Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Discurs de presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya després de les primeres eleccions al Parlament del 23 de març de 198

El Parlament de Catalunya

L'exposició '15 anys d'autonomia' resumia la transformació experimentada per la societat catalana en aquest període

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Joan Reventós (34)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Tarradellas (27)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
43 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Quinze anys de govern català
El 1995 es van commemorar els primers 15 anys de govern de la Generalitat de Catalunya reinstaurada el 1980. Amb motiu d'aquest aniversari, la Generalitat va organitzar una exposició que feia balanç, de la feina feta en aquest període, el més llarg en democràcia i amb institucions pròpies que Catalunya havia viscut en el segle XX. Les forces polítiques de l'oposició van criticar que la Generalitat s'atribuís el mèrit de les transformacions experimentades pel país en aquests anys, però ningú no va negar els grans canvis que s'havien produït al país en els terrenys de la identitat, les infraestructures, l'economia, la cultura, la comunicació, la imatge internacional de Catalunya i el desenvolupament cívic aconseguit.

La història d'aquests quinze anys es remuntava a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 21 de març de 1980, els primers comicis electorals catalans des de la guerra. En aquella ocasió, si bé tothom donava per fet que el socialista Joan Reventós seria el primer president de la nova etapa de la Generalitat recuperada, el successor de Josep Tarradellas va ser Jordi Pujol, candidat de CiU, la coalició que va quedar en primera posició amb els vots del 27,82% de l'electorat, contradient, de fet, tots els pronòstics que s'havien fonamentat en els pobres resultats aconseguits a les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme el mes de juny de 1977, en què el Pacte Democràtic per Catalunya de Pujol només havia aconseguit una tercera posició, a força distància dels socialistes del PSC i per sota dels comunistes del PSUC.

Des de 1980, la coalició formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya va governar amb ERC durant la primera legislatura, i en les següents eleccions -1984, 1988 i 1992- va aconseguir mantenir la majoria absoluta, sempre per damunt dels 70 escons. A les eleccions del novembre de 1995, CiU va tornar a ser la força més votada, però sense arribar a la majoria absoluta.

Des del punt de vista electoral, un altre dels trets comuns d'aquests quinze anys de democràcia catalana va ser l'elevat índex d'abstenció electoral enregistrat, que es va situar en una mitjana del 41%, quasi quatre punts més que a les municipals i catorze més que a les estatals. La permanència del fenomen abstencionista, parcialment trencat en les eleccions del 1995, indicava que hi havia una franja de l'electoral poc interessat en les eleccions catalanes, fos per desinterès pels afers específicament catalans o per la percepció que les grans decisions es continuaven prenent a Madrid.

De fet, l'Estatut d'autonomia de Catalunya atorgava a la Generalitat unes competències limitades i poc definides i establia un sistema de finançament que obligava a la negociació i la revisió permanents. La transferència de competències, el finançament i l'ordre públic havien estat els principals cavalls de batalla de l'autonomia catalana, uns problemes sempre supeditats a la correlació de forces existent a Madrid, que la progressiva consolidació política de CiU a les Corts espanyoles va permetre d'anar trampejant o potenciant just en el moment en què el PSOE va perdre la majoria a les eleccions de 1993 i CiU va aparèixer com la força política amb la qual el govern del PSOE tenia més interès a col•laborar.

Respecte al finançament, el balanç de 15 anys d'autogovern evidenciava que per raó dels termes en què s'havia negociat l'Estatut d'autonomia al seu dia, la contribució de Catalunya a les despeses generals de l'Estat hauria pogut reduir-se en més de dos bilions de pessetes si s'hagués aplicat el model de finançament basc i si el ritme català de transferència de les competències hagués estat el mateix que el basc. Així, si el 1995 l'Estat espanyol només disposava de I'1,15% del total dels impostos pagats pels bascos, en canvi de cada 100 pessetes d'impostos pagats per Catalunya només se n'hi havien tornat 60 -a través de transferències a la Generalitat i als Ajuntaments o a través d'inversions directes de l'Administració central. El partit que més es va destacar el 1995, recalcant aquest aspecte del balanç de 15 anys d'autogovern, va ser ERC, que reclamava la posada en marxa d'un concert econòmic com el del País Basc, mentre que CiU i PSC s'inclinaven per augmentar el percentatge de l'IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques) i aplicar la mateixa fórmula a l'IVA (impost sobre el valor afegit), i IC reclamava que desaparegués l'Administració estatal i que les competències fossin repartides entre la Generalitat i els Ajuntaments; al PP, finalment, ja li estava bé l'actual sistema, i el que propugnava, contràriament, era rebaixar els impostos autonòmics, ja que considerava excessiu que representessin el 15% del producte interior brut català (PIB).

La sanitat, la normalització lingüística i la política d'infraestructures van ser els altres grans cavalls de batalla dels quinze anys de govern de la Generalitat. Durant tot aquest temps, la sanitat va ser un focus de conflicte permanent entre les Administracions central i autonòmica, per raó de l'escassetat del sistema de finançament de la sanitat catalana, que a més es veia obligada a atendre qualsevol ciutadà espanyol que ho demanés.

Altrament, la batalla per la recuperació i la normalització de la llengua catalana va ser una de les que més van marcar el pols del període. A les xifres i les llistes sobre el teòric coneixement de la llengua, calia contraposar-hi xifres i llistes sobre el seu ús real. En aquest sentit, a tots els esforços fets per l'Administració i alguns sectors de la societat civil, s'hi contraposaven els pocs avenços aconseguits en els camps empresarial, del comerç o la justícia.

Més remarcable era el que s'havia aconseguit en el terreny dels mitjans de comunicació. L'aparició de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió el 30 de maig de 1983 va ser el fet més destacat, que va inaugurar, a més, un camí ascendent que va portar en tots aquests anys primer Catalunya Ràdio i després TV3 als nivells òptims d'audiència al Principat, i va situar la llengua en un estadi de normalitat col•loquial de gran transcendència per a la seva recuperació. La llei de normalització lingüística, que havia estat aprovada en sessió plenària del Parlament de Catalunya el 6 d'abril del mateix any, definia la llengua catalana com una eina natural de comunicació i com a expressió i símbol de la unitat cultural i històrica.

L'impuls institucional donat a la llengua va coincidir també amb l'èxit obtingut per les publicacions comarcals -diaris bàsicament-, que juntament amb emissores de ràdio i televisions locals van particularitzar per comarques i regions la requerida normalització.

Pel que fa a la xarxa de carreteres, autopistes i autovies de Catalunya, tothom s'avenia a reconèixer que la Generalitat havia afrontat amb valentia el repte de les infraestructures, evidenciant el seu paper capital en l'impuls econòmic del país i en el reequilibri del territori, i acabant definitivament amb l'aïllament que tradicionalment havien patit algunes comarques. Així, les millores a la Garrotxa i la Cerdanya (el túnel del Cadí, inaugurat el 24 d'octubre de 1984), la construcció de noves vies a la Ribera d'Ebre o al Montsià, els túnels de Capsacosta al Ripollès, o diversos trams dels eixos de Tortosa a Lleida, del Llobregat o l'Occidental, van acompanyar el començament de la construcció de l'eix transversal, que durant l'any 1995 ja cobria el tram Vic-Girona i que tenia previst d'unir la costa amb la Catalunya interior.

A part d'aquests grans temes, en el terreny legislatiu la feina portada a terme havia estat molt important. El govern català havia iniciat l'activitat parlamentària amb la llei 1/1980 de 12 de juny, que va convertir l'Onze de Setembre en festa nacional de Catalunya. La 7/83 del 12 d'abril i la 1/83 de 30 de maig van ser, respectivament, les que van sancionar la normalització lingüística i la creació de la CCRTV. La 19/83 de 14 de juliol va suposar la creació de la policia autonòmica catalana, ampliada el 1994 amb la llei de la policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra, que fixava el marc jurídic que regulava les funcions, l'organització i l'estructura policials. Cronològicament, una altra llei a destacar va ser I'11/85 del 13 de juny, modificada per la 37/91 de 30 de desembre, que establia les mesures de protecció de menors desemparats i que regulava l'adopció. La llei 06/87 del 4 d'abril va crear un nou model d'organització basat en els municipis i les comarques, que va ser ampliada el 1988 amb les competències atribuïdes als Consells Comarcals, que van assumir un conjunt de traspassos de les Diputacions en un procés de redimensionament del país. Cal destacar també la llei 01/90 del 8 de gener, de defensa dels consumidors i usuaris, que col•locava Catalunya en l'òrbita dels països més avançats en la matèria.