Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El líder nord-coreà Kim Jong-il, una de les preocupacions de Bush

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Abdul Quaader Khan (2)
Colin Powell (99)
George W. Bush (404)
Hassan Ruhani (2)
Kim Jong-il (26)
Kim Dae-jung (22)
Richard B. Cheney (19)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Govern de Corea del Nord (5)
24 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Índia-Pakistan, Corea del Nord i Iran
Risc nuclear
Després que el gener del 2004 l’Índia i el Pakistan concertessin una treva definitiva en el contenciós del Caixmir, rebaixant la tensió internacional creada per l’armament nuclear de què disposaven els dos països, s’obria un període d’esperança a la regió per ser el primer cop des del 1999 que van acordar eliminar les proves balístiques. En l’acord hi va influir molt el predicament de Washington, que considerava l’Índia i el Pakistan països aliats, sobretot en el camp econòmic i de les inversions industrials.

Aquest no era el cas de Corea del Nord, que feia anys que donava fortes preocupacions a la comunitat internacional per l’ús militar que volia fer del seu potencial nuclear, tot i el compromís adquirit quatre anys enrere amb l’administració Clinton de renunciar-hi, a canvi d’ajuts econòmics i humanitaris. El règim de Kim Jong-il va començar a vulnerar aquests acords amb l’administració Bush, i ja d’una forma manifesta en esclatar la crisi de l’Afganistan i de l’Iraq el 2003, el que va motivar que el president nord-americà inclogués Corea del Nord en l’Eix del Mal, juntament amb l’Iraq i l’Iran. Les mediacions inicials exercides per Corea del Sud, molt compromesa en la política d’ajuts al Nord i interessada a propiciar l’entesa necessària per arribar a una futura reunificació dels dos països, no van resultar, cosa que va motivar Washington a demanar el suport de la Xina en les negociacions amb Kim Jong-il per evitar el que podria haver estat un conflicte bèl·lic encès a la regió. En aquest punt cal destacar també les provocacions que Corea del Nord va exercir sobre el Japó, fent un total de quatre proves balístiques sobre el mar del Japó.

Amb tot, el febrer del 2004 es va celebrar a Pequín la segona ronda de negociacions a sis bandes entre les dues Corees, la Xina, el Japó, Rússia i els Estats Units, amb l’objectiu d’acabar amb el programa nuclear de Corea del Nord. Washington exigia el desmantellament total de totes les instal·lacions i programes nuclears coreans, mentre que el govern de Pyongyang només estava disposat a oferir-ne la congelació, a canvi de noves compensacions econòmiques. Primer, els Estats Units ho van refusar, però van acabar acceptant sota pressió de Rússia i la Xina, si bé finalment Corea del Nord va considerar insuficients les ofertes rebudes. A l’abril va ser el vicepresident dels Estats Units, Dick Cheney, qui, passant per sobre del secretari d’Estat, Colin Powell, va dirigir les negociacions, que van originar una tercera trobada a sis bandes entre el 23 i el 26 de juny, en la qual tampoc es va arribar a cap compromís. Va ser llavors quan la Xina va iniciar un acostament bilateral a Corea del Nord, que ja va donar els primers fruits en l’aturada del teòric programa de nuclearització civil que havia emprès el règim de Kim Jung-il, a canvi d’una nova sèrie d’ajuts i inversions econòmiques, que, a finals d’any, van obrir una tímida liberalització a Corea del Nord, copiant el model xinès. Amb la Xina de garant, van poder arribar a Pyongyang les primeres inversions regulars sud-coreanes, i desenvolupar-se activitats comercials i de serveis, sobretot a l’àrea fronterera de Kaesong.

Els passos fets el 2004 van obrir la possibilitat de reeditar les negociacions de reunificació del 2000, quan el llavors president sud-coreà Kim Dae-jung va protagonitzar una trobada històrica a Pyongyang i va rebre aquell mateix any el premi Nobel de la pau “per la seva feina per la democràcia i els drets humans a Corea del Sud i est d’Àsia en general, i per la pau i la reconciliació amb Corea del Nord en particular”. El 2005, Washington es veuria legitimat per pressionar novament Corea del Nord perquè complís els acords de desarmament nuclear i oferir mitjans al país de superar la fam endèmica que patia, i que, segons l’ONU, feia que una tercera part dels seus 22 milions d’habitants depenguessin de les d’ajudes humanitàries per sobreviure.

El 2004, des del punt de vista del perill nuclear, l’Iran va ser l’altre gran pol de preocupació de la comunitat internacional pels suposats usos civils de l’energia nuclear que des feia anys volia impulsar, la possibilitat dels quals havia assolit comprant urani enriquit al mercat negre internacional, aprofitant els contactes diplomàtics del règim dels aiatol·làs amb Rússia i França, que es van intensificar durant la crisi entre Europa i els Estats Units provocada per la guerra de l’Iraq. Però, el grau de col·laboració mostrat per Teheran durant l’ocupació aliada de l’Iraq va servir per rebaixar tensions entre els Estats Units i l’Iran i va permetre iniciar converses en profunditat entre les autoritats iranianes i els responsables de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), que volien verificar sobre el terreny el potencial nuclear i balístic de què disposava del cert l’Iran.

Així, i amb la implicació també de la UE, el govern de Teheran es va avenir a suspendre els programes d’enriquiment d’urani, que els Estats Units ja havien denunciat abans d’iniciar-se la guerra de l’Iraq. Les sospites havien sorgit el 2002, quan l’AIE va detectar la presència d’urani enriquit per a usos militars a les plantes de Natanz i Arak. Aquesta presència va ser confirmada l’octubre del 2003 per enviats de la Unió Europea, quan les autoritats iranianes es van negar a desmuntar-les, i van reconèixer obertament haver comprat poloni 210 al traficant pakistanès A.Q. Khan. A mitjans de novembre, després d’un any de resistir-se a les inspeccions de l’AIE, adduint que només feien servir l’urani enriquit per bastir centrals energètiques, el cap del Consell Suprem de Seguretat Nacional, Hassan Rowhani va declarar acatar les demandes europees i va acceptar les inspeccions proposades per l’AIE a partir del 15 de desembre, en la perspectiva que la UE i Teheran firmessin l’any vinent un tractat de no-proliferació nuclear.