pública com l’home que hauria de lluitar per recuperar la Moncloa. Al mateix temps, semblava una bona manera d’engrescar els simpatitzants socialistes davant la deteriorada imatge del partit per la sentència del cas Filesa, l’imminent inici dels judici dels GAL i el buit deixat per la marxa de l’home que els havia dirigit durant dues dècades. Era una gran ocasió per deixar de parlar del passat i començar a parlar del futur.

Però les primàries socialistes per designar el futur candidat a La Moncloa van prendre un to molt diferent al que havia previst la direcció del partit en sorgir un nou candidat capaç de disputar-li el lideratge a Almunia. Es tractava del també exministre Josep Borrell, fins llavors integrat a les llistes del PSC, que en el congrés de l’any anterior va estar a punt de presentar la seva candidatura a la secretaria general del partit i que en aquesta ocasió no va voler deixar passar una nova oportunitat.

La presència de dos candidats potents, va reforçar l’efecte mobilitzador de les primàries i va crear una intensa expectació mediàtica. Durant els pocs dies que va durar la campanya de les primàries, Borrell va saber posar-se les bases del partit a la butxaca, i el 24 d’abril del 1998, el dia que feia 51 anys, va obtenir la victòria a les urnes socialistes amb 114.254 vots (54,99%) enfront els 92.860 vots (44,67%) que va aconseguir Almunia. Borrell es va imposar a gairebé totes les federacions socialistes. Les victòries més clares les va obtenir a Catalunya (82,6 per cent del vots), Melilla (74%), Astúries (67,6%), i Madrid i Galícia (66,5%). En canvi, Almunia només va obtenir la primera posició al seu País Basc, amb un ajustat 50,4%; a Andalusia (56%) i a Castella-La Manxa (63,1%). Els barons socialistes i, alhora presidents autonòmics, Manuel Chaves i José Bono, van aconseguir la fidelitat dels seus militants, com també la va aconseguir a Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, un dels pocs barons que havia defensat la candidatura de Borrell. A la resta de federacions les bases no van seguir a unes direccions clarament favorables a Almunia i van donar suport a Borrell.

Almunia, l’home seriós i treballador que tenia “la mirada neta”, tal i com l’havia definit Felipe González, es va veure desbordat pel que ja tots els mitjans de comunicació anomenaven Efecte Borrell. D’un dia per l’altre es va veure de sobte sense opcions a governar però, sobretot, amb el dubte de si havia de seguir regint el partit, quan encara no feia ni un any que n’era el líder. Durant les primàries, Almunia havia assegurat que deixaria la secretaria general si la militància no li atorgava plena confiança. Els dirigents socialistes van aconseguir aturar la dimissió d’Almunia que hagués fet inevitable la celebració d’un congrés extraordinari del partit on s’haurien fet evidents les profundes divisions internes del PSOE. Per evitar la crisi, es va dissenyar una estructura de poder inèdita al PSOE: la bicefàlia o divisió del lideratge. Borrell es va erigir com a cap de l’oposició al Congrés dels Diputats, mentre Almunia mantenia totes les funcions orgàniques com a màxim dirigent del partit i la presidència del grup parlamentari socialista. Era una solució de compromís que cap dels dos no va voler trencar davant la possibilitat que el PSOE recuperés les seves opcions de tornar al poder.

Efectivament, durant la campanya de les primàries i immediatament després de la celebració d’aquestes, totes les enquestes assenyalaven que creixia la intenció de vot socialista i que Josep Borrell s’havia convertit en el polític més valorat de tot l’estat. Eren les conseqüències de l’efecte Borrell, però tot va començar a canviar el 12 de maig en la primera jornada del debat de política general al Congrés dels Diputats. Aquell dia Borrell s’estrenava com a líder de l’oposició i s’esperava que castigués durament al govern de José María Aznar qui va dedicar el seu discurs a destacar els èxits econòmics del govern. Borrell va intentar posar en dubte aquests èxits, denunciant en un discurs feixuc i ple d’incidències a causa del xivarri organitzat dels escons del Partit Popular contra les seves paraules, que el govern estava retallant les despeses socials i posant en perill el sistema públic de pensions. Va assegurar també que les xifres oficials de dèficit públic eren incorrectes.

Segons les enquestes publicades l’endemà, Aznar va ser el clar guanyador del debat. A parir d’aquest moment les grans expectatives creades per la figura de Josep Borrell van començar a desinflar-se i, paral•lelament, van reaparèixer les disputes internes sobre com s’havien de repartir les funcions el secretari general i el candidat a la presidència del govern. Tot i que els dos líders van intentar oferir una imatge pública de cohesió, no amagaven que hi havia alguns “problemes de coordinació”.

El malestar entre ambdós líders ja es va fer palès el mes de juny, en l’anomenada segona part de les primàries que es va celebrar el dia 27. L’aparell del PSOE va jugar fort per evitar que les eleccions internes per decidir qui encapçalaria el cartell electoral socialista a set comunitats autònomes (Aragó, Balears, Canàries, Cantàbria, Múrcia, Navarra i País Valencià) i a 43 ajuntaments de més de 50.000 habitants, s’acabés convertint en una segona volta de l’enfrontament Almunia-Borrell. Finalment, es van acabar imposant els candidats oficialistes, avalats pels “aparells” de cadascuna de les federacions del partit. L’únic punt important de fricció va ser l’alcaldia de Madrid on el derrotat, Joaquín Leguina, va acusar Borrell d’haver jugat brut al haver-se posat al costat de, Fernando Morán, que va ser el vencedor. També la designació de Cristina Almeida, dirigent de Nova Esquerra, com a candidata a la comunitat de Madrid per les llistes socialistes, sense passar per unes eleccions primàries, va molestar els borrellistes, que reclamaven que Almeida es sotmetés al vot de les bases del partit. La candidata, però, va manifestar que difícilment podia passar pel sedàs d’unes primàries d’un partit del qual no n’era militant.

L’evidència que la crisi de maig s’havia tancat en fals es va confirmar el mes de novembre quan Borrell, en un míting a Granada, en el qual també hi participava Almunia, va reclamar públicament un major protagonisme dins el partit i que se li atorgués el paper d’interlocutor davant el president del Govern i els màxims dirigents de les altres formacions polítiques; un paper fins llavors reservat al secretari general.

Almunia va tornar a plantejar que estava disposat a dimitir i l’ombra del congrés extraordinari va tornar a planar damunt el PSOE. Conscients del desgast que generaven aquestes picabaralles, els barons socialistes van instar Almunia i Borrell a resoldre les seves diferències abans del comitè federal del dia 21 de novembre per evitar que l’aparell hagués de desautoritzar a un dels dos líders. Fins i tot, Chaves, Bono, Rodríguez Ibarra i, més discretament, Narcís Serra es van oferir com a mitjancers per tal que ambdós firmessin la pau definitiva. Una pau que, inevitablement, passava per acceptar que Borrell s’adjudiqués la tasca d’interlocutor d’Aznar ja que seria ell qui finalment s’hi hauria d’acabar enfrontant a les urnes.

Finalment, la direcció del partit va imposar els seus criteris en la reunió del comitè federal i va designar Borrell com a líder del partit i únic interlocutor de cara a l’exterior, encara que el va obligar a integrar dins dels òrgans del partit l’aparell propi que s’havia construït en els mesos anterior. Almunia només conserva la responsabilitat de dirigir l’acció política del partit. La crisi s’havia tornat a tancar però no semblava pas que s’hagués arribat a una solució definitiva. L’efecte Borrell de sis mesos abans s’havia transformat en una sensació generalitzada de desmoralització que Felipe González va resumir assegurant que semblava que els dirigents socialistes no tinguessin “ganes de guanyar” les eleccions generals previstes per a l’any 2.000.