Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Anna Veiga va aconseguir el primer nadó espanyol fecundat in vitro

Els òvuls es poden trasplantar a una altra dona

Louise Brown (al centre de la fotografia, envoltada de nens) el dia que va fer 15 anys

Tècniques de reproducció assistida

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fecundació artificial i reproducció assistida (15)
Models de família, parelles de fet, homosexualitat (80)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
André Van Steiterghem (1)
Anna Veiga (9)
Brown John (1)
Edwards Robert (2)
Gianpiero Palermo (1)
Javier Nadal (1)
Joaquín Llàcer (1)
Jones Lesley (1)
Louise Brown (3)
Nieves Cremades (1)
Patrick Steptoe (2)
Pere N. Barri (3)
Victòria Anna Sánchez Perea (4)
Yan Tesarik (1)
Entitats Entitats
Clínica Dexeus (8)
Hospital Neuilly (París) (1)
Hospital Oldham (Manchester) (1)
Institut Bernabé (1)
Institut de reproducció CEFER (5)
95 lectures d'aquest article
219 impressions d'aquest article
20 anys d'avenços
Reproducció assistida
El 26 de juliol de 1998 va fer vint anys la jove britànica Louise Brown, que era internacionalment reconeguda com la primera “bebè proveta” de la història. Aquesta denominació era la que es va utilitzar el 1978 per remarcar que alguna fase del seu procés de concepció havia tingut lloc en un recipient de laboratori. Vint anys després ja ningú no parlava de “nens proveta” i les tècniques de reproducció assistida havien evolucionat de manera espectacular fins a convertir-se en un recurs clínic d’ús habitual en els països desenvolupats i fins el punt de plantejar nombrosos dilemes ètics completament nous per a la humanitat.

Tot va començar a finals del 1977. La mare de Louise, Lesley Jones, una treballadora d’una fàbrica de Whitchurch (Anglaterra) de 30 anys d’edat, tenia un problema d’esterilitat causat per una obstrucció de les trompes de Falopi. Aquest són els conductes pels quals viatja l’òvul des de l’ovari fins a l’úter, i on es produeix normalment el contacte amb l’espermatozoide que el fecunda. Per superar aquest obstacle, els metges van extreure a Lesley un òvul i el van posar en un mitjà de cultiu en el laboratori, en contacte amb esperma del seu marit, John Brown, un camioner que aleshores tenia 40 anys. Un cop aconseguida la fecundació de l’òvul, van implantar l’embrió en l’úter de Lesley, on es va desenvolupar la gestació com la de qualsevol altre embaràs normal. Evidentment, sí que foren molt superiors a les habituals l’expectació i l’impacte mediàtic del naixement que es va produir vuit mesos i mig després a l’Hospital Oldham a Manchester (Anglaterra).

Els britànics Patrick Steptoe i Robert Edwards foren els científics que van aconseguir aquest primer naixement d’un “nen proveta” després de més de vint anys de recerca sobre tècniques de reproducció assistida en humans desenvolupada per diversos grups d’investigadors. Sis anys més tard, el 1984 naixia a l‘Institut Dexeus de Barcelona Victòria Anna, la primera nena proveta de l’estat espanyol, com a resultat del treball de l’equip del ginecòleg Pere Barri i la biòloga Anna Veiga.

Tant Louise com Victòria Anna Perea varen ser concebudes mitjançant la tècnica anomenada fecundació o fertilització in vitro (FIV), o fertilització extracorpòria. Aquesta tècnica consisteix en unir en el laboratori òvuls amb espermatozoides, i un cop assolida la fecundació d’un òvul i les primeres multiplicacions cel•lulars, implantar-lo en l’úter. S’utilitza sobretot en casos com els de Lesley i John, en que com a conseqüència d’una infecció passada o d’un altre problema, hi ha una obstrucció en les trompes de Falopi que impedeix el contacte entre òvuls i espermatozoides.

També és útil en casos d’esterilitat masculina causats per una baixa concentració d’espermatozoides, que no aconsegueixen la fecundació mitjançant mètodes naturals. La FIV pot tenir èxit fins i tot en situacions d’esterilitat de causa desconeguda, quan han fracassat altres tècniques com l’estimulació ovàrica amb hormones o la inseminació artificial intrauterina. Aquesta tècnica se seguia utilitzant vint anys després del naixement de Louise Brown, però el procediment s’havia sofisticat de manera notable.

Com que la fertilització en un medi artificial té més dificultats que la que es produeix en el seu medi natural quan no hi ha alteracions que ho impedeixen, es procurava disposar de diversos òvuls simultàniament per tal d’augmentar les possibilitats que es produís una fecundació. Per això, es recorria a l’estimulació ovàrica, tècnica que per sí mateixa era un tractament indicat en els casos d’esterilitat femenina deguts a una manca d’ovulació, i en els que sovint donava lloc a embarassos múltiples. La tècnica consistia en l’administració de clomifé o d’hormona estimulant dels fol•licles (FSH), amb la finalitat de fer madurar simultàniament diversos fol•licles ovàrics, quan el normal és que en maduri un en cada cicle. Mitjançant controls de temperatura, anàlisis hormonals i ecografies es controlava el desenvolupament dels fol•licles, i quan havien arribat al seu grau de màxima maduresa s’extreien els òvuls mitjançant una punció. Aquests òvuls acabaven de madurar en el laboratori, i si el seu nombre era elevat, se’n podien congelar alguns per posteriors intents o donacions.

L’esperma de l’home, obtingut mitjançant ejaculació, també es deixava madurar en el laboratori, on s’analitzava i es seleccionava una mostra dels espermatozoides més actius. Aquesta es posava junt amb els òvuls seleccionats en un medi de cultiu especial, on normalment s’aconseguia la fecundació d’algun òvul almenys en un 60% de casos. Els òvuls així fecundats iniciaven el procés de creixement i divisió cel•lular, esdevenint embrions.

Al cap d’unes 48 a 72 hores, els embrions eren traspassats a la mare, mitjançant la tècnica anomenada transferència d’embrions, que s’efectuava amb una fina cànula introduïda a través del coll de l’úter. Només un 12% dels embrions transferits arribaven a implantar-se i desenvolupar-se. Se solien transferir uns tres embrions, seleccionats entre tots els que s’havien format en el laboratori, perquè així s’augmentava la possibilitat d’implantació sense massa risc de que es produís un embaràs múltiple. Els embrions no transferits podien conservar-se congelats per a posteriors intents o donacions. Els embrions transferits que no quedaven implantats s’eliminaven espontàniament en pocs dies, i si un o més d’ells s’implantava, es desenvolupava l’embaràs. Si cap dels embrions transferits s’implantava, el procediment es tornava a repetir diverses vegades, normalment entre dues i tres.

Per tal de millorar la viabilitat dels embrions, es van començar a aplicar procediments de cultiu d’embrions en medis especials, sobre capes de cèl•lules. Això permetia esperar a implantar-los fins al cap de 5 o 6 dies de la fecundació, quan ja estaven en l’etapa de blastòcit, un grau de desenvolupament més avançat, que és en el que arriben a la matriu en una gestació natural. Tanmateix, el 1998 aquestes eren encara tècniques molt complexes i costoses.

També es van desenvolupar tècniques específicament encaminades a millorar els resultats de la FIV convencional en els casos d’esterilitat masculina, que representaven aproximadament un terç del total. Una de les més significatives era la microinjecció espermàtica, destinada a assegurar la fecundació de l’òvul en els casos en que el nombre d’espermatozoides era baix o la seva mobilitat molt reduïda. La que més s’estava utilitzant era la injecció intracitoplasmàtica d’espermatozoides (ICSI), que mitjançant manipulacions sota microscopi permetia introduir directament en l’òvul un espermatozoide prèviament preparat. El 1992 es produí a Brussel•les el primer naixement aconseguit amb aquesta tècnica, desenvolupada per l’equip d’André Van Steiterghem i Gianpiero Palermo, i al 1996 ja s’havia aplicat a Catalunya en més de mil casos.

Posteriorment s’havien desenvolupat tècniques de micromanipulació aplicables fins i tot en casos d’esterilitat masculina amb absència d’espermatozoides a l’esperma ejaculat, obtenint cèl•lules espermàtiques directament del testicle o de l’epidídim. El 1995, els científics Yan Tesarik i Jacques Testart van aconseguir a l’Hospital Neuilly de París el naixement de la primera criatura concebuda mitjançant injecció d’una espermàtida, cèl•lula immadura precursora de l’espermatozoide, mitjançant la tècnica anomenada Round Spermatid Injection (ROSI). El gener de 1998 l’equip del doctor Joaquín Llàcer i de la biòloga Nieves Cremades de l’Institut Bernabé aconseguia el naixement al sanatori del Perpetuo Socorro d’Alacant del primer nadó de l’estat i cinquè del mon concebut amb aquesta tècnica.

El progressos no s’aturaven aquí. Un equip japonès havia aconseguit el 1997 una fecundació per microinjecció d’espermatòcits, cèl•lules precursores de les espermàtides, per tant encara més immadures. El gener de 1998, a Austràlia s’havien fet madurar cèl•lules precursores d’espermatozoides humans en testicles de ratolí, cosa que va aixecar algunes veus d’alarma sobre el potencial perill de modificació de l’ADN o d’infeccions per virus del ratolí.

Malgrat els perfeccionaments de la tècnica de FIV, al cap de 20 anys d’experiència no podia solucionar tots els casos d’esterilitat. Les dades sobre la seva efectivitat variaven segons els països i els centres, però en general la proporció de FIV convencionals que acabaven amb naixement no arribava al 20%. Així, entre 1993 i 1996 es van realitzar a Catalunya 5.378 FIV convencionals, que acabaren en embaràs clínic en 917 casos, cosa que representa un 17% d’èxits. Algunes estadístiques assenyalaven que la FIV amb ICSI tenia una taxa d’èxits un 10 o 15% més alta que la FIV convencional, però altres indicaven que els resultats eren similars. Probablement aquesta disparitat de xifres s’explicava perquè la tipologia dels casos tractats era diferent. En qualsevol cas, al cap de vint anys del naixement de Louise Brown, les tècniques de reproducció assistida havien avançat molt, i beneficiaven un gran nombre de parelles estèrils. En vint anys ja eren més de mig milió les criatures nascudes arreu el món mercès a aquestes tècniques. A Catalunya naixien cada any unes cinc-cents criatures que havien estat concebudes mitjançant tècniques de reproducció assistida.

Quan es va començar a aplicar la FIV, hi havia algunes incògnites respecte als possibles efectes que les manipulacions de laboratori i la implantació artificial de l’embrió poguessin tenir sobre el desenvolupament de l’embaràs i la futura salut dels nens gestats amb aquesta tècnica. L’experiència de milers de naixements semblava demostrar que tots aquests temors no tenien fonament, però alguns estudis indicaven que la proporció de parts prematurs i de nadons de baix pes era més alta en aquests casos que en la població general. En part, això podia explicar-se per la major freqüència d’embarassos múltiples en les gestacions per FIV, com demostraven diversos estudis efectuats arreu el món. En general, els embarassos múltiples generen més complicacions que els simples, però no hi havia dades que indiquessin que aquest fet afectés la futura salut dels nens. Al contrari, un estudi realitzat a França al 1996 destacava un major nivell intel•lectual i un millor rendiment escolar entre els “nens proveta”, tot i que probablement hi influïa l’actitud dels pares envers aquest nens especialment desitjats.

Els dubtes varen renèixer però amb l’extensió de la ICSI i altres tècniques de micromanipulació. Hi havia qui pensava que amb alguna d’aquestes manipulacions es passava per sobre del procés de selecció natural que hi ha entre els espermatozoides, mercès al qual la fecundació la produeix el més fort d’ells. L’experiència era encara molt limitada, però el maig de 1998 ja es van publicar a la revista The Lancet dos estudis sobre el desenvolupament psicomotriu de nens d’entre 2 mesos i 2 anys concebuts mitjançant ICSI que no detectaven un rendiment inferior al normal.

Encara hi havia menys experiència sobre la seguretat de la tècnica ROSI. L’ADN, portador del material genètic que determina el futur desenvolupament de la persona, és molt vulnerable en la fase d’espermàtida, i no es podia afirmar si les manipulacions a que es sotmetien aquestes cèl•lules el podien danyar.

El que no era discutible, en canvi, eren els avantatges complementaris que aportava la FIV, combinada amb la biologia molecular, per evitar la transmissió de malalties com l’hemofília, la fibrosi quística o la síndrome de Down. Això era possible efectuant estudis genètics dels embrions abans de la seva implantació, i rebutjant els que tenien algun problema. La FIV també va fer possible que els pares portadors de la sida poguessin tenir fills sense risc de transmetre’ls la malaltia. Per a això, es sotmetia el semen a un procés de rentat, que separava els espermatozoides del líquid seminal i altres cèl•lules portadores del virus. A Catalunya, aquest procediment havia estat aplicat amb èxit el 1998 per l’equip de Javier Nadal, de l’Institut de Reproducció Cefer de Barcelona.

Els procediments emprats evolucionaven amb tal rapidesa que les seves possibilitats semblaven no tenir límits tècnics, i s’havia fet necessari obrir un debat per regular-los d’acord amb principis ètics.

La FIV va obrir definitivament les possibilitats que una parella, o una dona sola, tingués fills biològics concebuts amb gàmetes parcial o totalment alienes. Això no era possible quan l’esterilitat només es podia solucionar tractant els trastorns de la dona o de l’home que la causaven, mitjançant tècniques quirúrgiques o tractaments hormonals. Un altre tècnica de reproducció assistida prèvia a la FIV, la inseminació artificial intrauterina (IAC), consistent en introduir el semen a l’interior del l’úter amb un dispositiu tècnic, ja s’efectuava sovint amb semen de donants. Aquest cas era eficaç quan hi havia un problema d’esterilitat masculina o d’incompatibilitat immunitària entre els membres de la parella, i també podia ser útil per dones que volien concebre un fill sense tenir parella. La FIV va anar més enllà, permetent que no només els espermatozoides sinó també els òvuls poguessin procedir de donants, pel que podia ser molt útil pels casos d’esterilitat femenina d’origen ovàric. Els mateixos futurs pares podien fer d’autodonants si, preveient els efectes d’una malaltia que podia afectar el seu aparell reproductor o podia ser mortal, congelaven les seves cèl•lules germinals per utilitzar-les en el futur.

Les possibilitats que s’obrien eren múltiples. Així, el mes de juny de 1998 es va fer públic que una dona de Los Angeles (Estats Units) va quedar embarassada per FIV amb semen obtingut feia més d’un any del cadàver del seu marit, mort sobtadament d’una reacció al•lèrgica. Aquest procediment hauria estat il•legal a l’estat espanyol, on la llei només permetia la utilització de semen d’un home fins a sis mesos després de la mort, i sempre que ell ho hagués autoritzat prèviament.

Les tècniques de reproducció assistida feien possible fins i tot que es pogués recórrer a “úters de lloguer”, de dones fecundades amb IAC o a les que s’implantava un embrió concebut amb FIV, que després del naixement lliuraven el fill a la parella o la dona amb qui així ho havien acordat, i de qui podien procedir o no les gàmetes. Aquest procediment, prohibit a l’estat espanyol però legal a d’altres països com Anglaterra o els Estats Units podria donar lloc a situacions tan sorprenents com que un nen tingués fins a cinc progenitors: la donant de l’òvul, el donant dels espermatozoides, la mare de lloguer i el pare i la mare legals.

També es varen fer possibles els embarassos en dones d’edat avançada, que ja no ovulaven ni tenien la menstruació però en el sí de l’úter de les quals es podia desenvolupar l’embaràs. Aquest casos van obrir un debat sobre els problemes que podria plantejar la gran diferència generacional entre pares i fills que es produïa en aquest casos, i la major possibilitat de que aquests nens quedessin orfes. Un altre motiu de debat va ser el d’algun cas de dones que varen fer de mare de lloguer de la seva filla estèril, de manera que van ser qui van parir als seus néts.

Un problema ètic i legal que havia sorgit amb la FIV era el futur dels embrions congelats que no s’arribaven a utilitzar per part de la parella que els havia generat, i que a mitjans de l’any 1998 eren prop de 74.000 a Catalunya, un 15% d’ells de més de cinc anys d’antiguitat. Per resoldre aquest problema la llei 35/1988 de novembre va establir que al cap de cinc anys els embrions congelats passaven a ser propietat del banc, tot i que no es podien destruir i sense l’autorització dels pares no es podien donar. La Generalitat de Catalunya estudiava proposar l’ampliació d’aquest període a deu anys.

Per si tot plegat no era prou complex, al llarg del 1998 equips mèdics de diversos països del món van anunciar que estaven disposats a intentar el clonatge d’éssers humans seguint el camí iniciat l’any anterior amb el clonatge de l’ovella Dolly. La clonació no tenia una relació directa amb les tècniques de reproducció assistida pròpiament dites, però l’impacte mediàtic i els interrogants ètics que plantejava van contribuir a que, durant l’any en què Louise Brown feia 20 anys, els debats sobre la reproducció humana fossin més vius que mai i quedés un cop més demostrat que la capacitat humana per a la innovació tècnico-científica és molt superior a la capacitat d’adaptar-se socialment a aquests avenços.