Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Zapatero, que va rebre el suport del PSC per arribar a la secretaria general, saluda a Maragall

Articles dependents
José Luís Rodríguez Zapatero
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Francesc Antich (131)
Jesús Caldera (35)
Joaquín Almunia (68)
José Montilla (837)
José Bono (60)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Borrell (83)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Juán José Laborda (1)
Manuel Chaves (69)
Marcelino Iglesias (63)
Matilde Fernández (1)
Nicolás Redondo Terreros (14)
Ramón Rubial (5)
Rosa Díez (21)
Entitats Entitats
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma Nova Via (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
50 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un canvi de lideratge tranquil
PSOE
El 22 de juliol del 2000, José Luis Rodríguez Zapatero es va convertir en el nou secretari general del PSOE. Aquest diputat socialista lleones, impulsor de la plataforma Nova Via, havia estat l’últim candidat que va oficialitzar les seves aspiracions a succeir Joaquín Almunia i treure la formació de la greu crisi en que es trobava immersa després de la debacle electoral del 12-M. A més de Rodríguez Zapatero, també van pugnar pel lideratge socialista el president de Castella-La Manxa, José Bono, la guerrista Matilde Fernández, i l’eurodiputada basca Rosa Díez.

Tots quatre candidats pugnaven per dirigir el partit socialista en una nova etapa després que la clara derrota del 12 de març hagués posat el punt i final a la crisi oberta amb la “dolça derrota” a les eleccions del 1996 i la renúncia de Felipe González a la secretaria general en el curs del 34 congrés socialista de juny del 1997. La precipitada elecció d’Almunia com a secretari general, la seva posterior derrota davant Josep Borrell a les primàries del 1998, la dimissió d’aquest el 1999, i la nova designació d’Almunia com a candidat, havien creat el desconcert entre les files socialistes i havien facilitat l’aclaparadora victòria del PP a les eleccions legislatives del 12 de març del 2.000.

La mateixa nit del 12-M, tot just conèixer els resultats, Joaquín Almunia va presentar la dimissió de manera irrevocable i l’endemà s’hi va afegir la resta de la direcció. Era clar per a tots el sectors i famílies socialistes que ja no hi havia més marge per a les solucions de compromís i que calia anar a una autèntica renovació del partit. El primer pas va ser la constitució d’una comissió política o gestora que es va fer càrrec de la direcció del partit i es va dedicar a establir les bases del 35é congrés que va quedar convocat pel 21, 22 i 23 de juliol.

El gabinet de crisi va estar encapçalat pel president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves, que va deixar clar que no aspirava a la secretaria general i que va intentar que tots i cadascun dels sectors del PSOE estiguessin representats a la gestora que, en una primera etapa, es va centrar en avaluar de forma força crítica les causes de la crisi tant de relacions internes com de projecció externa del partit. L’altra gran feina de la gestora va ser preparar el 35 congrés i establir els mecanismes que fessin possible elegir de manera transparent un nou secretari general.

La primera en posicionar-se per ocupar la vacant d’Almunia va ser la cap de llista a les eleccions europees del 1999, Rosa Díez, de 48 anys, que va presentar la candidatura envoltada de membres de l’aparell dimissionari. Decidida i gens modesta, Díez va proclamar des del primer dia que ella era “la solució” per un PSOE que havia d‘enterrar definitivament el passat. “Jo no vaig ser a Suresnes”, es vantava, en al•lusió al mític congrés que va suposar l’inici de l‘era González.

El sector guerrista també volia dir la seva al congrés i convertir-se en força decisiva ja que comptaven poder disposar, com a mínim, d’una quarta part dels vots dels delegats. Davant les reiterades negatives del president de la Junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, a presentar-se, la candidata escollida va ser l’exministra d’Afers Socials i regidora a l’Ajuntament de Madrid, Matilde Fernández, de 50 anys. La idea era actuar com a balança davant un eventual duel entre Díez, Rodríguez Zapatero i Bono, tot i que aquests dos no acabaven de trobar el moment de fer efectiva la seva candidatura.

El retard del president de Castella-La Manxa es devia, entre d’altres causes, a la negociació que havia endegat per integrar Rodríguez Zapatero a la seva candidatura amb la promesa de convertir-lo en el portaveu parlamentari, ja que era l’únic aspirant amb acta de diputat al Congrés. Les converses no van fructificar i, finalment, Bono i Rodríguez Zapatero van presentar candidatures separades. Tot i que s’especulava sobre quina d’aquestes dues candidatures comptava amb l’aval de Felipe González, aquest va optar per no donar suport públic a cap candidat i es va negar a acceptar la presidència del partit, càrrec que estava vacant des de que el maig del 1999 havia mort del dirigent basc Ramón Rubial.

En un primer moment, Bono semblava l’indiscutible favorit, però les dues últimes setmanes precongressuals van ser decisives. El treball de fons que havia dut a terme el diputat lleones propugnant un “canvi tranquil” sense renegar en cap moment del passat del PSOE començaven a donar els seus fruits. Era tan evident la divisió d’opinions entre els prop de mil delegats que van participar a la cimera, que gairebé cap dirigent territorial es va decidir a recolzar obertament un dels candidats. Només Castella-La Manxa (a favor de Bono), Castella i Lleó (Zapatero) o Extremadura (Fernández) apareixien amb un vot unificat. Aquesta situació d’incertesa no afavoria gens Bono, que fins darrera hora va intentar, sense aconseguir-ho, que Andalusia i Catalunya fessin un pas endavant a favor de la seva candidatura.

Així doncs, a les vigílies del congrés el duel definitiu era entre Bono i Rodríguez Zapatero. L’opció Rosa Díez havia perdut força, mentre la de Matilde Fernández es mantenia com la clau per decantar la balança. Calia veure que farien els guerrilles. Si tots feien pinya al voltant de la seva candidata, el president manxec encara tenia força opcions, però si es decidien pel vot de càstig contra Bono per la seva proximitat amb la direcció sortint, aquest tenia les de perdre. A l’hora de la votació, gairebé la meitat del vot guerxats va optar per afavorir Rodríguez Zapatero com a “mal menor”. El diputat lleones es va imposar per 414 vots, mentre que Bono va obtenir-ne 405. Díez només va tenir el suport de 65 delegats (6,5%) i Matilde Fernández, visiblement molesta per l’actitud del seu sector, es va quedar amb 109 vots.

En contra del que podia semblar, la pírrica victòria de Rodríguez Zapatero no va servir per aprofundir les ferides, sinó que l’endemà mateix de la seva elecció, el PSOE en ple tancava files al voltant del nou líder, en un intent d’oblidar la llarga agonia que els havia dut fins el conflictiu congrés que es clausurava. Es confirmava el canvi generacional a Ferraz. Ni tant sols els guerristes, que finalment van preferir no integrar-se a la nova executiva, van plantejar cap mena de rebuig a l’equip directiu dissenyat per Rodríguez Zapatero, que va ser referendat amb el vot del 90,2 per cent dels delegats al congrés i sense cap vot en contra.

La direcció -de 25 membres- estava formada bàsicament per joves integrants de la plataforma Nova Via i una nodrida representació de dirigents territorials, com el basc Nicolás Redondo Terreros; el català Josep Montilla; el balear Francesc Antich i l’aragonès Marcel.lí Iglesias. Com a símbol d’unitat, Manuel Chaves va ser elegit nou president del partit. Amb una executiva centrada en l’activitat parlamentària, Rodríguez Zapatero va completar la seva direcció amb el nomenament del diputat per Salamanca Jesús Caldera, un dels seus principals valedors, com a portaveu socialista al Congrés, mentre que Juan José Laborda es va mantenir com a portaveu al Senat.