Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Gerry Adams (al centre), amb Martin McGuinness i Mitchell McCIoughin, davant el castell de Stormont

L'actor Sean Connery va demanar el vot per a l'independentista SNP a les eleccions d'Escòcia

La Cambra dels Lords va abolir els privilegis de la noblesa britànica després de 600 anys de prerrogatives

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte irlandès (195)
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Nacionalismes (143)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Alex Salmond (8)
Bertie Ahern (25)
Dafydd Wigley (1)
David Trimble (54)
Donald Dewar (7)
Elizabeth Windsor (20)
George Mitchell (5)
Gerry Adams (60)
Ian Paisley (12)
Martin McGuinness (12)
Mo Mowlam (13)
Nigel Dodds (1)
Peter Mandelson (7)
Seamus Mallon (5)
Sean Connery (7)
Tony Blair (184)
William Hague (6)
Entitats Entitats
Fianna Fáil (6)
Fine Gael (6)
Govern d`Irlanda (5)
Irish Republican Army (110)
Parlament de Stormont (8)
Parlament d`Escòcia (6)
Partit Conservador (Irlanda del Nord) (3)
Partit Laborista (Escocès) (9)
Partit Laborista (Gal·les) (5)
Partit Nacionalista Escocès (7)
Partit Socialdemòcrata i Laborista (Irlanda del Nord) (19)
Partit Unionista Progressista (Irlanda) (6)
Plaid Cymru (partit nacionalista gal·lès) (4)
Sinn Féin (84)
Unionistes Radicals (Irlanda) (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
74 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Pau a l'Ulster i parlaments per a Escòcia i Gal·les
Regne Unit
El 1999 va ser un any de canvis profunds a la Gran Bretanya amb la creació de tres parlaments i tres governs autònoms a Escòcia, Gal•les i l’Ulster. El dia 6 de maig, Escòcia va votar el seu primer parlament des de 1707 i Gal•les va elegir la primera assemblea de la seva història. En el cas de l’Ulster, l’entrada en funcions del seu govern el 2 de desembre de 1999 va significar, a més, la culminació del procés de pau iniciat l’any anterior amb la signatura de l’acord de divendres Sant.

Aquest procés de materialització del que els britànics anomenaven devolution va servir també per avalar els dos anys de govern laborista presidit per Tony Blair. La profunda transformació institucional que Blair havia posat en marxa al Regne Unit es va concretar també en un altre terreny quan el 28 d’octubre amb l'abolició dels drets hereditaris per votar a la Cambra dels Lords, el que suposava acabar amb sis segles de privilegis. Tots aquests canvis es van produir en un context econòmic positiu: 1,2% d’inflació, menys del 6% d’atur, un creixement moderat de l’1,8% i revalorització de la lliure esterlina. Aquestes favorables dades macroeconòmiques van anar acompanyades d’una política de contenció de la despesa pública i els subsidis socials i un ambiciós programa de reforma de la Seguretat Social.

El dia dels comicis, batejat com Super Dijous, es van elegir 129 diputats als parlament escocès i 60 membres de l’Assemblea Nacional de Gal•les. A Escòcia, tot feia pensar en una victòria dels nacionalistes d'Alex Salmond, però la proposta de pujada d’impostos que va fer, sobreestimant la fe dels escocesos en les prestacions socials i les seves ganes de pagar-les, i les crítiques -"bogeria imponderable", va dir- que va adreçar a l’'OTAN pels bombardejos sobre Sèrbia, Kosovo i Montenegro van molestar el tradicional orgull bèlic escocès. Tony Blair va aprofitar les errades dels nacionalistes i va anar a Escòcia a explicar que no veia cap motiu pel qual Escòcia hagués de divorciar-se de la resta de la Gran Bretanya. La convicció de Blair va fer pujar les expectatives laboristes, que, segons les enquestes, acabarien controlant el parlament, sols o en coalició amb els centristes Liberals Demòcrates. I així va ser; ni tan sols l'inflamat discurs de l'actor escocès Sean Connery a favor de la independència va aconseguir que Salmond recuperés vots. De fet, l'actor va ser ridiculitzat pels seus adversaris pel fet de demanar la independència per un país en el qual ni tan sols estava disposat a viure.

Finalment, els resultats van coincidir amb les previsions, tot i que la participació va ser més baixa de l'esperada: 58,7% de participació d’un cens de 4 milions d'electors. Aquest fet va ser considerat un fracàs de la classe política, donada la gran eufòria que havia aixecat l'autonomia escocesa. Dels 129 escons, 56 van ser pel Partit Laborista, 35 pel Partit Nacional Escocès, 18 pel Partit Conservador, 17 pel Partit Liberal Demòcrata, 1 pel Partit Socialista Escocès, 1 pels Verds i, finalment, 1 per un independent laborista que havia estat expulsat del partit. A la vista dels resultats, els laboristes van oferir als liberals governar en coalició, una pràctica poc freqüent en la política britànica, i Salmond va haver d'admetre que no tenia prou suport per demanar un referèndum sobre la independència en la primera legislatura. El parlament escocès, elegit per 4 anys, va nomenar el govern d'Escòcia amb Donald Dewar com a primer ministre en representació del partit més votat i va començar a exercir el mes de juliol amb competències totals sobre sanitat, transports, educació, política, justícia, serveis socials, desenvolupament econòmic, medi ambient i agricultura. També tenia la potestat de variar l'impost sobre la renda en una forquilla del 3% i gaudia d’una representació permanent a la Unió Europea. Londres li havia de transferir 15.000 milions de lliures esterlines anuals i el govern britànic es reservava la competència exclusiva sobre afers estrangers, defensa, política monetària, ocupació i la loteria nacional.

A Gal•les, les enquestes que donaven guanyador el Partit Laborista pel damunt del Plaid Cymru també es van confirmar. De tota manera, al País de Gal•les el problema dels Laboristes no era tant guanyar -tenien la victòria assegurada i fins i tot comptaven amb obtenir majoria absoluta- sinó determinar quin dels seus candidats presidiria l’Assemblea. L'home que havia estat destinat a convertir-se en primer ministre, Ron Davies, va haver de dimitir per un escàndol d'homosexualitat i Alun Michael, el substitut elegit per Tony Blair, no es podia presentar per cap districte concret i ho va haver de fer com a cap d'una segona llista, la del 20% de diputats que s'elegien per representació proporcional. Podia, doncs, produir-se la paradoxa de que els laboristes guanyessin, però que el seu líder no pogués presidir l’Assemblea i s'hagués de recórrer a un altre persona del partit que hagués obtingut un escó.

Finalment, els resultats van atorgar 28 dels 60 escons al Partit Laborista, 17 als nacionalistes no independentistes de Dafydd Wigley, 9 al Partit Conservador i 6 al Partit Liberal Demòcrata i van resultar ser tota una sorpresa. Els laboristes no van obtenir la majoria absoluta tot i que Michael sí que va aconseguir l'escó que li permetia presidir l’Assemblea i el Plaid Cymru va fer el millor resultat de la seva història amb 4 escons més dels que s'esperaven. A Gal.les, la participació electoral encara va ser més baixa que la escocesa. Només un 48% dels 2,2 milions d'electors van anar a votar en lloc del 60% previst. El desinterès es va atribuir a l'escàs coneixement general del que havia de representar l’Assemblea Nacional. Tot i que amb competències molt més limitades que les del parlament escocès, el màxim òrgan de govern autonòmic passava a fer-se càrrec de l'economia de la regió en matèria d'agricultura, pesca, indústria i turisme. També es responsabilitzava del medi ambient i els transports, tot i que Londres seguia tenint la facultat de legislar sobre aquests temes. El parlament gal•lès no tindria competències en matèria de fiscalitat, justícia ni política. El pressupost que Londres li transferiria cada any seria de 7.000 milions de lliures esterlines.

L'endemà de les eleccions, Tony Blair les va qualificar com una victòria per la unitat del país en vista que les opcions nacionalistes només havien aconseguit al voltant del 30% del totals dels vots. La davallada dels conservadors als dos parlaments va quedar, en part, compensada pel relatiu èxit que van assolir a les municipals celebrades el mateix 6 de maig per elegir 12.000 regidors en 362 poblacions britàniques i que els "tories" van qualificar d'"autèntica renaixença". Després de 4 anys de catàstrofes electorals, els conservadors de William Hague van aconseguir guanyar 1.106 escons als consells municipals i van recuperar alguns feus tradicionals com Worthing o Horsham. La recuperació dels tories, però, estava relativitzada pel fet que la participació en els comicis municipals només va ser d’un 29%, tot i el missatge televisat de Blair demanant als electors que anessin a votar.

El 26 de maig, la reina Isabel II va inaugurar l’Assemblea de Gal•les en una cerimònia bilingüe, desprovista de pompa reial i plena de simbolisme, i l'1 de juliol va presidir la sessió inaugural del Parlament escocès i l'entrada en vigor dels poders legislatius de la Cambra, en un acte que va tenir en compte els rituals del passat i la informalitat d'un present més igualitari i en el que els nacionalistes van tornar a deixar clar que el seu objectiu final era la independència. A la cerimònia del traspàs de poders, durant la qual la reina va lliurar la maça de plata, va assistir l'actor Sean Connery, que va ser rebut amb una gran ovació, i va destacar notablement l’absència del primer ministre britànic, Tony Blair.

Blair no va poder ser a Escòcia aquell dia perquè estava reunit amb el seu homòleg irlandès Bertie Ahern, mirant de salvar el procés de pau a l'Ulster que havia entrat en una duríssima negociació contrarellotge gairebé calcada a la del divendres Sant de 1998, que havia permés fer les eleccions del 25 de juny del mateix any i constituir el parlament de l’Ulster el 14 de setembre. Finalment, el pla per a la pacificació definitiva d’Irlanda del Nord va ser presentat el 2 de juliol i establia que el nou govern executiu de la província entraria en funcionament el 18 de juliol, previ lliurament de les armes per part de l'IRA i els altres grups paramilitars en un procés que culminaria el maig del 2000. Segons aquest pla, els unionistes cedien en el fet d'haver de compartir el poder amb els catòlics, mentre els republicans, a canvi, es comprometien a abandonar definitivament la via de la violència.

David Trimble, líder dels unionistes, no va acceptar d‘immediat el pla, sinó que va demanar un parell de setmanes per consultar-ho amb les bases del seu partit, que exigien que el desarmament fos anterior o simultani a la formació del nou govern. Un dia abans de la tradicional marxa orangista del 5 de juliol, que per primera vegada es va celebrar sense incidents, dirigents protestants unionistes van fer saber que s'oposaven al pla Blair-Ahern. No eren els únics. Alguns catòlics, que no estaven d'acord amb el desarmament de l'IRA, també van expressar les seves reticències.

El 15 de juliol, Londres va convocar l’assemblea autònoma perquè els partits nord-irlandesos designessin els ministres, però el Partit Unionista no va cedir i va deixar l'Ulster sense autogovern. El viceprimer ministre nacionalista de l'SDLP, Seamus Mallon, va dimitir i va instar David Trimble a fer el mateix. Aquest últim ni tan sols no es van presentar al castell d'Stormont per informar als seus col.legues diputats que el seu partit no pensava nomenar ministres, perquè les garanties de que el Sinn Féin deixés de participar en l'executiu si l'IRA no complia els terminis del desarmament li semblaven insuficients. Trimble va informar de les seves posicions directament a la premsa.

Amb tot això, la tan esperada autonomia de l'Ulster encara no es podia consolidar com havien fet, en canvi, la d’Escòcia i Gal•les. La ministra per a Irlanda del Nord, Mo Mowlam, es va reunir d’immediat amb els partits nord-irlandesos per intentar reconstruir el trencaclosques que no havia encaixat i Blair va tornar a demanar a l'ex-senador nord-americà George Mitchell que fes un cop més de mediador per salvar el pla de pau de l'Ulster. Una setmana més tard, el Sinn Féin va declarar que considerava gairebé impossible que es poguessin complir els terminis de desarmament de l'IRA per culpa del retard en l'aplicació de l'Acord de Pau d'Stormont, del qual va acusar als unionistes. Paralel•lament, l'IRA va difondre un comunicat en què culpava tan el govern britànic com els unionistes de la falta d'acord, tot assenyalant que, en els últims quinze mesos, l'IRA havia decretat i respectat dos períodes d'alto el foc per donar suport al procés de pau.

Però, no va ser fins després de la destitució de Mo Mowlam i el nomenament en el seu lloc de Peter Mandelson que van tornar les esperances d’assolir la pau. Tant els republicans com els unionistes van donar una bona acollida a qui havia de ser el nou artífex de l'entesa. El 10 de novembre, l'IRA va emetre un comunicat en el que deia que la guerra amb la Gran Bretanya s'havia acabat i reforçava el seu compromís d'abandonar l’ús de les armes, però, tot i així, els unionistes seguien insistint que "sense el decomís d'armes”, l'executiu autònom no es podia constituir. Sis dies més tard es va donar un pas endavant en les negociacions. Trimble va admetre el dret dels nacionalistes a perseguir una Irlanda unida per mitjans pacífics. Adams, per la seva banda, va reconèixer que el decomís d'armes era essencial. Això va comportar que Trimble admetés que l'executiu nord-irlandès es podria formar abans del desarmament. L'Ulster havia entrat en la recta final del camí cap a la pau.

El 29 de novembre els representants dels grups polítics de l'Ulster van fer una nova reunió a Stormont per designar els 10 ministres, el nomenament dels quals va facilitar que Westminster fes el traspàs de poders 2 dies més tard. Aquest cop l'agenda del dia es va complir i el gabinet va quedar constituït amb Trimble com a president i el recuperat Seamus Mallon de vicepresident. Calia destacar la presència, entre el membres del nou govern, de Martin McGuinness en la cartera d'Educació. McGuinness, numero 2 del Sinn Féin i cap negociador del partit, havia passat 6 mesos a la presó i havia estat comandant de l'IRA a Londonderry. També s'hi va incloure a Nigel Dodds, un dels membres de la línia dura del DUP, que va assumir la cartera de Desenvolupament Social. Tres anys abans, Dodds havia estat en el punt de mira de l'IRA que va intentar assassinar-lo mentre visitava al seu fill en un hospital de Belfast. En acceptar la responsabilitat ministerial Dodds va manifestar que faria servir tot el seu poder i influencia per frustrar la unificació d'Irlanda.

El govern s'havia format, però les enemistats continuaven, tot i que, en teoria, a partir d'aleshores, només a l'àmbit polític. L'1 de desembre el Parlament de Londres va aprovar la devolució de poders a Irlanda del Nord que, l'endemà, va recuperar l'autonomia perduda feia 25 anys. El dia 2 es va estrenar l'autogovern amb l'absència dels unionistes radicals del reverend Ian Paisley, que van boicotejar la sessió inaugural, fent el buit a la notícia que l'IRA ja havia nomenat un intermediari per fixar les modalitats del seu desarmament. En un resum molt aclaridor de la situació, l'International Herald Tribune va titular el 6 de desembre "Irlanda del Nord veu la cara de la pau, però encara no hi ha somriures".

Pocs dies després de la estrena del nou govern de l’Ulster la inauguració del Consell de les Illes Britàniques, format per membres de l’Assemblea de Belfast, del Parlament Escocès, de l’Assemblea Gal•lesa i dels governs de la Gran Bretanya i de la República d’Irlanda, va representar la definitiva plasmació d’una nova forma d’organització de les sobiranies a la Gran Bretanya.