Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

 Imprimir    Recomanar article
Evolució de la distribució de la producció mundial
Evolució de les macromagnituds de les grans zones de l'economia mundial
Michel Camdessus. director executiu del Fons Monetari Internacional
Previsions del FMI
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Pobresa, desigualtats (147)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica (23)
Amèrica del Nord i Central (13)
Àsia (17)
Europa (194)
Oceania (3)
Amèrica Llatina (3)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
46 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Recuperació i persistència de les desigualtats
Món
El balanç global de l'evolució de l'economia mundial durant l'any 1996 va ser bàsicament positiu. Els desequilibris monetaris i financers de l'any anterior s'havien apaivagat, i l'amenaça d'una crisi financera s'havia allunyat. S'havien reduït els principals desequilibris comercials, s'havien controlat les tensions inflacionistes, s'havia produït una certa represa econòmica als països més afectats per l'alentiment o la recessió, els tipus de canvi de les principals monedes havien tendit a estabilitzar-se, i els fluxos de capitals cap als països emergents no s'havien reduït.

Mentre que els Estats Units havien aconseguit mantenir el seu ritme de creixement sense que es confirmés un rebrot de la inflació, el Japó semblava haver continuat la represa econòmica iniciada a finals de l'any 1995. Diversos països de l'Europa de l'Est havien mostrat bones perspectives, i als països asiàtics emergents s'havia donat un nou any de creixement elevat, mentre que a l'Amèrica Llatina hi havia països amb una activitat ascendent i d'altres amb una de descendent, si bé en tots semblaven confirmar-se els progressos en la lluita contra la inflació. Després d'anys de recessió, semblava que el PIB per càpita també havia progressat a l'Àfrica. Tot plegat suposava un creixement del comerç exterior després de la moderació de l'any anterior.

Tanmateix, a Europa la recuperació econòmica no acabava d'arrencar, i la taxa de desocupació continuava sent molt elevada. Amb uns estrictes programes d'ajust i sanejament de les finances públiques, els països europeus no aconseguien corregir els efectes recessius de les polítiques monetàries restrictives dels anys anteriors, tot i la seva important suavització el 1996.

Segons les dades proporcionades pel Fons Monetari Internacional (FMI), el creixement del PIB en el conjunt de l'economia mundial hauria estat del 3,8% el 1996, una xifra lleugerament superior a la del 1995, amb un 2,3% als països industrialitzats, un 6,3% als països en desenvolupament i un 0,4% als països en transició, xifres que en tots els casos eren superiors a les de l'any anterior.

Tanmateix, aquestes xifres amagaven diferències importants entre països, ja que el creixement del PIB es va situar al voltant del 2,4% als Estats Units, al 3,5% al Japó (molt per sobre de les xifres de l'any anterior) i a I'l,6% a la Unió Europea (clarament per sota de la xifra del 1995). També en el cas dels països en desenvolupament hi va haver diferències: el creixement va ser superior a l'Àsia que a l'Àfrica o a l'Amèrica Llatina.

La inflació va continuar en una línia de moderació, tant als països industrialitzats (2,3% el 1996), com als països en desenvolupament (del 19,8% el 1995 al 13,3% el 1996) i als països en transició (del 128,0% al 41,3%). Aquestes xifres amagaven, però, importants diferències entre països: 0,2% al Japó, 1,6% a Alemanya, 2,8% als Estats Units, 3,9% a Itàlia i 3,4% a Espanya, en el cas dels països industrialitzats. En els països en desenvolupament, la disminució de les tensions inflacionistes semblava superior a l'Àfrica que a l'Àsia o l'Amèrica Llatina, i era molt important en el cas dels anomenats països en transició. La taxa d'atur va ser molt més elevada a la Unió Europea (11,4%) -amb l'espectacular 22,6% d'Espanya-que als EUA (5,6%) i al Japó (3,5%).

De cara al futur, l'FMI preveia un creixement del 4,1% el 1997, amb una millora significativa respecte al 1996, especialment a la Unió Europea i als països en transició, mentre que es preveia un manteniment de la situació als Estats Units i als països en desenvolupament i un empitjorament en el cas del Japó.
Pel que fa als moviments de capitals, la persistència en el sanejament de la situació financera als principals països d'Amèrica Llatina i la bona situació del conjunt dels països asiàtics en desenvolupament havia suposat l'últim any el manteniment dels fluxos de capitals cap als països en desenvolupament i, més especialment, als anomenats emergents, una tendència que es podia confirmar de nou l'any següent.

Un dels grans desafiaments de l'economia mundial dels anys anteriors havia estat el sanejament de les finances públiques, especialment als països industrialitzats i, niés concretament, als de la Unió Europea. L'alentiment de la conjuntura econòmica havia frenat el creixement dels ingressos fiscals, cosa que, juntament amb el manteniment d'un increment de les despeses públiques, especialment les lligades als interessos del deute públic i a les transferències socials, havia fet augmentar de forma continuada els dèficits públics i el nivell d'endeutament en una gran part dels països industrialitzats. De cara al 1997, no semblava que la prevista recuperació econòmica hagués de tenir uns efectes immediats sobre els dèficits, que, per si mateixos, tenien un component estructural.

Als països industrialitzats, semblava que el Japó havia sortit per fi de l'estancament que en els tres anys anteriors havia afectat el creixement i la inversió, i als Estats Units es detectava un creixement moderat i no inflacionista, igual que a la Gran Bretanya. En canvi, el 1996, als països de l'Europa continental, i especialment als d'una moneda forta (Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca), s'havia viscut un relatiu estancament, que s'atribuïa a diverses causes, com l'alentiment del creixement als EUA, l'alça dels tipus d'interès a llarg termini el 1994, les turbulències monetàries del 1995, les polítiques fiscals restrictives, l'aturada relativa del consum, les baixes expectatives empresarials o l'escàs dinamisme de la inversió.

Als països en vies de desenvolupament, a principis dels anys noranta s'havia cregut que els esforços d'estabilització, la progressiva integració a l'economia mundial i les reformes estructurals podien garantir un creixement sostingut, cosa que es traduiria en una creixent confiança de les inversions industrials en aquests països: els capitals privats nets dirigits cap a aquests països van passar de 44.000 milions de dòlars el 1990 a 159.000 milions el 1994. En aquest context es va produir la crisi de la moneda mexicana, el desembre del 1994, amb unes repercussions immediates en els mercats de capital emergents, l'anomenat efecte tequila. Tanmateix, després dels primers efectes provocats per la crisi, no s'havia produït pas la temuda disminució dels fluxos nets de capitals cap als països en desenvolupament, sinó més aviat una reorientació en el cas dels capitals privats, amb una disminució dels que es dirigien cap a l'Amèrica Llatina i un augment dels que ho feien cap a l'Àsia de l'Est i del Pacífic.

Pel que fa a l'evolució de l'economia mesurada pel creixement del PIB, l'any 1996 les xifres de creixement van ser del 3% a l'Amèrica Llatina, enfront del 2% del 1995; d'un 8,2% a l'Àsia del sud-est, una taxa semblant a la de l'any anterior, i d'un 10% a la Xina, malgrat els esforços per moderar la demanda interna. A l'Àfrica subsahariana, els problemes polítics existents i l'elevat nivell de pobresa no permetien desenvolupar un entorn prou estable per aconseguir un creixement sostingut a mig termini.

A les economies en transició de l'Europa de l'Est semblava que s'havien reduït sensiblement les diferències entre els diferents grups de països, gràcies sobretot a un menor deteriorament de la situació general, i es podia constatar un reforçament de les interdependències econòmiques entre els diferents subconjunts regionals. El comportament del PIB havia estat positiu, marcant una tendència cap al creixement, ben al contrari del que havia passat el 1995. Els creixements més importants es detectaven a l'Europa central (sobretot a Polònia, Eslovàquia, la República Txeca, i menys a Hongria) i a l'Europa bàltica (a Estonià i Lituània més que no pas a Letònia). Aquests eren els països que semblaven tenir més possibilitats d'integració a curt termini a l'economia mundial, per la via de la seva futura integració a la Unió Europea. D'altra banda, la situació havia millorat a l'Europa oriental (Bulgària, Romania, Moldàvia) i a Rússia en relació amb el 1995, i era força més complicada a Geòrgia i Armènia, i als països de l'Àsia central, la Transcaucàsia i l'Europa eslavooriental.

Estructura de l'economia mundial

Aquest conjunt de dades marcaven en definitiva que l'any 96 havia estat un bon any per a l'economia mundial, però un any que seguia arrossegant els greus problemes estructurals de fons que patien importants zones del planeta. Aquesta situació es veu amb més claredat si s'analitza l'evolució a mig termini d'algunes de les principals dades socioeconòmiques dels diferents grups de països o zones de l'economia mundial.

Analitzant l'evolució del producte interior brut (PIB) i del PIB per càpita en el període 1979-1995, així com les tendències de creixement demogràfic, es podien considerar fonamentalment els següents quatre grups de països, que presentaven comportaments molt diferenciats.

Països emergents. Zones amb unes taxes acumulades de creixement tant del PIB com del PIB per càpita molt elevades, com ara la Xina i Indoxina especialment, els països del sud-est asiàtic amb economia de mercat, entre els quals el Japó, i el subcontinent indi. Eren els grups de països, especialment els dos primers, que havien estat anomenats emergents. A més, tant la Xina com Indoxina presentaven unes taxes de creixement demogràfic per sota de la mitjana mundial. Tanmateix, les diferències per habitant entre aquests països eren considerablement importants, ja que la Xina i Indoxina tenien una renda per habitant quasi 2,5 vegades superior a la del subcontinent indi, mentre que la del sud-est asiàtic amb economia de mercat superava en més de tres vegades la de la Xina i Indoxina i era l'única de les tres que estava per sobre de la mitjana mundial.

Països més industrialitzats. Les economies desenvolupades de l'Amèrica del Nord, la Unió Europea i Oceania, amb un PIB per habitant aproximadament 4,5, 3,5 i quasi 3 vegades la mitjana mundial respectivament, amb un ritme de creixement del PIB per càpita només lleument per sobre de la mitjana mundial, gràcies sobretot al seu escàs creixement demogràfic. La taxa acumulada de creixement del PIB estava significativament per sota de la mitjana mundial. Eren economies madures, amb una elevada estabilitat, però també amb un potencial de desenvolupament molt inferior al dels països emergents.

Països menys desenvolupats. Pròxim Orient, Magrib, Àfrica subsahariana, Àfrica del sud i Amèrica Llatina. Aquestes zones tenien taxes de creixement del PIB per habitant negatives o molt lleument positives, i les diferències en relació amb els països industrialitzats i emergents anaven augmentant. Les xifres eren espectaculars. Només en el cas de l'Amèrica Llatina estaven lleument per sobre de la mitjana mundial, però en els altres casos eren molt negatives: 1,5 cops inferiors a la mitjana mundial al Pròxim Orient, al Magrib i a l'Àfrica del sud, i més de 5 vegades inferior a l'Àfrica subsahariana. En conjunt aquestes zones enregistraven unes taxes de creixement del PIB positives, encara que clarament per sota de la mitjana mundial. El gran problema era que el ritme de creixement que tenien era molt inferior al ritme de creixement de la seva població, de manera que la riquesa per càpita disminuïa. Aquesta tendència era especialment acusada als països de l'Àfrica subsahariana i del Pròxim Orient.

Països en transició.
Eren les economies de l'Europa central i oriental que sortien de sistemes de planificació centralitzada i que no només havien de fer front a baixos nivells de renda, sinó també a reformes estructurals de tot el seu sistema econòmic i social. Eren països que en els últims anys havien experimentat fortes caigudes tant del PIB com del PIB per habitant. Encara que en aquest últim cas les xifres quedaven lleugerament compensades per un creixement de la població molt per sota de la mitjana mundial. El seu PIB per habitant era 1,5 vegades inferior a la mitjana mundial.

Aquesta visió més estructural de la situació de les diferents zones o grups de països permetia matisar les informacions que oferien els indicadors més conjunturals. I així, si tenint en compte el curt termini es podia dir que el 1996 havia estat un any positiu per a l'economia mundial, també era possible inferir que havia estat un any no satisfactori perquè no s'havien reduït de forma significativa les diferències econòmiques estructurals entre les diferents zones del planeta.

De tota manera, sí que s'observava una tendència que podia contribuir a modificar el paper de cada àrea en l'economia mundial. En aquest sentit, les previsions de la importància relativa de les diferents zones en la producció mundial apuntaven cap a un important creixement del pes relatiu de l'Àsia desenvolupada i de la resta d'Àsia i Oceania, i a un de més moderat de l'Amèrica Llatina, l'Àfrica i el Pròxim Orient, mentre que tant a l'Europa de l'Oest com especialment a la de l'Est i l'Amèrica del Nord es preveia que disminuís el pes relatiu de la seva producció en el conjunt mundial.