Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Brasil va reelegir per primer cop un president

La tribu dels indis yanomanos va ser la més afectada per l'incendi de Romaira

Articles dependents
Fernando Henrique Cardoso
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Anthony Garotinho (2)
Fernando Henrique Cardoso (21)
Itamar Franco (3)
Luiz Carlos Mendoza de Barros (1)
Olivio Dutra (1)
Pedro Malan (1)
Entitats Entitats
Borsa de Sao Paulo (2)
Fons Monetari Internacional (136)
Govern del Brasil (5)
Partit del Front Liberal de Brasil (3)
Partit Moviment Democràtic (Brasil) (3)
Partit Progressista (Brasil) (2)
Partit Socialdemòcrata (Brasil) (2)
Telefónica (115)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Brasil (47)
53 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Retorn a l'austeritat
Brasil
El 4 d’octubre del 1998, el president del Brasil Fernando Henrique Cardoso, va ser reelegit per un nou període de quatre anys a l’obtenir el 53% dels vots en la primera volta de les eleccions presidencials. Els seus opositors, el candidat de l’esquerra, Luiz Inacio Lula da Silva, i el candidat del Partit Popular Socialista, Ciro Gomes, van obtenir, respectivament, un 31% i un 11%.

Amb aquesta victòria, Cardoso es va convertir en el primer president reelegit de la història del Brasil, alhora que la coalició que ell encapçalava, formada pel Front Lliberal (112 escons), el Partit Socialdemòcrata del Brasil (101 escons), el Partit del Moviment Democràtic de Brasil (82) i el Partit Progressista (60 escons), aconseguia també una victòria per majoria absoluta en les dues cambres del Parlament brasiler. L’oposició va quedar molt per sota també en aquestes votacions: Partit dels Treballadors del Brasil (31 escons), Partit Democràtic dels Treballadors (24 escons) i el Partit dels Treballadors (55 escons). Els partits minoritaris van aconseguir 48 escons. Al Senat, els partits de la coalició governamental van obtenir 67 de les 81 places que formaven la Cambra alta brasilera.

Aquell dia també va tenir lloc la primera volta de les eleccions a governador, que va permetre l’elecció dels responsables de 14 dels 27 Estats del país. En 10 dels 14, els resultats van ser favorables a la coalició de partits que donava suport a Cardoso, si bé calia destacar que aquestes victòries havien estat obtingudes en els menys desenvolupats de tots. Després de la segona volta electoral del 25 d’octubre, els grans Estats de Minas Gerais, Rio de Janeiro i Rio Grande do Sul, on vivien 61 dels 165 milions d’habitants del país i d’on procedia gairebé la tercera part de la producció nacional , van quedar en mans de l’oposició. L’expresident Itamar Franco era el governador de Minas Gerais, el populista d’esquerra Anthony Garotinho, de Rio de Janeiro i el candidat del Partit dels Treballadors Olivio Dutra, de Rio Grande do Sul. Cap d’ells no estava disposat a facilitar la tasca de govern de Cardoso a qui presentaven com un servidor de Washington i del Fons Monetari Internacional (FMI).

Certament, el principal repte del govern brasiler era completar els plans de reajustament econòmic per afrontar la crisi que travessava el país i que havia tingut tot el món occidental pendent dels resultats de les eleccions presidencials. Aquesta crisi havia esclatat l’any anterior com a conseqüència de la crisi financera asiàtica i de la por que es desplacés cap a les economies llatinoamericanes en expansió i especialment cap a Brasil, país que representava tot sol el 45% del PIB de tota Amèrica Llatina i de l’estabilitat del qual depenia el futur d’economies creixentment internacionalitzades com les d’Argentina, Xile o Mèxic.

La reelecció de Cardoso va generar confiança en les instàncies internacionals, que recordaven que el 1993 havia posat en marxa des del ministeri d’Hisenda el Pla Real per acabar amb la gegantina inflació del país fins a situar-la en el 3%, que havia sabut endegar les privatitzacions del sector públic i mantenir el creixement en el 2% del PIB, i l’atur en un discret 8,2%. Però no totes les xifres eren tan positives: el dèficit públic era del 7% del PIB (35.000 milions de dòlars), el deute extern a curt termini pujava fins a 70.000 milions de dòlars, el dèficit comercial era del 4% del PIB i els tipus d’interès havien arribat fins al 40% per evitar una devaluació que semblava inevitable després que la Borsa brasilera perdés un 35% des de principis d’any.

Per corregir aquests desequilibris, el nou Govern del Brasil va anunciar oficialment el 28 d’octubre la posada en marxa d’una sèrie de mesures econòmiques que perseguien un estalvi equivalent a 23.500 milions de dòlars en el trienni 1999-2001 (el 3,08% del PIB) i que pretenien atreure de nou les inversions internacionals i donar satisfacció al Fons Monetari Internacional perquè accedís a atorgar al país una nova línia de crèdit, propera als 30.000 milions de dòlars, destinada a garantir la seva liquidesa. Cardoso era conscient que “el món sencer ens està mirant per saber si podem superar aquesta crisi”.

La fermesa que demostrés el Brasil a l’hora d’impulsar les mesures econòmiques era bàsica per a aconseguir aquests propòsits, en un moment en que l’FMI també passava una certa crisi de funcionament, tocat com estava per la crisi asiàtica i davant els requeriment fets pels Estats Units en la reunió del Grup dels Vint-i-Dos celebrada el 5 d’octubre a Washington de vetllar pels riscos i aturar la morositat d’una gran part dels països a qui s’havia ajudat en inútils polítiques a llarg termini.

Segons el ministre d’Hisenda, Pedro Malan, el principal problema del país era el desequilibri en els comptes al sistema de pensions, que presentava un desequilibri que arribaria fins a gairebé 40.000 milions de dòlars pel 1999 si no s’actuava immediatament i s’abolien pràctiques fins llavors habituals en alguns sectors, com les jubilacions anticipades als 35 o els 40 anys, o l’existència d’una picaresca social que feia que hi haguessin pensionistes cobrant múltiples pensions. El pla, que s’articulava amb una forta reducció de la despesa (de l’ordre dels 7.300 milions de dòlars) i les inversions públiques (1.500 milions de dòlars) i un augment de les cotitzacions socials dels funcionaris (1.700 milions de dòlars) i del sistema impositiu general (13.000 milions de dòlars), preveia comptar ja amb un superàvit en els comptes públics del 2,6% del PIB el 1999, del 2,8% al 2000 i del 3% al 2001.

L’anunci del pla va originar una molt positiva reacció de la Borsa de Sao Paulo, sobretot quan es va saber que el Govern no devaluaria la moneda (el real), però posteriorment va haver de ser aprovat, no sense dificultats, pel Congrés i el Senat brasiler, que van donar el vistiplau a una reforma constitucional de la Seguretat Social, del sistema tributari i del conjunt de l’Administració. El pla va rebre l’aprovació de 337 diputats dels 513 que formaven el Congrés el 5 de novembre. Però els principals problemes els van plantejar les governacions controlades per l’oposició, que es van negar a complir les mesures incloses al pla de reajustament governamental.

Una altra dificultat afegida al desenvolupament dels plans governamentals de redreçament econòmic va arribar el mes de novembre amb l’esclat d’un escàndol detectat en les privatitzacions endegades en el sector de les comunicacions que va obligar Cardoso a acceptar la dimissió del seu ministre de Comunicació, Luiz Carlos Mendonza de Barros, i dos altres alts càrrecs de l’Administració, acusats d’afavorir Telefónica de España davant d’altres candidates internacionals, com Telecom Italia.