Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Joan Catà

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Jacques Parizeau (8)
Lucien Bouchard (14)
René Levesque (3)
Entitats Entitats
Partit Quebequès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Quebec (Canadà) (26)
44 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
El Quebec, a la recerca d'un 'sí'
Quebec




Joan Catà

La majoria dels quebequesos considera que el Canadà anglès els tracta com si fossin ciutadans de segona i que Ottawa ha trencat el pacte fundador del Canadà entre dos pobles iguals, els anglesos i els francesos. Hi ha consens en el diagnòstic, però no en el remei. Pels sobiranistes, el Quebec és una peça sobrant en el trencaclosques canadenc, però la majoria dels quebequesos la volen distinta però no separada. Pels federalistes, en canvi, és la peca que falta, però quan intenten encaixar-la no entra mai bé perquè les altres no admeten que pugui tenir formes distintes.

El referèndum d'octubre no va resoldre el dilema. Les urnes van mostrar un Quebec partit per la meitat. Encara que el pírric triomf del no donava la iniciativa als federalistes, la ma­teixa nit de l'escrutini el nou líder sobiranista, Lucien Bouchard, ja va prometre un tercer referèndum "més ràpidament del que es pensa" perquè "la pròxima serà la bona".

Bouchard simbolitza el fracàs del federalisme. La seva tra­jectòria és la de la majoria que, de fet, preferiria mantenir-se dins del Canadà si el govern federal admetés el reconeixe­ment del dret del Quebec a la diferència, però ja estan tips de les negatives reiterades del Canadà anglès. Ara, després de la dimissió del primer ministre, Jacques Parizeau, l'endemà de la derrota del sí, agafa el relleu al capdavant del Partit Quebequès i de l'executiu provincial amb un doble repte: governar amb eficàcia sense hipotecar l'enorme vot del sí i bastir una majoria electoral suficient per a la pròxima consulta conven­cent els indecisos que al final es van decantar pel no.

Tot i les afirmacions que una victòria del ni que fos per un sol vot era legítima, entre els sobiranistes s'ha anat imposant l'opinió que valia més perdre per poc que guanyar per pèls. Fundar un país amb la meitat dels seus ciutadans en contra, traves foranes a part, hauria estat una missió més que comple­xa. Quan els noruecs es van separar de Suècia per referèndum l'any 1905 —el símil que Parizeau va utilitzar el dia abans del vot— , els independentistes van obtenir el suport de quatre de cada cinc noruecs. Una victòria del consens.

Bouchard ha d'arrencar de les urnes el consens a favor del , conscient que la sobirania no es juga només entre quebe­quesos. Els canadencs jugaran fort. Malgrat el seu debilita­ment progressiu, Ottawa serà molt més bel·ligerant. La tardor passada no ho va ser des del principi perquè no va témer per la victòria fins que Bouchard, el polític més carismàtic, va aga­far les regnes del camp del .

El primer ministre federal, el quebequès Jean Chrétien, ja ha iniciat una política de gestos fent aprovar pel Parlament federal una declaració sense força de llei reconeixent el caràcter de societat distinta del Quebec i amenaçant velatlament de bloquejar jurídicament una futura consulta popular. Però el seu marge de maniobra és reduït. Si ara es plantegés, per exem­ple, instituir el bilingüisme a les institucions federals com va fer Pierre E. Trudeau als anys 70, el Canadà anglès li giraria l'esquena, sobretot les forces aglutinades al voltant del líder ultraconservaclor Preston Manning.

Segons com, Manning, màxim dirigent del Partit de la Refor­ma fundat el 1987, pot ser el millor aliat de Bouchard. S'oposa a noves concessions al Quebec i propugna abandonar el bilingüisme oficial, retirar a les províncies les competències sobre llengua i cultura, i reduir els programes socials. Cada dia guanya adeptes a les províncies de l'Oest. La por a Manning pot impulsar els quebequesos indecisos cap als rengles sobiranistes.

Els primers gestos de Bouchard com a primer ministre seran observats atentament per Ottawa, per Washington, en tant que soci del Tractat de Lliure Comerç, i per les cancelleries occi­dentals. Es tracta de saber si segueix tenint perspectives de futur, per primera vegada en molts anys, el procés de sobira­nia a través de les urnes d'un nou país en un Estat ric i demo­cràtic de la talla del Canadà. Quebec no és Lituània, ni Eslovènia, ni Eslovàquia.

Els quebequesos sempre han dit no els últims setze anys. El 1980 van rebutjar amb contundència (59,4% pel no i 40,6% pel ) la proposta de sobirania-associació propugnada per René Lévesque. El 1992 van refusar (56,7% pel no i 43,3% pel ) més clarament que la majoria dels canadencs, encara que per motius oposats, l'acord de Charlottetown que reconeixia el caràcter distint del Quebec i que defensaven els federalistes. L'any passat van oposar-se per una curta diferència de cin­quanta mil vots (50,6 pel no i 49,4 pel sí) al projecte de sobi­rania precedit d'una oferta d'associació econòmica i política al Canadà articulat per Parizeau i Bouchard. Sempre ha guanyat el no. Bouchard va a la recerca del primer sí de la història recent del Quebec per resoldre el trencaclosques canadenc.