Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Cadenes catalanes

Evolució de l'audiència de la ràdio en...

Freqüències de les principals cadenes catalanes

Instal·lacions d'Ona Catalana, una de les cadenes de ràdio en català inaugurades el 2000

Les veus de la ràdio a Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Llengua catalana (1362)
Ràdio (188)
Personatges Personatges
Albert Om (13)
Anacleto Rodríguez (1)
Antoni Bassas (28)
Enric Sopena (3)
Joan Barril (8)
Jordi Llonch (1)
Jordi Pons (2)
José María García (4)
Josep Cuní (11)
Mònica Borràs (1)
Núria Ferrer (1)
Pere Escobar (6)
Entitats Entitats
Associació Arrels (9)
Cadena 100 (2)
Cadena COPE (52)
Catalunya Ràdio (123)
COM Ràdio (32)
Consell de l´Audiovisual de Catalunya (64)
Consorci de Comunicació Local (1)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Diputació de Barcelona (49)
Generalitat de Catalunya (1919)
Grup Godó (35)
Grup Serra (3)
Grupo Correo (2)
Grupo Zeta (20)
Horizonte Digital (2)
Net TV (2)
Obra Cultural Balear (120)
Ona Andorra (2)
Ona Catalana (32)
Ona Música (2)
Ona Música Andorra (1)
Rac1 (55)
Ràdio 9 (4)
Ràdio Arrels (5)
Ràdio Sport (2)
Radiocat XXI (1)
Som Ràdio (9)
Telefónica Sport (2)
Veo Televisión (2)
69 lectures d'aquest article
83 impressions d'aquest article
La competència arriba al dial català
Ràdio
En iniciar-se la temporada radiofònica 2000-2001, al mes de setembre, l’oferta de ràdio que rebien els catalans havia experimentat un canvi substancial comparada amb la que hi havia pocs mesos abans. Per primer cop, era possible sintonitzar a tot Catalunya quatre ràdios generalistes que emetien íntegrament en català. Això feia que, per primer cop, s’equilibressin les forces entre les grans cadenes que emetien per a tot Espanya, i en castellà, i les que ho feien per a Catalunya i en català, i generava també un nou equilibri entre ràdios públiques i privades. El català deixava de ser monopoli de les cadenes públiques (Catalunya Ràdio, la líder d’audiència en totes les franges, i la més modesta COM Ràdio) i haurien de competir amb dues grans cadenes privades, vinculades, a més, als dos principals grups de comunicació del país: RAC1, propietat del Grup Godó, editor de La Vanguardia, i Ona Catalana, amb una participació minoritària del Grupo Zeta que edita El Periódico de Catalunya.

Tot plegat venia a dir que els grans grups de comunicació apostaven per la viabilitat comercial de la ràdio privada en català. El 2 de maig es va inaugurar oficialment RAC1, que esdevenia la primera emissora privada que emetia íntegrament en català, amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol; del president del Grup Godó, impulsor de l’emissora, Javier Godó; del director de La Vanguardia, José Antich; del director de Comunicació del Grup Godó, Màrius Carol; del president de Catalunya Comunicació, Carles Vilarrubí; i del conseller director general de Catalunya Comunicació, Albert Rubio.

El dia 15, Ona Catalana va fitxar el periodista Josep Cuní per iniciar les seves emissions l’11 de setembre. Cuní presentaria i conduiria un magazín en la franja matinal de màxima audiència radiofònica, en un format similar al programa que fins llavors havia dirigit a COM Ràdio. Ona Catalana comptava amb 23 emissores repartides per Catalunya i Andorra i, a partir de l’11 de setembre, es dividiria en dues emissores diferents: Ona Catalana, que oferiria un programació convencional i Ona Música, que ja funcionava com a radiofórmula des del novembre de 1999.

El 28 de juny va dimitir de manera irrevocable el director general de COM Ràdio, Enric Sopena, argumentant que renunciava perquè no volia que la seva continuïtat al capdavant d’una emissora vinculada a la Diputació de Barcelona pogués ser utilitzada com a coartada per frenar l'anunciat procés de reformes al si de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), que depenia de la Generalitat de Catalunya i que l’any anterior havia estat objecte d’un debat parlamentari específic per dotar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) de més protagonisme en el control de la pluralitat en els mitjans de comunicació catalans. Sopena, que feia tres anys i mig que ocupava el càrrec, havia estat acusat per Convergència i Unió (CiU) de fer de COM Ràdio una emissora al servei del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El Consorci de Comunicació local va aprovar el mes de juny uns nous estatuts de l’emissora i el 14 de desembre va nomenar Jordi Llonch, fins llavors cap del gabinet de comunicació de la Diputació de Barcelona, nou director general de COM Ràdio.

A banda de les motivacions polítiques, la dimissió s’explicava també perquè no es veia gaire clar el futur de COM Ràdio en el nou panorama de ràdio generat a Catalunya amb l’aparició de RAC1 i Ona Catalana, i en el moment de la dimissió de Sopena s’havia arribat a especular amb la possibilitat d’un acord entre Ona Catalana i COM Ràdio. Però, finalment, l’acord va incloure també el Grupo Zeta i així, el 5 de setembre, es va presentar públicament Ràdio Sport, una nova emissora encarregada de produir la informació esportiva d’Ona Catalana i COM Ràdio, que vinculava també un centenar de ràdios municipals. La proposta de Ràdio Sport pivotava sobre les retransmissions dels partits del Barça i de l’Espanyol, que tindrien com a veus principals Pere Escobar i Jordi Pons.

Gràcies a tots aquests canvis el mapa radiofònic català estava totalment renovat i amb uns enfocaments i unes programacions clarament diferenciades. Des d’aquell dia i per primer cop des de la recuperació de la democràcia hi havia més freqüències gestionades des de Catalunya que per empreses d’àmbit estatal. Des del 12 de setembre del 2000, tothom va poder escoltar a primera hora del matí i per ordre d’aparició horària Josep Cuní i Núria Ferrer des de Ona Catalana i RAC1 respectivament, servint informació i opinions als oients del país. A les 7, amb un estil nou en la franja matinal, Joan Barril inaugurava els seus comentaris a COM Ràdio. A les 9 del matí, Antoni Bassas servia la informació amb el seu consolidat estil des de Catalunya Ràdio i Albert Om li donava la rèplica, amb un magazine fet a RAC1. A finals d’any, segons van reflectir les dades d’audiència Catalunya Ràdio continuava liderant el mapa radiofònic del país amb 590.000 oients de mitjana diària. Al darrera anaven Ona Catalana, amb 74.000, COM Ràdio amb 58.000, Ràdio 4 amb 18.000 i RAC1 amb 17.000.

Molt abans que aquests resultats es fessin públics, el darrer Consell de Ministres de la legislatura, celebrat el 10 de març, havia aprovat l’adjudicació de dues llicències i havia renovat per deu anys les concessions de les cadenes privades de televisió: Tele 5, Antena 3 i Canal Plus, a més de sis llicències de telefonia local via ràdio que es van afegir a les dues que ja tenia Retevisión.

La Generalitat també tenia prevista la concessió de ràdios digitals, però el procés havia quedat congelat després que el 24 de març el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obligués la Generalitat a tornar a tramitar, amb altres criteris, la retirada de tres emissores d’FM a la cadena COPE. El Tribunal havia estimat parcialment un recurs de la cadena radiofònica perquè considerava que el concurs, al premiar l’ús del català per sobre del que obligava la llei de política lingüística, havia vulnerat l’article 20 de la Constitució, que protegia la llibertat d’expressió i informació. Al maig del 1999, la Generalitat havia adjudicat a Radiocat XXI, del Grupo Godó, la freqüència de la fórmula musical de la COPE, Cadena 100 a Barcelona, i la de la COPE a Manresa, mentre donava la freqüència de la COPE a Tarragona a Ràdio FM de Catalunya de Justo Molinero. Amb tot, encara quedava pendent la concessió de 6 freqüències més per part de la Generalitat a Barcelona, Berga, La Bisbal, Blanes i Roses i quatre a Olot, Reus, Miralcamp i Sant Celoni.

El panorama era ben diferent al País Valencià. La situació gairebé ruïnosa de la ràdio pública valenciana, afegida a les poques alternatives de les emissores privades i les d’àmbit municipal, condemnades al control polític dels ajuntaments, completava un panorama poc encoratjador. A Ràdio 9, el director nomenat l’octubre del 1998, Anacleto Rodríguez, havia dit en prendre possessió : “el problema d’aquesta ràdio és que és en valencià”. Amb aquesta premissa, l’emissora pública valenciana estava cada cop més castellanitzada i havia incrementat el seu endeutament. Amb tot, el 12 de desembre, la Generalitat Valenciana va convocar pel gener de l’any següent els concursos públics de ràdio i televisió digital que haurien d’adjudicar-se a mitjans del 2001.

A Mallorca, l’Obra Cultural Balear (OCB) va demanar a mitjans d’any un seguit de mesures per aconseguir que la licitació del contracte per dur a terme el servei d’emissió d’un programa de radio-fórmula en català, sota el nom de Som Ràdio, pertanyent al Grup Serra -propietari del Diari de Balears i Ultima Hora-, emetés almenys un 40% de cançons en català, tot i que, al final, el govern del Pacte de progrés va seguir l’exemple del 25% preceptiu a Catalunya.

L’1 de setembre, Som Ràdio va començar a emetre a Mallorca, seguint el model de Flaixbac, la filial de Flaix FM a Catalunya, que es definia com “una emissora de música adulta contemporània” i disposava de tres freqüències al Principat i combina la música amb butlletins informatius horaris. Som Ràdio, que, a més de música, emet butlletins informatius cada mitja hora, és dirigida per Mònica Borràs i va començar a emetre també a Eivissa i Menorca el 18 d’octubre.

Tot i la difícil situació que travessa el català a la Catalunya Nord, Ràdio Arrels emet des del 1981 a tota l’àrea del Rosselló, el Capcir, el Conflent i el Vallespir i està legalitzada des del 21 d’abril del 1983. Des de llavors i sota l’aixopluc de l’Associació Arrels, s’adreça les 24 hores a l’audiència catalana, seguint un model generalista i amb un finançament basat en les subvencions estatals i locals i en les quotes de l’Associació.

A Andorra, el 30 d’octubre va començar les emissions Ona Andorra amb el doble objectiu de ser una ràdio andorrana en el respecte i la promoció de la llengua i la cultura del Principat i afavorir l’intercanvi cultural, social i econòmic amb tots els oients de Catalunya, a través d’Ona Catalana. La nova emissora, que es complementa amb la radiofórmula Ona Música Andorra, comparteix seu amb El Periòdic d’Andorra i en la seva programació inclou espais propis –entre ells un magazine d’informació i tertúlies a les dotze del migdia- i connexions amb els programes més emblemàtics d’Ona Catalana.

En el conjunt de l’Estat, la gran novetat de les darreres dades d’audiència de l’EGM va ser que Onda Cero passava a ocupar la segona posició que fins llavors tenia la Cope, darrere de la SER, que mantenia el lideratge. El canvi era degut, en bona part, a la marxa de la gran figura de la Cope, José María García, que el 14 de juny va deixar la cadena COPE, on fins al moment era el responsable de la informació esportiva i on dirigia el programa Supergarcía per assumir la presidència de Telefónica Sport, la divisió de la companyia que havia de controlar els continguts esportius per als mitjans de comunicació del grup: Onda Cero, Antena 3 i Via Digital.

La principal notícia de l’any en relació a la SER, la primera del rànquing radiofònic espanyol, va ser que el 12 de juny, el Tribunal Constitucional va declarar nul l’acord que havia firmat el 1994 el Govern socialista pel qual es ratificava la concentració de la Cadena SER i Antena 3 Radio. Segons la sentència, el Grupo Prisa, al qual pertanyia la SER, hauria d’independitzar la gestió de les dues emissores, si bé no havia d’indemnitzar els anteriors gestors d’Antena 3 que havien vist ateses, en part, les seves demandes. En tot cas, el Grupo Prisa va anunciar un recurs contra la decisió del Constitucional perquè vulnerava els seus drets.

L’any es va acabar amb la concessió de noves llicències de ràdio digital. Dins d’un paquet, el 24 de novembre, el Govern espanyol va concedir dues llicències de televisió digital a Veo Televisión, participada pel Grupo Recoletos, Unedisa (El Mundo) i Iberdrola, entre d’altres, i a Net TV, cadena encapçalada amb un 25% de les accions per Prensa Española, empresa editora del diari ABC, mentre que Horizonte Digital, l’opció encapçalada pel Grupo Godó i Editorial Planeta, no va obtenir cap de les llicències de televisió, però sí una de les dues de ràdio licitades; l’altra va ser pel Grupo Correo-Telecinco.