Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Jacques Parizeau durant unes distendides declaracions a la premsa.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Llengües minoritàries, euskera, gallec (117)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Daniel Johnson (1)
Jacques Parizeau (8)
René Levesque (3)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional del Quebec (4)
Partit de la Igualtat (Quebec) (2)
Partit d´Acció Democràtica (8)
Partit Liberal (Quebec) (5)
Partit Quebequès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Quebec (Canadà) (26)
72 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
La independència com a eslògan
Quebec
Els resultats de les eleccions provincials celebrades al Quebec el 12 de setembre de 1994 van concedir la majoria absoluta, amb 70 escons, al Partit Quebequès, liderat per Jacques Parizeau. Els nacionalistes quebequesos havien fet una campanya electoral molt centrada en els aspectes econòmics, i alhora es declaraven disposats a convocar un referèndum sobre la independència d'aquesta província francòfona canadenca al llarg de l'any següent: el 1995.

A l'altra banda, el Partit Liberal, dirigit per Daniel Johnson, que d'ençà del 1985 havia controlat el govern provincial, va sofrir en el recompte de vots de la nit del 12 de setembre un fort retrocés, amb la pèrdua de més de 40 diputats.

La resta dels 125 escons que componen l'Assemblea Nacional se'ls van repartir els independents i dos partits minoritaris que pretenien ser el punt intermedi entre els sobiranistes i els federalistes: el Partit d'Acció Democràtica, que havia nascut d'una aleshores recent escissió del Partit Liberal, i el Partit de la Igualtat. La jornada electoral va transcórrer amb plena normalitat. No es van produir grans mobilitzacions a favor de cap dels dos principals partits, i tampoc en els cercles financers no es va notar cap símptoma de nerviosisme.

Parizeau ja havia promès abans dels comicis que en cas de victòria el seu govern convocaria un referèndum sobre la independència l'any 1995, encara que, en aquest terreny, les enquestes prospectives no eren concordants amb els resultats de les eleccions del 12 de setembre. El mateix líder del Partit Quebequès, després d'una campanya electoral força plàcida, va constatar que la independència no aplegava la voluntat majoritària dels quebequesos. Segons les enquestes, només el 30 per cent de la població votaria a favor de la independència. En l´acte final de campanya i davant una interpel·lació que afirmava "fóra un crim trencar la unitat d'aquest país", Parizeau va respondre que el seu objectiu era "reconstruir l'economia, restablir un clima d'entesa i confiança entre els quebequesos i tirar endavant el país".

Un altre element essencial en la victòria de Parizeau va ser el suport massiu que va rebre a la ciutat de Quebec, on va establir el seu quarter general i que, segons els seus discursos, no solament havia de convertir-se en la residència del primer ministre, sinó que també hi va prometre noves oficines administratives, i si la independència esdevenia un fet, les ambaixades dels països estrangers.

L'aposta de Parizeau era de detriment de Mont-real, una ciutat dividida tant lingüísticament -l'oest anglòfon davant l'est francòfon- com culturalment -quebequesos de soca-rel davant nouvinguts- i políticament -independentistes davant federalistes-, I, sobretot, una ciutat amb un gran nombre d'immigrants i de no-francòfons, que normalment havien afavorit la política no sobiranista del Partit Liberal.

Amb aquesta combinació de clam per la independència, propostes econòmiques pragmàtiques i foment del localisme, el Partit Quebequès es va veure instal·lat en el poder i obligat a tirar endavant la convocatòria d'un referèndum per la independència. Malgrat totes les proclames, aquest referèndum mai no va arribar a tenir una data fixada i els dirigents quebequesos parlaven sempre de l'any 1995, però matisaven que es faria en el moment que les condicions fossin més favorables. L'última cosa que volien era repetir la derrota del referèndum sobiranista del 1980, convocat per l'aleshores líder quebequès, René Levesque.

Però les coses havien canviat molt en quinze anys. Per una banda, la interdependència econòmica i la creació de nous organismes multinacionals (com la NAFTA) permetien dissenyar fórmules de sobirania política que no impliquessin l'aïllament comercial. De l'altra, la francesització del Quebec havia progressat de manera espectacular, fins al punt que aquesta província canadenca va esdevenir un dels pocs llocs del món on no existia per als vehicles el senyal de trànsit internacional stop, sinó el francès arreí.

En termes de política lingüística, el Quebec havia estat el laboratori on s'havien dissenyat i experimentat idees com la d'immersió lingüística, que després s'aplicarien a altres països. A finals dels anys seixanta, la forta pressió de l'anglès havia arribat a fer de Mont-real una ciutat que, pel cap baix, era visualment anglòfona, ja que la majoria de rètols eren escrits en anglès i els immigrants d'altres llengües adoptaven l'anglès com a llengua vehicular.

A principis dels setanta es van començar a tramitar un seguit de lleis lingüístiques que tractaven de protegir el francès. No va ser, però, fins l'any 1977 que es va fer efectiva l'anomenada llei 101 de la llengua francesa, que la consagrava com a única llengua oficial a la província del Quebec. Els anglòfons, òbviament, es van sentir força irritats, i membres d'aquesta comunitat van recórrer als tribunals federals canadencs, els quals en van invalidar alguns aspectes.

Però l'element decisiu va ser la immersió lingüística. Les comunitats d'immigrants de llengües diferents del francès i l'anglès es van veure obligades a dur els seus fills a escoles francòfones. Els resultats d'aquesta política van ser la lenta però gradual recuperació del francès com a llengua vehicular, un fet sense precedents arreu del món. Igualment, aquesta estratègia es va veure afavorida per una política de selecció d'immigrants francòfons cap al Quebec gràcies a un acord amb el govern federal canadenc que prima els immigrants legals que procedeixen dels antics territoris colonials francòfons de l'Àfrica, Amèrica i Àsia.