Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El president rus Borís leltsin sorprèn una de les seves secretàries per l'esquena abans de la roda de premsa on va anunciar que destituiria el ministre d'Afers

La nova Duma

Articles dependents
Guennadi Ziugànov
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alksandr Lebed (12)
Andrei Kòzirev (9)
Aslan Maskhàdov (24)
Boris Ieltsin (157)
Djokhar Dudàiev (13)
Grigori Iavlinski (8)
Guennadi Ziugànov (13)
Ígor Gaidar (5)
Ruslan Khasbulàtov (5)
Víctor Txernomirdin (25)
Vladímir Jirinovski (10)
Entitats Entitats
Bloc governamental Casa Nostra (Rússia) (4)
Iàbloko (partit rus) (4)
Opció Rússia (2)
Parlament de Rússia (42)
Partit Comunista de la Federació Russa- Partit Comunista Rus- Partit Comunista de Rússia (13)
Partit Liberal Democràtic (Rússia) (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
48 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
El retorn
Rússia
El 1995, Rússia havia completat qua tre anys de reforma amb uns resultats molt minsos que, en termes generals, havien deixat gairebé un terç de la població en la indigència i havien posat de manifest l'existència de greus conflictes d'identitat nacional. Rússia era una federació de 17 milions de quilòmetres quadrats i 150 milions d'habitants, que limitava amb les Repúbliques bàltiques, Bielorússia, Ucraïna (Crimea), Geòrgia, l'Azerbaidjan, el Kazakhstan, Mongòlia i la Xina i que mantenia en el seu si punyents aspiracions independentistes, com la protagonitzada el 1995 per Txetxènia.

La crisi txetxena va ocupar, de fet, tota l'escena política russa des que va esclatar l'li de desembre de 1994 en entrar l'exèrcit rus a Txetxènia amb la missió de restablir "l'ordre constitucional". La mesura, adoptada després d'un llarg període de vacil·lacions i enmig de profundes dissensions a la cúpula del Kremlin, havia estat planejada com una operació policial per desarticular les "bandes armades il·legals", tal com anomenava el Kremlin les guerrilles independentistes txetxenes dirigides pel general Djokhar Dudàiev.

Les autoritats russes van assegurar llavors que la intervenció militar duraria unes poques setmanes i seria poc cruenta, però un any després els partidaris cle Dudàiev, encara que debilitats, continuaven la seva lluita a les muntanyes, malgrat la pràctica destrucció del país i tot i haver perdut el control de les principals ciutats i institucions, a més de la capital, Grozni, que va caure en mans russes al mes de gener després de ser bombardejada durant vint dies.

La caiguda de Grozni va propiciar inicialment algunes vies negociadores, com l'alto-el-foc pactat el 13 de febrer entre els caps militars russos i txetxens, els generals Anatoli Kulikov i Aslan Moixkhàdov , sota la mediació del govern de la República d'ingúixia i la mediació internacional acceptada per leltsin el 9 de març, prometent resoldre la crisi per mitjans pacífics davant els representants de la Unió Europea, però totes les iniciatives pacificadores van ser efímeres. Dudàiev no va acceptar altra cosa que la independència de la República, i l'exèrcit rus va continuar la seva tasca repressora: el 30 de març van prendre la segona ciutat de la República, Gudermès, i el 13 de juny les ciutats de Xatoi i Nojaiiurt.

El balanç de dotze mesos d'operacions militars era tràgic: entre 30.000 i 50.000 txetxens morts, i més de 2.000 soldats rissos morts i 5.000 de ferits. Però malgrat aquestes baixes, el conflicte no s'havia resolt, ni de bon tros. Els guerrillers txetxens havien demostrat tenir un fort nivell d'implantació i una capacitat logística i operativa considerable, tal com va evidenciar l'internament protagonitzat el 14 de juny pel cap militar txetxè Xamil Bassàiev a la ciutat russa de Budionnovsk.

A conseqüència d'aquella incursió, el 30 de juliol, russos i txetxens van firmar el primer acord de la guerra. Els independentistes van desarmar les seves guerrilles urbanes, a canvi d'una retirada gradual de les tropes russes de la República caucàsica, i es va obrir una via negociadora que no va arribar enlloc a causa de la intransigència russa. Moscou demanava l'entrega i l'empresonament de Dudàiev, suprimia la convocatòria cle les eleccions concertada per al 5 de novembre i imposava al capdavant del govern txetxè el prorus Dokú Zavgàiev, antic president del Soviet Suprem local, després que els independentistes atemptessin contra el cap de les tropes russes a la República, Anatoli Romànov.

A finals d'any, totes les iniciatives de pau havien fracassat. Quedava una nova convocatòria electoral per al 17 de gener de 1996, però Dudàiev no pensava presentar-s'hi i també hi havia renunciat Ruslan Khasbulàtov, dirigent de la rebel·lió parlamentària d'octubre de 1993 a qui el Kremlin havia demanat el mes de setembre de 1995 de mediar en el conflicte, client: "No vull participar en unes eleccions sagnants que no tenen cap altre objectiu que implantar a Txetxènia el règim titella de Zavgàiev.” Però a Moscou la situació a Txetxènia no era l'única preocupació. Un cop estabilitzades les seves fronteres externes gràcies a les aliances amb Crimea i Bielorússia, a l'statu quo imperant amb Finlàndia, les Repúbliques bàltiques. Mongòlia i la Xina i al control sobre els conflictes interns de Geòrgia, l'Azerbaidjan i el Kazakhstan. la tasca de reforma i reconstrucció nacional de Rússia iniciada des del desmantellament de l'URSS era tan ingent com el territori que ocupava.

El punt més difícil d'abordar havia estat la descentralització d'una economia que havia funcionat, mal que bé, durant molts anys sobre la base del ferri control de l'aparell comunista i que. en liberalitzar-se, no trobava ni els camins ni els agents més adequats per al seu desenvolupament.

La reforma s'estava conduint segons la fórmula impulsada el 1992 per l'equip cl'ígor Gaidar. una reforma que. malgrat comptar amb el beneplàcit dels principals organismes financers internacionals, que el 1995 van concedir un nou crèdit de 6.250 milions de dòlars a la reforma russa, no havia aconseguit complir el disseny de transició ràpida al capitalisme que preconitzava i, per contra, havia generat tot un seguit de màfies que eren. de fet, les que portaven el control efectiu de l'economia quotidiana a les ciutats i poblacions més importants.

El Kremlin apareixia el 1995 afeblit i incapaç de resoldre els greus problemes interns del país, com la crisi econòmica, l'augment de la delinqüència i la corrupció o el conflicte txetxè. A aquesta sensació de desgovern s'hi van afegir els problemes de salut de leltsin. que durant l'any va tenir dues greus crisis cardíaques que van obligar a hospitalitzar-lo: una I'l 1 de juliol i l'altra el 26 d'octubre. Aquesta última el va mantenir internat durant gairebé dos mesos.

leltsin era encara a l'hospital el 17 de desembre quan es van celebrar a Rússia eleccions legislatives. Els resultats van demostrar que el suport de la població als aliats parlamentaris del Kremlin era escàs i que, en canvi, creixia el suport a aquells que representaven més bé el passat comunista i imperial.

La victòria electoral va ser per al Partit Comunista de Rússia de Guennadi Ziugànov. que va obtenir un 21,9% dels vots, seguit dels ultranacionalistes del Partit Liberal Democràtic de Rússia de Vladímir Jirinovski amb un 11'1%. A
continuació es va situar el bloc governamental Casa Nostra-Rússia, liderat pel primer ministre, VíktorTxernomirdin,
amb un 9,6%, seguit de la formació centrereformista làbloko, dirigida per Grigori lavlinski, mentre que l'oficialista Opció de Rússia només va obtenir un 4,8% dels vots.
Així, el desig d'ordre i justícia va fer que molts russos busquessin la seva autoafirmació en valors patriòtics del passat i també en la idea d'una nova Rússia potent i dominadora, recuperant el paper de gran potència que havia tingut l'antiga l'URSS.

Justament, aquests valors van ser reivindicats per Ziugànov l'endemà de les eleccions, en exigir la dimissió de tot el govern rus i. particularment, la del ministre d'Afers Estrangers, Andrei Kòzirev. per la política entreguista que practicava en les negociacions amb l'OTAN (consentint que l'antiga aliança no es transformés en organització política, cosa que volia dir que Occident seguia veient Rússia com un enemic) i en la defensa dels aliats russos en el conflicte bosnià. Ziugànov reivindicava una política que "eviti la desintegració de Rússia, calmi la situació a Txetxènia i vetlli pels interessos del ciutadà mitjà rus i no pels dels grups financers".

El valor polític d'aquests eleccions era poliré, donat l'escàs nivell operatiu que la Constitució russa reconeixia al Parlament, però enmig de la crisi general revelava quina era la tendència política que seguia el país, i es prefigurava com un test per a les presidencials cle 1996.

La Duma russa havia estat restaurada el desembre de 1993 i tenia uns poders molt limitats per la Constitució: adoptar lleis federals, aprovar o rebutjar el nomenament del cap cle govern proposat pel president, resoldre mocions cle censura contra el govern, nomenar o destituir el cap del Banc Central, decretar amnisties i, en últim terme, iniciar el procés de destitució d'un president.

En canvi, el president era, de fet, una mena de tsar amb prerrogatives absolutes que incloïen la dissolució del Parlament i el nomenament del primer ministre i el seu govern. Superar el veto presidencial era una tasca gairebé impossible, per a la qual calia comptar amb dos terços dels vots cle les dues Cambres que formen l'Assemblea Federal Russa i el Consell de la Federació. La destitució del president, per altra banda, requeria la intervenció del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional.

Malgrat el resultat de les eleccions legislatives, el poder efectiu seguia, doncs. en mans de leltsin, però aquest poder no era indefinit. Estava previst qui.- se celebressin eleccions presidencials el 16 de juny de 1996, i aquest seria el moment de la veritat.

En les presidencials, leltsin. amb tots els seus problemes de salut, o bé el seu substitut, VíktorTxernomirdin. s'haurien d'enfrontar a un ex-militar Aleksandr Lebed. de 44 anys i antic responsable del control soviètic de Moldàvia; a Grigori lavlinski economista de li anys i líder de la coalició liberal làbloko, autor de l'anomenat l'n>-,i>niniü (k'ls ïOO dics. de transició al capitalisme; Vladímir Jirinovski. de 49 anys i líder de l'ultranacionalista Partit Liberal Democràtic, i a Guennadi Ziugànov, el guanyador de les eleccions generals del desembre.