Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Soldats russos amb un nadó alliberat pels segrestadors de l'escola d'Ossètia del Nord

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nacionalismes (143)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Akhamed-Khadjí Kadírov (8)
Aleksei Kudrin (3)
Anatoli Txubais (9)
Boris Ieltsin (157)
Borís Nemtsov (4)
German Gref (2)
Grigori Iavlinski (8)
Irina Khakamada (2)
Mikhail Khodorkovski (7)
Mikhaïl Kassiànov (3)
Oleg Malixkin (2)
Serguei Mirónov (2)
Serguei Glàziev (2)
Serguei Abràmov (2)
Víktor Khristenko (2)
Vladímir Jirinovski (10)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Bloc governamental Casa Nostra (Rússia) (4)
Exèrcit Rus (9)
Iukos (5)
Parlament de Rússia (42)
Partit Liberal Democràtic (Rússia) (8)
Partit Popular Republicà de Rússia (3)
Pàtria (partit rus) (4)
Rússia Unida (6)
Senat de Rússia (2)
38 lectures d'aquest article
Putin, reelegit
Rússia
El 13 de març del 2004, Vladímir Putin va ser reelegit a Rússia per a un segon mandat amb un 69,8% dels vots en les quartes eleccions presidencials que se celebren al país des del final de l’URSS. Al darrere s’hi van situar el comunista Nikolai Kharitónov amb un 14,7% dels vots, l’economista d’esquerres Serguei Glàziev amb un 4,2%, la liberal Irina Khakamada amb un 4%, l’ultranacionalista Oleg Malixkin amb un 2,3%, i, finalment, el president del Senat, Serguei Mirónov, amb menys d’un 1%. Putin va aconseguir així una victòria aclaparadora, després de conjurar l’amenaça de l’abstenció, en una jornada electoral celebrada entre grans mesures de seguretat i no exempta d’incidents: dues bombes a Txetxènia sense víctimes, i un espectacular incendi a Moscou, que va devastar l’edifici del Manj, davant del Kremlin.

La victòria de Putin referma la que va aconseguir a les legislatives del 7 de desembre de l’any anterior, quan el seu partit, Rússia Unida, es va fer amb 36,4% dels vots i 232 dels 450 escons de la Duma, mentre que el Partit Comunista n’aconseguia 53, els ultranacionalistes del Partit Liberal Democràtic (PLDR), de Vladímir Jirinovski, 38; el partit revelació Pàtria (ultranacionalista creat al setembre), 37; Naródnaia Pàtria (Partit Popular), 19; Iàbloko, el grup liberal dirigit per l’economista Grigori Iavlinski, 4; la Unió de Forces de Dreta (SPS) dels exministres Borís Nemtsov, Anatoli Txubais i Irina Khakamada, 2; i 65 els independents. Aprofitant aquesta situació, justament abans de les presidencials de març, Putin havia fet uns importants canvis en l’organigrama de poder que li conferien el control gairebé absolut de tots els aparells d’Estat i les institucions. Primer va destituir el primer ministre, Mikhaïl Kassiànov, un home pròxim a l’expresident Borís Ieltsin i vinculat a Mikhaïl Kodorkovski, un dels homes més rics de Rússia, i el va substituir pel viceprimer ministre, Víktor Khristenko. Després, a només cinc dies de les eleccions presidencials, va reduir el gabinet de 30 a 17 ministeris, mantenint dos pilars reformistes, Aleksei Kudrin (Finances) i Guerman Gref (Comerç i Desenvolupament Econòmic), i nomenant Víktor Khrustenko primer ministre en funcions.

La concepció que Putin tenia del poder havia anat guanyant molts punts des que va arribar a la presidència quatre anys enrere i es manifestava no només en l’àmbit polític, sinó en la implacable lluita militar que menava contra els afanys independentistes de Txetxènia i del Daguestan, i en el control que exercia sobre el conjunt de l’economia del país, i particularment contra la petroliera Iukos, sorgida l’abril del 2003 de la fusió de l’antiga Iukos i Sibneft per constituir el quart grup mundial del sector, darrere de BP, ExxonMobil i Royal Dutch Shell, i per davant de Chevron-Texaco i TotalFina-Elf, amb una producció equivalent a la de Kuwait, de 2,5 milions de barrils diaris.

A Txetxènia, la situació havia empitjorat molt, malgrat les eleccions convocades el 4 d’octubre de l’any anterior, que havien donat el poder al candidat prorus, Akhmad Kadírov, amb un 81,15% dels vots. La resistència txetxena va respondre amb un seguit d’atemptats: 40 morts i 200 ferits a Stàvropol, en fer explotar una bomba al desembre en un tren que feia la ruta Kislovodsk-Mineràlnie Vodi; un atac suïcida a prop de la plaça Roja de Moscou i contra un avió militar al gener, un sagnant atemptat al metro de la capital russa al febrer, que va matar 39 persones i en va ferir 129, i la mort en atemptat en un estadi de Grozni del president Kadírov al maig, que va ser substituït per Serguei Abràmov. Des de llavors, Putin va optar per la sistemàtica eliminació dels seus opositors i la repressió més brutal de qualsevol aspiració independentista txetxena, on ja havia estat eliminada més de la meitat de la població masculina del país. L’episodi més sagnant de l’any va tenir lloc a Ossètia del Nord, en produir-se l’1 de setembre del 2004 el segrest de 1.000 escolars i familiars d’aquests en una escola de Beslan. El segrest va durar 53 hores i va acabar amb la mort dels 40 terroristes que van protagonitzar l’acció i de més de 300 dels ostatges.

Pel que feia a Iukos, Putin va voler controlar des d’un primer moment l’expansió de la petroliera, coincidint amb els nous jaciments petroliers i de gas trobats i explotats al país, amb l’objectiu d’evitar un possible pas a mans estrangeres del patrimoni energètic rus. Així, Putin va fer de la pública Gazprom la companyia estelar de la indústria energètica russa, i al mateix temps iniciava una ofensiva legal contra el propietari de Iukos, Mikhaïl Khodorkovski, a qui reclamava el pagament d’impostos pendents, fins a un total de 25 milions d’euros, que Khodorkovski no va poder afrontar i que va determinar la posada en entredit judicial de la companyia i el pas del seu principal accionista a presó preventiva a finals de l’any anterior. El pols per nacionalitzar Iukos va arribar al seu punt àlgid el 19 de desembre del 2004 quan una desconeguda companyia anomenada Baikalfinancegroup va comprar Iuganskneftegaz, la filial gasística de Iukos, per 7.194 milions d’euros. Les autoritats russes ignoraven l’ordre judicial nord-americana que en bloquejava la venda, al tenir la companyia accionariat estranger i estar pendent de dictàmens judicials als tribunals de Houston, on la direcció de Iukos havia presentat un pla de reorganització de l’empresa amb l’objectiu que la fallida de la companyia fos regulada per lleis nord-americanes i aconseguir així aturar la subhasta de la filial Iuganskneftegas. Davant la situació creada, Putin va sortir a la palestra uns dies després per aclarir que la companyia estatal Rosneft havia estat la veritable compradora de Iuganskneftegaz, perquè Rosneft havia comprat la desconeguda Baikalfinancegroup a meitat de preu pels deutes fiscals que tenia reclamats retroactivament a Iukos. Rosneft era la sisena empresa del sector, i al setembre havia anunciat un pla que preveia la seva absorció pel gegant rus del gas Gazprom, amb forta participació de l’Estat, mitjançant una operació d’intercanvi d’accions que estava prevista per al gener següent.