Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Martí Anglada

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Personatges Personatges
Jacques Parizeau (8)
Martí Anglada (3)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional del Quebec (4)
Irish Republican Army (110)
Partit Quebequès (13)
Sinn Féin (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Irlanda del Nord - Ulster (105)
Quebec (Canadà) (26)
35 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Quebec i Ulster: autodeterminació a l'horitzó



Martí Anglada

Són precisament els referèndums d'autodeterminació que se celebraran pròximament al Quebec i a l'Ulster l'únic autèntic punt de confluència entre tots dos territoris. Tota la resta és prou diferent i singular: el que al Quebec són colons francesos no disposats a veure desaparèixer la seva identitat (llengua francesa i religió catòlica) en un mar de colons anglosaxons, a Irlanda del Nord són colons protestants procedents d'Escòcia que pretenen mantenir la seva colònia amb la protecció britànica. A més del fet colonial interillenc, a l'Ulster hi ha, doncs, un conflicte entre comunitats de personalitat religiosa molt diferent, tot i que usant la mateixa llengua: el catolicisme conservador irlandès enfrontat a diverses variants del calvinisme escocès protegides per l'exèrcit britànic. Per acabar d'establir diferències, en un cas (Ulster) hi ha hagut 25 anys de violència entre l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), d'una banda, i els unionistes protestants i les tropes britàniques, de l'altra. Hi ha, amb tot, una similitud remarcable: el 1994 ha estat un any bo per a tots dos territoris.

Efectivament, el 1994 ha estat un any bo per als quebequesos que desitgen preservar la seva identitat respecte al Canadà anglòfon: en les eleccions celebrades el 12 de setembre, el Partit Quebequès, liderat per Jacques Parizeau, va obtenir 77 dels 125 escons de l'Assemblea Nacional del Quebec. Feia nou anys que el Partit Quebequès (PQ) no governava, ja que abans ho havia fet entre el 1976 i el 1985. Aleshores, havia arribat, fins i tot, a convocar un referèndum d'autodeterminació amb una proposta doble: independència política del Canadà mantenint, però, l'associació econòmica. El PQ va perdre el referèndum. Ara, Jacques Parizeau ha promès ser "el primer ministre de tots els quebequesos" i treballar confiadament per preparar el referèndum sobre la sobirania, que se celebrarà aquest any. "El 1995 ens presentarem als quebequesos i els farem la pregunta que convertirà un poble en un país", ha anunciat Parizeau amb optimisme. Un optimisme que s'haurà de traduir en fets per poder capgirar realitats com les de les regions quebequeses amb majoria liberal (aquelles amb forta presència de població no francòfona), com Montreal, amb 21 diputats liberals dels 30 que envia a l'Assemblea. Dues notes per fonamentar l'optimisme del PQ: els francòfons constitueixen el 85% de la població i, ara, el Quebec pertany, junt amb la resta del Canadà, al mercat comú d'Amèrica del Nord (el NAFTA). Així doncs, el Quebec forma part -i continuarà formant part, en qualsevol cas- d'un mercat que va més enllà del Canadà i que dóna estabilitat a tot el conjunt.

A l'Ulster, l'any 1994 va donar primer la notícia d'un accident: la mort, en estavellar-se l'helicòpter que els transportava, dels 25 membres de la cúpula britànica que dirigia la lluita antiterrorista a Irlanda del Nord. Aquest fet tràgic es va produir a primers de juny a Escòcia. Des del 15 de desembre del 1993, data en què es va fer pública la declaració de Downing Street, en la qual els primers ministres britànic i irlandès proposaven l'obertura de negociacions sobre el futur de l'Ulster (previ un alto-el-foc de l'IRA de tres mesos), l'expectació era colossal. Finalment, a les O hores de l'1 de setembre es va produir la notícia de l'any: l'IRA va declarar unilateralment un alto-el-foc sense condicions i sense límits temporals. Així es van acabar -i tot indica ara que definitivament-25 anys de violència amb el balanç de 3.168 morts i uns 36.500 ferits.

La clau de les negociacions, que van començar oficialment entre el govern britànic i el Sinn Féin (branca política de l'IRA) el 9 de desembre a Belfast, és l'anunciada celebració d'un referèndum a Irlanda del Nord sobre els resultats, precisament, de les negociacions de pau. Aquest referèndum no es podria celebrar fins al 1997 o al 1998, com a molt aviat. La complexitat de les negociacions tendirà a retardar-lo. En qualsevol cas, no sembla pas que hi hagi cap mena de pressa: a Irlanda del Nord hi viuen 1,6 milions de persones de les quals, segons l'últim cens oficial, el 54% són protestants i el 41,4% són catòlics. S'ha de puntualitzar que la població catòlica creix molt més ràpidament que la protestant i que, tard o d'hora, acabarà sent majoritària.

Mentrestant, les negociacions han produït els primers fruits. Ja dins del 1995 (el 22 de febrer), els governs britànic i irlandès han aprovat el document-marc que ha de servir per negociar en profunditat el futur govern de l'Ulster. Preveu la creació d'òrgans de govern i coordinació per a tota l'illa en camps com la cultura, la sanitat, els transports, el turisme, l'agricultura i les relacions amb la Unió Europea. De fet, doncs, s'entrarà en un període de sobirania compartida. En una perspectiva constitucional, el que s'està negociant a l'Ulster gira al voltant de l'Acta del Govern d'Irlanda, de 1920, que fixa la partició de l'illa. Amb les negociacions en curs, la sobirania d'Irlanda del Nord ja no serà al Parlament de Westminster, a Londres, com fins ara, sinó a la seva població i, consegüentment, a l'assemblea parlamentària que elegirà. A canvi, Irlanda haurà de modificar els articles 2 i 3 de la Constitució de 1937, en els quals reivindica la sobirania dels sis comtats de l'Ulster. Per arrodonir aquest clima i subratllar l'horitzó de pau, el govern britànic ha començat a retirar les tropes d'Irlanda del Nord ja dins del 1995, a finals de març. S'ha tractat d'un fet gairebé simbòlic, ja que el nombre de soldats ha estat només de 400, però ha encetat una retirada autènticament històrica.