Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El líder del Partit Quebequès, Lucien Bouchard, amb la seva dona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nacionalismes (143)
Personatges Personatges
Jean Charest (3)
Lucien Bouchard (14)
Entitats Entitats
Acció Democràtica (Quebec) (2)
Partit Liberal (Quebec) (5)
Partit Progressista Conservador del Candà (1)
Partit Quebequès (13)
Tribunal Suprem del Canadà (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Quebec (Canadà) (26)
43 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
S'allunya el tercer referèndum
Quebec
El 30 de novembre de 1998 es van celebrar eleccions legislatives al Quebec, la província francòfona del Canadà, en les que el Partit quebequès va obtenir 75 dels 125 escons del parlament (2 menys que en la legislatura anterior), seguit del Partit Liberal, que en va obtenir 48 (1 més) i Acció Democràtica del Quebec que va mantenir l’únic diputat que tenia. La mort d'un candidat en plena campanya va ajornar l'elecció de l'escó que faltava per completar l'arc parlamentari.

Es va donar la paradoxa que el partit guanyador havia rebut un nombre de vots inferior al partit classificat en segon lloc, a causa del sistema electoral majoritari emprat i de la més gran implantació del PQ a les zones menys poblades del país. El Partit Quebequès va obtenir un 42,7% dels vots (-2,1%), el Partit Liberal havia aconseguit un 43,6% (-0,8%) i Acció Democràtica del Quebec un 11,8% (+5,3%). L’anàlisi del nombre de vots feia evident fins a quin punt el triomf del PQ era fràgil i les escasses probabilitats de victòria que tindria la independència en un referèndum celebrat a curt termini.

Així doncs, Lucien Bouchard va renovar el seu mandat com a primer ministre, després de fer una campanya, sota el lema “j'ai confiance”, en la que va destacar la bona tasca de govern realitzada (forta presència d'inversions internacionals al país i un bon índex de creixement) i va defensar el manteniment d'un estat del benestar inspirat en el model europeu i distanciat del liberalisme practicat per Ottawa. Bouchard, que havia tingut molt en compte la derrota del SI (49,5%) en el referèndum sobre la independència del Quebec del 1995 -el primer s’havia perdut per 20 punts el 1980- no es va comprometre a fixar cap data ni a parlar de les possibles condicions d’una tercera consulta, conscient que només es podria plantejar quan el país fos en condicions de contestar-lo de forma afirmativa i majoritària.

La possibilitat de convocar un nou referèndum es veia marcada també per la sentència emesa el 20 d’agost pel Tribunal Suprem del Canadà dictaminant que la província del Quebec no gaudia del dret legal a separar-se unilateralment de la resta del país, tot i que acceptava que una decisió clarament majoritària dels quebequesos hauria de ser tinguda en compte pel govern federal i que si bé la sobirania requeia en el conjunt del poble canadenc, els integrants del Quebec eren dipositaris de restes de sobiranies anteriors que calia tenir present.

Per la seva banda, el candidat del Partit Liberal, Jean Charest, qui fins el mes de març del 1998 havia estat diputat del Partit Progressista Conservador del Canadà, va centrar la seva campanya en la crítica de tipus social (atur del 9,7% i restriccions sanitàries), però la seva voluntat de convèncer els quebequesos de la conveniència de romandre dins el federalisme canadenc li van restar vots davant un electorat favorable a l'autonomia quebequesa. Charest, però, va aconseguir uns molt bons resultats, afeblint la imatge romàntica d'un electoral francòfon encorsetat per uns imperatius econòmics de promulgació anglòfona, jugant fort la carta de l'Unió Social, una resolució adoptada per unanimitat el 7 d'agost a totes les províncies que formaven el Canadà amb l'objectiu d'enfortir la seva relació i assegurar la viabilitat dels programes socials a l'estat.

A mig termini, el tema de la Unió Social havia de ser determinant al Quebec, en la mesura que havia dividit les files del Partit Quebequès entre sobiranistes i etapistes, i s’havia convertit en un referent polític destinat a canviar l’habitual disjuntiva Quebec-Canadà, en un moment que les enquestes evidenciaven el poc grau de convenciment dels quebequesos respecte a una segregació del Canadà i que Ottawa semblava orientada a reconèixer el caràcter de societat diferenciada que reivindicaven els quebequesos, renunciant als esquemes federalistes del convencionals.