Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Beiras, Esteve i Arzalluz, signants de la Declaració de Barcelona

El príncep Felip, el Rei i Aznar, en una exposició sobre els 20 anys de la Constitució

Els presidents d'Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, signants d'un manifest estatalista

Articles dependents
Text de la Declaració de Barcelona (CiU, PNB i BNG, 16 de juliol de 1998)
Declaració de Mèrida (Manuel Chaves, José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, 6 d'octubre del 1998)
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalismes (143)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Terrorisme basc (502)
Personatges Personatges
Carles Viver Pi-Sunyer (3)
Federico Trillo (41)
Felipe González (226)
Fernando Garrido Falla (1)
Guillermo Jiménez Sánchez (2)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Bono (60)
José María Aznar (620)
Josep Borrell (83)
Josep Piqué (189)
Juan Carlos Rodríguez Ibarra (36)
Juan José Lucas (20)
Manuel Chaves (69)
Manuel Fraga Iribarne (66)
María Emilia Casas (16)
Mariano Rajoy (296)
Pedro Cruz Villalón (2)
Pere Esteve (40)
Ramón Jáuregui (11)
Vicente Conde (3)
Xabier Arzalluz (60)
Xosé Manuel Beiras (27)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Eusko Alkartasuna (167)
Herri Batasuna (107)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
53 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Retocs, relectures i reformes
Constitució
El 6 de desembre del 1998, la Constitució espanyola celebrava el seu vintè aniversari. Va ser un aniversari marcat per la polèmica. Una polèmica encetada cinc mesos abans pels nacionalistes catalans, bascos i gallecs que, a la Declaració de Barcelona, reivindicaven una relectura de la Constitució en clau plurinacional, i aprofundida per la nova dinàmica política creada després de l’anunci de treva d’ETA el mes de setembre. En aquesta nou marc polític, moltes forces nacionalistes, com el Partit Nacionalista Basc (PNB), Eusko Alkartasuna (EA), el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), reivindicaven obertament la reforma de la Constitució mentre d’altres, com Convergència i Unió (CiU), seguien preferint parlar de relectura.

En resposta a les demandes nacionalistes, el Partit Popular i el PSOE van defensar inicialment que la Constitució era un text intocable. Però posteriorment van matisar que, tot i que la Carta Magna era òbviament modificable, qualsevol reforma exigiria el mateix nivell de consens entre partits que hi havia hagut l’any 1978. Un consens que, donades les circumstàncies, només seria possible per fer-hi algun retoc que permetés resoldre temes obvis com el mal funcionament del Senat.

El que ja s’havia fet evident el 1978, va tornar-se a constatar 20 anys després. El gran problema de la màxima llei espanyola era l’articulació de l’estat i la resolució d’allò que tradicionalment se n’havia dit “problema nacional”.

La polèmica sobre la vigència del marc constitucional la va estrenar la Declaració de Barcelona impulsada pel secretari general de Convergència, Pere Esteve, i firmada el 16 de juliol a la capital catalana per CiU, el PNB i el BNG en què aquestes tres forces polítiques es comprometien a treballar conjuntament perquè Catalunya, el País Basc i Galícia poguessin obtenir “un poder polític suficient” en el marc d’un estat plurinacional i proposaven “reformar l’entramat institucional”. Segons el document consensuat per les tres forces polítiques, Catalunya, el País Basc i Galícia haurien de poder decidir “en tot moment i circumstància quina volen que sigui la seva estructura política, la seva articulació administrativa i el seu nivell de dependència i d’independència respecte una altra instància”. En el document es parlava del “nacionalisme imperial” impulsat des de les files populars i socialistes i es defensava obertament la superació de l’Estat de les autonomies, per tal d’anar cap a la consecució d’un Estat plurinacional que suposaria una clara asimetria dels nivells d’autogovern de les nacions de l’estat i de les regions.

La Declaració de Barcelona va rebre fortes crítiques, ja que els partits d’àmbit estatal van donar per descomptat que implicava una reforma profunda de la Constitució. El candidat socialista a La Moncloa, Josep Borrell va titllar la proposta nacionalista d’inconstitucional, mentre el ministre d’Indústria, Josep Piqué, que s’estrenava aquell mateix dia com a portaveu del Govern, exigia als nacionalistes un canvi de discurs, alhora que qualificava “d’extemporànies” les seves crítiques a “l’imperialisme espanyol”. Tot i la prudència que l’Executiu va voler mostrar en un primer moment, més endavant el president José María Aznar no es cansaria de repetir que “la Constitució és intocable”, mentre el ministre d’Administracions Públiques, Mariano Rajoy, considerava el pacte nacionalista com un “error molt greu” i “un intent de trencar el consens” en matèria autonòmica.

Pocs dies després de la firma del document, CiU feia el seu primer intent de desmarcar-se de la radicalitat dels seus socis del PNB i del BNG, afirmant que la Constitució tenia encara molt marge i que caldria deixar per a més endavant propostes con l’Estat confederal. Jordi Pujol, en una primera reunió de la direcció de CDC després de la firma del document, advertia als seus col.laboradors que calia actuar amb cautela perquè “no podem anar més enllà del ja que hem anat”. En canvi, des de Galícia, el líder del BNG Xosé Manuel Beiras proclamava -com més tard ho faria el president del PNB, Xabier Arzalluz, aprofitant el nou escenari polític que va establir la treva d’ETA-, que les reivindicacions dels nacionalistes no tenien cabuda a la Constitució.

Les vacances estiuenques van diluir força la polèmica pel pacte nacionalista. Només Jordi Pujol, a primers d’agost, va trencar el silenci per tornar a parlar de revisió de l’aplicació de la Constitució a l’hora de exigir un nou sistema de finançament autonòmic, perquè considerava que el que havia pactat amb el PP, i que estaria en vigor fins l’any 2001, no garantia “la sostenibilitat de l’autonomia catalana”. El Govern del PP va respondre amb un “ara no toca” parlar de finançament autonòmic ni de relectures de la Constitució.

La segona de les trobades nacionalistes, que el 17 de setembre se celebrava a Gasteiz i Bilbao, va estar marcada per l’anunci de treva que ETA va fer coincidint amb la trobada i pel fet que, quatre dies abans, el PNB havia signat amb EA, Izquierda Unida-Ezker Batua (IU-EB), Herri Batasuna (HB) i nombroses organitzacions socials basques, la Declaració de Lizarra, on s’assegurava que els ciutadans bascos haurien de tenir “l’última paraula” sobre el seu futur.

A la cimera basca, les delegacions de CiU, PNB i BNG van criticar durament el Tribunal Constitucional al què consideraven un dels principals responsable que s’hagués acabant imposant una lectura centralista i estatalista de la Constitució, en detriment de la distinció que la pròpia Constitució feia entre nacionalitats i regions. Demanaven que la futura reforma del Senat reservés “un status especial per a Catalunya, Euskadi i Galícia”, que els donés dret a participar en la designació dels magistrats del Constitucional. El text aprovat a la capital basca -un extens document de 79 folis anomenat Declaració de Gasteiz- anunciava la creació d’un front per defensar els seus interessos al Congrés dels Diputats. I és que ja ho proclamava Xosé Manuel Beiras en la clausura de la trobada basca: “La segona transició està en marxa”. Era la resposta a l’anunci de treva indefinida d’ETA que, segons coincidien els reunits, “albira un nou marc polític” per a Euskadi i que podria estendre’s a la resta de comunitats històriques.

El PSOE va aprofitar aquesta segona cimera per oferir al PP un pacte autonòmic abans de les eleccions generals, per tal de trencar la influència de CiU i PNB en la governabilitat de l’Estat. Tot i que el dirigent socialista Ramón Jáuregui insistia que no es tractava de crear un front comú contra els nacionalistes, el PP va considerar inoportuna la proposta socialista, que va quedar en un no res. Paralel•lament, sis partits regionalistes contraatacaven amb la Declaración de Vitoria, en la que defensaven un “Estat simètric” i la vigència de la Constitució per evitar -deien- cedir davant els privilegis que es volien atorgar les forces nacionalistes.

Però el foc creuat entre nacionalistes i socialistes s’aniria incrementat a mesura que es consolidava l’aliança signada a Barcelona i començaven a sorgir les primeres veus que qüestionaven la validesa de la Constitució per arribar a la pacificació d’Euskadi. Josep Borrell no es cansava d’assegurar que volia evitar que José María Aznar s’hagués “d’agenollar” davant els nacionalistes i Felipe González va afirmar que la “segona transició” que reclamaven els nacionalistes convertiria Espanya en “Tirana o Sarajevo”. Xabier Arzalluz va acusar l’exlíder del PSOE de “pensar com un serbi” i des de Convergència es va respondre que González no feia més que dir “ruqueries”.

La postura del PSOE va quedar plasmada en l’aliança que el 6 d’octubre van segellar els tres presidents autonòmics socialistes en l’anomenada Declaració de Mérida, on es denunciava la insolidaritat dels partits nacionalistes, i es destacava la importància de mantenir la Constitució perquè totes les comunitats tinguessin les mateixes oportunitats per desenvolupar-se. Els tres firmants eren el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves; el de la d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra; i el de Castella-La Manxa, José Bono; que afirmaven parlar en nom de deu milions d’espanyols i asseguraven que no hi havia cap dret “ni anterior ni posterior” a la Constitució espanyola, que justifiqués “privilegis entre territoris”. Els tres barons van insistir, però, que no actuaven en nom del PSOE, sinó en el de les comunitats que governaven, i van demanar públicament el suport de d’altres presidents autonòmics com Manuel Fraga i Juan José Lucas.

Aquell mateix dia, Jordi Pujol proclamava obertament que Espanya, a diferència de Catalunya, “no és una nació”, afirmació que des del PP es qualificava de “ridícula”, encara que el president de la Generalitat havia puntualitzat que Espanya “no és només una realitat administrativa, sinó una realitat afectiva, històrica, d’interessos i memòries comunes, però no una nació”. Pocs dies abans d’aquesta polèmica declaració, el Parlament de Catalunya donava suport, amb els vots a favor de CiU, ERC i el grup mixt, a una declaració a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. El PP va votar-hi en contra, i PSC i IC es van abstenir. En la mateixa sessió es va refusar una proposta en la que s’exigia la reforma de la Constitució per tal de que “es reconegui el futur nacional que lliurement decideixin” els catalans. En aquest cas, CiU i PP van votar-hi en contra, el PSC es va tornar a abstenir, mentre ERC, IC i el grup mixt hi votaven a favor. I és que Jordi Pujol acabava d’assegurar que les aspiracions de més autogovern per a Catalunya eren perfectament compatibles amb la Carta Magna, tot i que anunciava que, amb reforma o sense, “estem entrant en un període poc o molt constituent”.

D’alguna manera, semblava que el president català ja avançava la consigna de la tercera trobada nacionalista que es va celebrar a finals d’octubre a Santiago de Compostel•la. Una reunió dedicada bàsicament a donar a conèixer els resultats dels treballs i comissions que s’havien encarregat des de la Declaració de Barcelona. Tot i així, la Declaració de Santiago tornava a criticar la postura “uniformista” del Tribunal Constitucional i insistia que calia consolidar una estratègia comuna al Congrés, alhora que es parlava de compartir reivindicacions de cara a les eleccions al Parlament europeu, però sense comprometre’s a crear una candidatura conjunta. A partir d’aquí és va establir un calendari de trobades cada dos anys. És a dir, que la següent ja no seria fins l’any 2000, quan ja s’haguessin celebrat totes les eleccions previstes pel següent any i mig (locals i europees; catalanes; i espanyoles).

I amb aquest impuls de les reivindicacions nacionalistes, incrementades com a conseqüència de la treva decretada per ETA, s’arribava a l’aniversari de la Constitució. Cap dels tres màxims dirigents de CiU, PNB i BNG: Pujol, Arzalluz i Beiras van ser presents en els actes institucionals per commemorar els 20 anys de la Carta Magna. Els dirigents populars van aprofitar les celebracions per destacar “l’excel•lent estat de salut” de la Constitució. Fins i tot Federico Trillo, president del Congrés, recordava que “Espanya és una vella i gran nació, la més antiga de l’Europa moderna” i en destacava la vigència de la seva Carta Magna i la cabuda que hi tenen “tots el pobles, regions i nacions per tal de construir junts el futur europeu”. José María Aznar tancava el periple de celebracions institucionals posant de relleu que només “una minoria”, enfront “la gran majoria d’espanyols”, era partidària de reformes constitucionals, alhora que exigia a totes les autonomies que es deixessin estar de reivindicacions i es dediquessin a treballar pel bé comú.

Però, malgrat les declaracions rotundes dels partits estatals, a finals d’any va semblar que potser alguna cosa començava a canviar amb l’elecció, en primera votació i per majoria absoluta, de Pedro Cruz Villalón com a nou president del Tribunal Constitucional, i de Carles Viver Pi-Sunyer com a nou vicepresident. Tant l’un, considerat de tendència progressista, com l’altre, a qui es catalogava de nacionalista, havien estat elegits com a membres de l’alt tribunal el juny del 1992 dins de la quota que correspon al Congrés dels Diputats, a proposta dels grups parlamentaris PSOE i CiU.

La renovació de la direcció va ser possible perquè, dos dies abans de la commemoració de l’aniversari de la constitució i després de 10 mesos de negociacions, el PP i el PSOE havien arribat a un acord per cobrir les quatre places de magistrats del Tribunal Constitucional que havien acabat el mandat el mes de febrer anterior i que només es mantenien en el càrrec per evitar la paràlisi del màxim tribunal. Els quatre nous magistrats eren el catedràtic de Dret Mercantil de la Universitat de Sevilla, Guillermo Jiménez Sánchez, -candidat de consens entre els dos partits, Fernando Garrido Falla i Vicente Conde, proposats pel PP, i María Emilia Casas, proposada pel PSOE. El 14 de desembre en un ple extraordinari del Senat va elegir els nous magistrats amb els vots del Partit Popular i del PSOE. CiU, el PNB i EA van votar en blanc per denunciar simbòlicament que se’ls havia exclòs de la negociació.

L’any va acabar amb el tradicional discurs de la nit de Nadal del rei Joan Carles qui, referint-se al vintè aniversari de la Constitució, va reclamar un esforç per entendre que “Espanya, la pàtria comuna, és de tothom i per a tothom”.