Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Boris Ieltsin

Djokhar Dudaiev

La població txextena de Grozni es prepara davant de l'assatjament dels tancs russos

Articles dependents
Aleksandr Soljenitsin
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Democràcia, processos de democratització (137)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Boris Ieltsin (157)
Dimitri Jolodov (1)
Djokhar Dudàiev (13)
Ígor Gaidar (5)
Entitats Entitats
Kremlin (59)
Parlament de Rússia (42)
45 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
El llarg camí cap a Txetxènia
Rússia
Rússia va començar el gener de 1994 el seu tercer any d'existència postsoviètica amb una nova Constitució i un nou Parlament -dominat per les forces ultranacionalistes i conservadores- i sota la direcció del president Borís leltsin, que des del Kremlin semblava assegurar el procés cap a la democratització i la modernització de l'economia. En nom de la integritat territorial i la lluita contra el crim, Rússia va acabar l'any basculant cap a l'autoritarisme. La intervenció militar sagnant a la República independentista de Txetxènia, al Caucas, en va ser el paradigma.

El 10 de gener es va constituir a Moscou la nova Duma. Borís leltsin es va trobar davant un Parlament hostil sobre el qual planava l'espectre de la Rússia imperial gràcies als espectaculars resultats obtinguts pel Partit Liberaldemòcrata de Rússia, liderat per l'ultranacionalista Vladímir Jirinovski, a les eleccions legislatives del 12 de desembre de 1993. El bloc pro-presidencial i pro-governamental Opció de Rússia, dirigit per Ígor Gaidar, havia sortit molt afeblit del procés electoral.

Des de la sessió constitutiva es va veure que l'aliança entre nacionalistes i comunistes podia bloquejar les iniciatives presidencials. Un comunista, Ivan Ribkin, va ser elegit president de la Duma, i els diputats van aprovar una amnistia per als caps visibles de la revolta conservadora d'octubre de 1993, Aleksandr Rutskoi i Ruslan Khasbulàtov. Borís leltsin s'hi va haver de conformar perquè la nova Constitució no li donava el dret de dissoldre la Duma en el primer any que segueix les eleccions legislatives.

En canvi, el Consell de la Federació, que votava les lleis en segona lectura, era menys hostil al president i li permetia fer-lo actuar de contrapès davant l'acció de la Duma. Però estava dominat per dirigents locals i grans industrials, que podien fer-li fer pagar car el seu suport. Tot i que Borís leltsin va aconseguir fer elegir un dels seus homes, Vladímir Xumeiko, com a president de la Cambra Alta, el seu marge de maniobra era estret. El govern podia fer pressió sobre els senadors a través dels crèdits que atorgava, però els representants a la Cambra Alta podien rellançar el debat sobre les relacions de Moscou amb les regions i les Repúbliques, gens clarificades al text constitucional. De fet, 48 regions i Repúbliques havien votat a favor de la Constitució, però 24 ho havien fet en contra i 16 s'havien abstingut. A Txetxènia ni tan sols s'havia votat.

Davant la nova situació, Borís leltsin va designar homes de confiança, fidels i hàbils, per assegurar-se el control dels mitjans de comunicació. El totpoderós KGB va quedar reestructurat. Borís leltsin va suprimir el ministeri de la Seguretat, però va posar el servei de contraespionatge sota l'autoritat directa de la presidència. La reducció dels seus efectius va amagar una purga, iniciada amb la destitució del seu director, Nikolai Golouxko.

Per dirigir l'equip governamental, Borís leltsin va poder tenir la fidelitat indefectible del primer ministre, Víktor Txernomirdin. Aquest home, antic director de la Gazprom -la companyia soviètica de gas-, va encarnar el compromís impossible entre les reformes i el conservadorisme dels medis industrials d'on havia sortit.

Al mes de gener, Víktor Txernomirdin va tenir l'ocasió de demostrar el seu pes polític en la reestructuració del govern. No va cedir a les pretensions reformistes del vice-primer ministre Ígor Gaidar i del ministre de Finances, Borís Fiòdorov, que van dimitir. En la seva carta de dimissió, ígor Gaidar va denunciar la incessant pressió dels cercles conservadors del govern. Borís Fiòdorov, per la seva banda, va parlar d'un cop d'Estat econòmic per part dels responsables de la indústria, i va advertir dels perills d'un col•lapse econòmic i la hiperinflació, que podrien portar a una protesta social de límits imprevisibles.

De fet, els liberals Gaidar i Fiòdorov van ser les primeres víctimes dels resultats de les eleccions legislatives. Els beneficis de la reforma econòmica s'havien sentit ben poc en àmplies capes de la societat russa, i sobretot a les federacions. Tot i que el comerç havia estat privatitzat, no havia millorat la qualitat del servei i, a més, els preus anaven augmentant. Havia començat a néixer una activitat econòmica privada, però treballava d'una manera discreta, i la població encara no en podia sentir els efectes. Pel que fa a les grans empreses, començaven a conèixer les dificultats econòmiques: amb la inflació, tothom retardava els pagaments i es creava una cadena de deutes que provocaven dificultats per mantenir la producció i n'hipotecaven la reestructuració. El problema creixia perquè aquestes empreses havien de participar en la construcció de vivendes, escoles, centres esportius i culturals, i també centres sanitaris.

Malgrat la deserció de l'ala més reformista del govern, Borís leltsin es va manifestar disposat a mantenir la política de reformes i assegurar l'estabilitat i la continuïtat del procés democratitzador. Les orientacions governamentals cobrien un ampli espectre: manteniment de les reformes i, al mateix temps, política social; lluita contra la inflació i, a la vegada, suport a les empreses, de les quals només un 10 per cent eren rendibles. Txernomirdin va anunciar que Rússia abandonava el "romanticisme del mercat" i tornava al "realisme de la producció"; és a dir, que havia abandonat la idea que la liberalització de l'economia era suficient per mantenir la reforma en marxa.

El teixit industrial rus i el sistema de protecció social que se'n derivava tenia dificultats particulars. Era impossible declarar en fallida les empreses no rendibles mentre la població que en depenia no tingués possibilitats d'escapar-se de l'atur i la precarietat laboral. L'atur encobert -sota la forma de vacances no pagades quan l'empresa interrompia momentàniament la producció, per exemple- era més suportable que l'atur real. Però la reconducció de la producció es mantenia en suspens, a l'espera de resoldre els problemes d'endeutament creuat entre empreses i el control de la inflació, perquè a curt termini era molt més rendible jugar en el terreny financer.

L'esfondrament del ruble del mes d'octubre, amb evidències que hi van intervenir interessos financers del govern, va donar l'oportunitat a Borís leltsin de reconstruir l'equilibri governamental. El ruble va caure l'11 d'octubre, només en un dia, d'un 21,5 per cent respecte al dòlar; amb aquesta davallada la moneda russa s'havia devaluat un 40 per cent en un mes. leltsin va parlar de sabotatge i de cop financer i en va responsabilitzar la banca russa, acusada d'amenaçar la seguretat nacional. Així, la banca va aparèixer com a cap de turc en un moment en què feien fallida desenes de fons d'inversió popular -el més espectacular va ser el de l'empresa MMM, que va arruïnar milers de persones- i la crisi política desacreditava el president Borís leltsin, àrbitre en una guerra oberta pel poder.

Borís leltsin va reestructurar al mes de novembre el seu gabinet, intentant mantenir el difícil equilibri entre reformistes i tecnòcrates. Evgueni lasin es va convertir en el nou ministre d'Economia. Aquesta va ser la compensació en l'àmbit econòmic a l'ascens, uns mesos abans, d'Anatoli Txubais, l'últim supervivent de l'equip d'Ígor Gaidar.

Coincidint amb la commoció provocada per la caiguda del ruble, l'assassinat el 17 d'octubre del periodista Dimitri Jolodov, que investigava les connexions entre la màfia i l'exèrcit, va representar un nou cop. La víctima política de l'atemptat va ser el vice-ministre de Defensa Matvei Brulakov, destituït després d'haver estat assenyalat com a responsable d'una xarxa de corrupció mentre comandava les tropes russes desplegades a l'Alemanya Oriental. El ministre de Defensa, Pàvel Gratxov, va poder evitar pels pèls la destitució, després que algunes investigacions l'involucraven, directament, en el crim contra el periodista. Pàvel Gratxov tenia encara el suport de Borís leltsin, que li devia el favor d'haver assumit la responsabilitat de les canonades contra el Parlament en la revolta dels diputats conservadors d'octubre de 1993.

Juntament amb aquesta greu crisi interna, es van produir els primers fets del que acabaria sent la guerra de Txetxènia. La petita República caucàsica s'havia proclamat independent l'any 1991. Però a finals del 1994 es van reunir totes les condicions perquè l'exèrcit rus desencadenés la més gran intervenció militar de Moscou des de l'Afganistan. Amb una desproporcionada i ineficaç demostració de força, Borís leltsin va intentar imposar la raó d'Estat al president independentista txetxè, Djokhar Dudàiev, i va posar en perill el procés de democratització de Rússia.

L'11 de desembre, tres columnes de l'exèrcit rus van irrompre en territori de Txetxènia provinents de Mozdok i Vlaikavkaz, dues de les bases militars russes a la República d'Ossètia del Nord, i de Makhaxkala, a Ingúixia. La seva missió oficial era desarmar els independentistes txetxens i reinstaurar el control del poder central sobre la República.

La intervenció militar russa la va dirigir Nikolai legòrov, ministre per a les Nacionalitats i la Política Regional de la Federació Russa. Des que el mes d'abril havia ocupat el càrrec, va ignorar del tot els esforços dels seus antecessors per començar un diàleg amb els independentistes de Txetxènia i va apostar per armar l'oposició al president txetxè, Djokhar Dudàiev. Aquesta tàctica es va mostrar inútil quan l'oposició armada, amb el suport de tancs i militars russos, va fracassar el 26 de novembre en el seu intent d'assaltar Grozni, la capital txetxena. En aquell moment, Borís leltsin va nomenar Nikolai legòrov representant plenipotenciari seu a Txetxènia, situant-lo per sobre del mateix ministre de Defensa, Pàvel Gratxov, i del director del servei federal de contraespionatge, Serguei Stepaixin.

Des de la seva entrada a Txetxènia, els tancs de Moscou es van haver d'enfrontar a una fortíssima resistència guerrillera. A Grozni, Djokhar Dudàiev va advertir que la invasió russa era l'inici d'un bany de sang que s'estendria per tot el Caucas, i va fer una crida perquè els txetxens es preparessin per a una llarga guerra fins a fer fora les tropes russes del seu territori. Milers de voluntaris, molts amb experiència de servei en l'antic exèrcit roig, es van concentrar a Grozni per preparar la defensa de la capital.

Els primers dies de la invasió de Txetxènia, Borís leltsin va desaparèixer de l'escena pública al•legant raons de salut. Una operació menor de l'os del nas i una convalescència de 17 dies en una datxa als afores de Moscou van provocar tota mena d'especulacions, la més generalitzada de les quals era que el president no controlava els esdeveniments. Hi havia sospites que Borís leltsin estava perdent facultats físiques i mentals, sobretot després d'algunes escenes insòlites a l'estranger, com quan en un viatge a Alemanya va trencar el protocol per dirigir alegrement una orquestra, o quan a l'aeroport de Dublín va deixar plantades a peu d'avió les autoritats irlandeses que l'havien anat a rebre en una escala de tornada d'un viatge als Estats Units.

Amb l'absència manifesta de Borís leltsin es van multiplicar les crítiques a la intervenció a Txetxènia dins la cúpula militar russa. El comandant de les tropes russes al Dnièster, el general Aleksandr Lebed, va advertir que la invasió era una repetició de la intervenció russa a l'Afganistan i que amb aquesta acció Rússia provocaria les ires de tot el món àrab. El general Ivan Babitxev, un dels comandants de les tres divisions russes a Txetxènia, es va negar a continuar avançant cap a Grozni després d'afirmar que era anticonstitucional utilitzar les armes contra la població civil.

A Moscou, les protestes de les forces reformistes i les tímides propostes de negociació dels conservadors a la Duma no van poder alterar la marxa dels tancs russos cap a Grozni. Tampoc ho van impedir les dimissions del ministre de Justícia, luri Kalmikov, ni d'Elena Bonner -la viuda del premi Nobel de la pau Andrei Sakhàrov-, presidenta de la Comissió de Drets Humans.

La reacció internacional davant la invasió de Txetxènia va ser prudentíssima. El president nord-americà, Bill Clinton, se'n va declarar afectat; però, com la majoria de líders occidentals, va subratllar que aquest era un afer estrictament intern de Rússia i va expressar les seves esperances que es resolgués de manera ràpida i amb el mínim vessament de sang.

L'any 1994 va acabar amb els tancs russos assetjant Grozni, una ciutat de 400.000 habitants que es preparava per resistir.