Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Ruanda va patir una de les crisis humànitaries més devastadores que es recorden a l'Àfrica, recolzada, a més, per un genocidi terrible.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Personatges Personatges
Cyprien Ntaryamira (3)
Faustin Twagiramungu (2)
Juvenal Habyarimana (3)
Théodore Sindikubwabo (1)
Entitats Entitats
Cascos Blaus (20)
Front Patriòtic Ruandès (4)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Ruanda (33)
86 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
El genocidi
Ruanda
Ruanda i Burundi van ser decapitades el 6 d'abril de 1994 amb la mort en atemptat aeri a Kigali dels seus presidents. La guerra civil i les matances interètniques es van estendre per Ruanda i van provocar centenars de milers de morts, dos milions de refugiats i tres milions més de desplaçats. El genocidi no el va poder evitar la tímida intervenció armada internacional, liderada per França.

Les circumstàncies de la mort del president ruandès, Juvénal Habyarimana, i el seu homòleg burundès, Cyprien Ntaryamira, quan l'avió en què viatjaven va esclatar al moment de l'aterratge a l'aeroport de Kigali, no van ser mai aclarides plenament. Ningú no va dubtar, però, que va ser un acte criminal. Els dos presidents tornaven en un mateix aparell d'una cimera realitzada a Tanzània, consagrada a les crisis ruandesa i burundesa.

Amb la catàstrofe, Burundi havia perdut dos presidents en sis mesos. Melchior Ndadaye, primer president burundès sorgit de l'ètnia majoritària hutu -elegit el mes de juny del 1993-, va ser assassinat en una temptativa de cop d'Estat perpetrada per militars tutsi. Desenes de milers de persones havien mort aleshores a Burundi, a les matances entre tutsis i hutus, mentre que uns 700.000 refugiats fugien cap als països veïns: Ruanda, Tanzània i el Zaire. A força de negociacions, mediacions i compromisos entre el poder i l'oposició, un nou president hutu, Cyprien Ntaryamira, de 39 anys, va ser elegit el mes de gener del 1994 per l'Assemblea Nacional. La intervenció internacional a Burundi va aconseguir estabilitzar, almenys durant l'any 1994, la situació política al país, absorbint milers de refugiats.

Això no va ser possible a Ruanda, on la situació estava molt enverinada abans del doble magnicidi, arran de l'onada de violència provocada per un seguit d'assassinats polítics. Els enfrontaments entre la majoria hutu i la minoria tutsi van començar, al mes de febrer, a fer desenes de morts a Kigali, mentre els partits polítics s'enfrontaven per la formació del govern i el Parlament de transició. Aquestes institucions de transició havien d'incloure membres del Front Patriòtic Ruandès, l'antic moviment de revolta armada de la minoria tutsi. El compromís era fruit dels acords de pau firmats a Arusha, a Tanzània, l'estiu del 1993, entre les forces guvernamentals, majoritàriament hutus, i el Front Patriòtic Ruandès. S'hi oposaven alguns partits extremistes, que es negaven a compartir els afers d'Estat amb els antics rebels tutsi.

Els partits i les milícies de l'entorn presidencial es van anar armant, promovent l'integrisme i el racisme pro-hutu. El Front Patriòtic Ruandès, per la seva banda, va qualificar moltes vegades el president Juvénal Habyarimana de terrorista, i l'acusava de voler imposar els seus candidats, ministres i diputats. A diferència de Burundi, dirigida per la minoria tutsi, els hutus eren al poder a Ruanda des de l'any 1960.

La mort del president Juvénal Habyarimana va obrir la porta al genocidi. L'endemà del magnicidi, un escamot militar va assassinar a Kigali la primera ministra, Agathe Uliwingiyiamana, protegida per deu cascos blaus de nacionalitat belga, de la Missió de les Nacions Unides a Ruanda (Minuar), que també van morir en l'assalt. A partir d'aquí van començar intensos combats entre les tropes governamentals, sota comandament hutu, i les tropes del Front Patriòtic Ruandès, amb base a Kigali. En molt pocs dies, els combats van causar milers de morts a la capital ruandesa.

Un nou cap d'Estat, Théodore Sindikubwabo, antic president de l'Assemblea Nacional, va nomenar un comitè de crisi, que també va designar un govern provisional.

A finals d'abril, Kigali es trobava sota el foc creuat dels dos bàndols. Els residents europeus van abandonar la capital ruandesa amb l'ajuda de soldats francesos i paracaigudistes belgues, que dirigien una operació d'evacuació d'emergència.

Les forces del Front Patriòtic Ruandès van avançar implacables fins a controlar, a finals de maig, prop de mig país. A mesura que guanyaven territori es multiplicaven les matances. En l'assalt a la població de Kabgayi, situada a 45 quilòmetres al sud-oest de Kigali, van morir 22 religiosos, entre els quals hi havia tres bisbes.

Davant la gravetat dels fets, França, amb la llum verda de les Nacions Unides, va llançar el 22 de juny l'Operació Turquesa a la frontera entre el Zaire i Ruanda. Uns 2.000 militars francesos van penetrar en territori ruandès, des de les regions de Gisenyi i Cyangugu. Tot i la insistència de París a reclamar la col•laboració dels seus aliats europeus i africans, només un contingent senegalès es va afegir a l'operació.

Després de la caiguda de Kigali i Butare, la segona ciutat del país, a mans de les tropes del Front Patriòtic Ruandès, l'Operació Turquesa va establir una "zona humanitària segura" al sud-oest del país. Hi van arribar centenars de milers de refugiats, acompanyats de milers de milicians de les forces governamentals, acusats de matances indiscriminades. Les tropes del Front Patriòtic Ruandès van aturar la seva progressió els primers dies d'agost a només pocs quilòmetres d'aquesta zona.

Consolidada la victòria militar de l'FPR i desacreditat el govern provisional, es va formar el 6 de juliol a Kigali un govern d'unitat, encapçalat pel primer ministre, Faustin Twagiramungu, un hutu moderat. Com si tot només hagués estat un malson, es va tornar als acords d'Arusha: Faustin Twagiramungu era, en efecte, la persona designada ja llavors per ocupar les funcions de primer ministre a Ruanda.

Durant l'estiu es va poder constatar la crueltat i la magnitud del desastre humanitari. Milers de persones van morir víctimes d'una epidèmia de còlera i disenteria als camps de refugiats del Zaire, sense aigua ni aliments. L'ajuda internacional es va ampliar i reorganitzar, i va posar en evidència la incapacitat de l'Organització d'Estats Africans (OUA) per promoure una força d'intervenció o mediació com a alternativa a les antigues potències colonials.