Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Assajos a l'Auditori de Barcelona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cultura catalana (416)
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Literatura i llibres (278)
Llengua catalana (1362)
Música (203)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Joan Oliver (13)
Joan Francesc Mira (34)
Miquel Martí i Pol (31)
Entitats Entitats
Conselleria de Cultura (31)
L`Auditori (7)
Ministeri de Cultura (62)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
56 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Quan la cultura es confon amb les obres



"El poder públic (o el poder privat) assumeix com a objectiu substancial les infraestructures i deixa córrer, com si no tingués gens d'importància, l'ús i el profit dels mateixos edificis que paga i que inaugura"


Joan Francesc Mira
Escriptor

Si la vista no m'enganya, les revisions anuals que se solen fer de l'estat de la cultura -al nostre país i també als països veïns-s'aproximen cada vegada més a un resum d'aniversaris i d'inauguracions. Quins edificis obrim, quins escriptors, músics o pintors han mort, han fet molts anys en vida o fa algun segle que van nàixer o que van desaparèixer. La primera cosa (inaugurar) deu correspondre a la funció pública i pressupostària de la cultura; la segona, a la funció emocional o funerària. Ens posem tots molt contents o molt tristos, segons el cas, i tal dia farà un any, amb una nova inauguració o un nou aniversari. No vull dir amb això que no sigui cosa digna de tota lloança construir o reconstruir, inaugurar l'Auditori de Barcelona o el Liceu de la mateixa ciutat; o dedicar un any a Martí i Pol i al record de Joan Oliver. El que vull dir és que, com que entre tots no sabem encara definir el camp i el contingut de la cultura ,si deixem de banda edificis i commemoracions, sembla que no sabem quins fets memorables cal incloure en el record d'un any de vida cultural.

L'any polític tothom pot dir més o menys què és, i l'any econòmic -bo o dolent-, i l'any internacional i, fins i tot, l'any climàtic. Però, ¿què és l'any cultural? ¿Com es defineix, per exemple, el 1999 en el camp de la cultura? La meva opinió és que de cap manera, i que tampoc fa falta. I que, si hem de definir un any per edificis, aniversaris, palaus i centenaris, mal senyal. Mal senyal per a la cultura que de fet es fa: per als pintors i els músics, els novel•listes i els poetes, la gent de cine i de teatre, els lectors, els espectadors, els llibreters, les associacions d'amics de la natura, les colles de castellers, les bandes de música, els dolçainers, els moros i cristians, els amants del rock clàssic, els ateneus de poble i de ciutat, els editors modestos o potents, la metafísica i els cors parroquials. Perquè tot això és la cultura, i no en fem mai l'inventari en la premsa o els anuaris, i ni tan sols en les publicacions oficials o subvencionades.

Ja sé que aquesta cosa de saber què és la cultura, i de saber quin lloc ocupa en l'ordre de les realitats del món (allò que algú anomenaria el seu estatus ontològic), és realment impalpable i de mal aclarir. Limitem-nos a constatar, provisionalment, que hom suposa que és -o esdevé o és convertit en- culturaiot allò que entra o cap en alguna de les Cases de la Cultura: museus, auditoris, biblioteques, associacions, fundacions, ministeris o departaments del ram.

Segons això, Port Aventura o Terra Mítica (obres el 1999, inauguració el 2000) no entrarien en el capítol de cultura, tot i que es dediquen al negoci de la diversió amb continguts culturals: cultures remotes; etnologia; cultura clàssica; cultura kitsch, ¿per què no? I, segons això, la lectura és la parenta pobra de la cultura, ja que fa molts anys que l'Administració hi dedica infinitament menys diners que als museus, a les orquestres o als auditoris. Però la lectura -¡ai, dolor!-és cultura privada, no exigeix estructures memorables (o no ho sembla: al nostre país, el dèficit de biblioteques és simplement patètic, un signe de misèria) i no es presta a l'esdeveniment públic amb lluïment d'autoritats i d'empreses patrocinadores.

En vista d'això, amb mala idea o amb ingenuïtat, el poder públic (o el poder privat) assumeix com a objectiu substancial les infraestructures-paraula pròpia d'enginyers de camins o de l'antiga economia marxista- i deixa córrer, com si no tingués gens d'importància, l'ús i el profit dels mateixos edificis que paga i que inaugura. El que vull dir és molt simple: no hi ha proporció, almenys al nostre país, entre els diners gastats en obres i els que es gasten per fer interessant, profitós i assequible el contingut i l'ús d'aquestes obres.

Perquè la cultura ha quedat convertida en una hipòstasi, una substància, una cosa-un atribut invisible, però quasi corpori- que té residència en algun lloc. Hipostasisés una paraula grega, traduïda al llatí com substantia, i vol dir allò que no es veu, que està a sota o amagat, però que és la verdadera realitat, el verdader valor, i no els accidents, que sí que es perceben en l'observació. Com amb 'eucaristia i la transsubstanciació. Com en el misteri de la Cultura. "Car gran poder demostra Déus en ésser accidents sens substància, e ésser substància sense accidents", escrivia Llull en el Llibre de contemplació, i ni per un moment podia pensar que, passats els segles, la divinitat, poderosa i misteriosa, seria coneguda també amb el nom de Cultura. I a mi em fa l'efecte que -vist, per exemple, el protagonisme dels edificis aquest 1999 que hem deixat- els accidents estan ocupant el lloc de la substància. Em fa por que ens embadalim amb liceus, auditoris, centres d'art, ciutats de les arts i de les ciències (a València en fan una, diu que molt important), maremàgnums, planetaris, hemisfèrics i altres construccions més o menys impressionants, i que oblidem alhora l'estat i qualitat de les orquestres, la producció musical innovadora o clàssica, la difusió real de la bona literatura, els nivells i els índexs de lectura, l'escassa oferta cultural a les perifèries urbanes i la seva inexistència a les zones rurals (¿quanta gent de poble o de barri perifèric pot realment assistir a un bon concert?), la falta de suport a tantíssimes entitats o iniciatives, o la lenta desaparició del petit patrimoni, que és tan valuós com el gran.

Em fa por que estiguem construint als Països Catalans una mena de cultura d'obres, cultura d'infraestructures, d'inauguracions i, a tot estirar, de grans commemoracions, i que tot això sigui perfectament compatible amb el fet que la massa de la població, la major part de la societat, queda del tot al marge de la música, de l'art, de la literatura i de qualsevol participació en aquells béns -béns culturals- que, presumiblement, són conservats o distribuïts en grans i bells edificis. Ja m'agradaria, d'aquí a un any, poder-ne fer un diagnòstic diferent, però no vull ser, en aquest camp, immoderadament optimista.