Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El president Borís Ieltsin va ser operat a cor obert el 5 de novembre

La intervenció de l'exèrcit rus a Txetxènia va ser un dels principals maldecaps del president Ieltsin

Les eleccions presidencials de Rússia van reelegir Borís Ieltsin com a president del país

Resultats eleccions

Articles dependents
Borís Ieltsin
Aleksandr Lébed
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Eleccions i processos electorals (1758)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Personatges Personatges
Alksandr Lebed (12)
Andrei Kòzirev (9)
Boris Ieltsin (157)
Djokhar Dudàiev (13)
Fernanda Calado (2)
Grigori Iavlinski (8)
Guennadi Ziugànov (13)
Jiang Zemin (47)
Li Peng (12)
Pàvel Gratxov (6)
Shamil Basàiev (16)
Víctor Txernomirdin (25)
Vladímir Jirinovski (10)
Zelimkhan Iandarbíev (3)
Entitats Entitats
Comunitat de Repúbliques Sobiranes (2)
Creu Roja (41)
Fons Monetari Internacional (136)
Institut Sociològic VTSIOM (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de Rússia (42)
Partit Liberal Democràtic (Rússia) (8)
Poder per al Poble (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Txetxènia (33)
55 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
La creu de Txetxènia i el cor de Boris Ieltsin
Rússia
El desembre del 1996 va fer cinc anys de la desaparició de l'URSS. Amb motiu de l'aniversari, l'institut sociològic VTSIOM va fer una enquesta entre la població russa. El 65% dels enquestats opinaven que la desaparició de l'Estat soviètic havia provocat més problemes dels que havia resolt. En el terreny econòmic la transició cap a una economia de mercat s'havia demostrat, a Rússia, molt més difícil del que es preveia. El 1996 el producte nacional brut va disminuir un 7%. La pobresa havia crescut de manera espectacular, i fins i tot l'esperança de vida dels russos havia disminuït.

A més, la desintegració de l'URSS no havia aconseguit resoldre el problema històric de la fixació dels límits territorials russos, com van demostrar durant l'any 1996 la guerra de Txetxènia i la inestabilitat del Caucas, ni havia permès definir un marc estable de relacions amb els seus veïns.

Per conduir el país en una situació tan delicada, els russos van reelegir president, el juny del 1996, Borís leltsin. Un president amb una salut molt precària que va estar pràcticament incapacitat per exercir les seves funcions durant gairebé mig any i que va haver de ser operat a cor obert el 5 de novembre.

En començar l'any, el problema de Txetxènia era la principal preocupació de Moscou. El conflicte iniciat l'any anterior s'havia convertit en una guerra oberta que s'escapava del control de l'exèrcit rus, malgrat la quantitat de recursos militars aportats per ensorrar la guerrilla txetxena. La tensió militar i política provocada per aquest impàs va ser la causa de la dimissió el 5 de gener del ministre d'Exteriors, Andrei Kózirev, acusat d'entreguisme a Occident pels sectors opositors, que dominaven dues cinquenes parts dels escons de la Duma.

Enmig d'aquest enrenou, el 9 de gener mig miler de guerrillers txetxens van prendre 3.000 ostatges russos a la ciutat russa de Kiztiar, al Daguestan, i van amenaçar de matar-los si Rússia no aturava l'ofensiva sobre la capital txetxena, Grozni.

La resposta russa a les amenaces va ser brutal. L'exèrcit rus va bombardejar durant tres setmanes la població daguestana de Piervomàiskoie, on s'havien refugiat els guerrillers txetxens amb els ostatges, i va matar la major part de guerrillers i ostatges, si bé el cap de l'operació, Xamil Bassàiev, gendre del president Djokhar Dudàiev, va aconseguir escapar. A més, el 15 de febrer l'artilleria russa va enderrocar el palau presidencial de Grozni, símbol de la resistència txetxena, però no va aconseguir controlar la ciutat, on els guerrillers oferien una aferrissada resistència.

Totes aquestes accions van provocar les critiques de la comunitat internacional, que volia una solució ràpida i efectiva al conflicte txetxè. El 31 de març el president rus, Borís leltsin, va fer un oferiment de pau al president txetxè, però l'acció amagava altres intencions. El 23 d'abril, un coet dirigit per satèl·lit va matar el líder independentista txetxè, Djokhar Dudàiev, mentre era al seu refugi de Gekhi-Txu.

Tot i la mort de Dudàiev, els txetxens es van reorganitzar ràpidament. El 28 d'abril el cap guerriller Xamil Bassàiev va ser elegit comandant en cap de l'exèrcit, mentre que I'1 de maig el número dos del moviment, Zelimkhan landarbíev, substituïa Dudàiev en la presidència txetxena.

La virulència del conflicte i la proximitat de les eleccions presidencials van obligar, finalment, leltsin a firmar un alto el foc provisional amb els txetxens el 27 de maig, com a pas previ al la negociació de la pau, sobre la base de l'alliberament de presoners, el desarmament de la guerrilla i la retirada de les tropes russes.

Paral·lelament a l'evolució de la crisi txetxena, leltsin va fer algunes passes per enfortir les relacions del seu règim amb els països veïns i els països occidentals.

El 29 de febrer Rússia va firmar un acord d'integració econòmica, cultural i científica de cinc anys de vigència amb les Repúbliques del Kazakhstan, el Kirguizistan i Bielorússia, que el 2 d'abril es va plasmar en el projecte de constitució de l'anomenada Comunitat de Repúbliques Sobiranes (URS), i el 26 d'abril es va ampliar amb la incorporació del Tadjikistan i la signatura d'un pacte de no-agressió amb totes elles i la República Popular de la Xina.

Per la banda occidental, Rússia va aconseguir ingressar el 28 de febrer al Consell d'Europa, com a 39è membre, tot i les crítiques rebudes per la intervenció militar a Txetxènia, i justament un mes més tard va obtenir del Fons Monetari Internacional un crèdit de 10.200 milions de dòlars per impulsar les reformes. A més, el 28 d'abril va aconseguir que el Club de Paris es comprometés a renegociar el seu deute extern, de 40.000 milions de dòlars, la xifra més gran mai renegociada per l'organisme.

Amb aquests dos fronts relativament coberts, leltsin es va disposar a afrontar el repte polític més gran: les eleccions presidencials en dues voltes. En la primera, celebrada el 16 de juny, Boris leltsin va obtenir un 34,8% dels vots, seguit del comunista Guennadi Ziugànov, amb un 32,1%, l'independent Aleksandr Lébed, amb un 14,7%, el líder de la coalició liberal làbloko, Grigori lavlinski amb un 7,4%, i el representant de l'ultranacionalista Partit Liberal Democràtic de Rússia, Vladímir Jirinovski, amb un 5,8%.

Dos dies més tard, leltsin va pactar el suport d'Aleksandr Lébed per a la segona volta, nomenant-lo, a canvi, secretari del Consell de Seguretat, en substitució de Pavel Gratxov. El suport de Lébed va resultar decisiu per a la victòria obtinguda per leltsin, amb un 53,7% dels vots a la segona volta, celebrada el 3 de juliol. El seu opositor, Guennadi Ziugànov que el 6 de juliol havia creat el nou partit Poder per al Poble, integrant en una sola formació el Partit Comunista de Rússia i les organitzacions d'esquerra afins, es va quedar amb un 40,4% dels vots.

Amb aquesta victòria electoral, leltsin va poder contrarestar els mals resultats aconseguits a les eleccions legislatives de l'any anterior, que havien donat a l'oposició dues cinquènes parts dels escons de la Duma i havien creat una certa preocupació en mitjans occidentals sobre la seva capacitat per dirigir la reforma del país.

Acabades les presidencials, leltsin ja podia governar amb certa seguretat. La seva primera decisió va ser reprendre les hostilitats contra Txetxènia tot i la treva pactada abans de les eleccions presidencials. El 9 de juliol l'aviació i l'artilleria russes van arrasar les poblacions de Makheti i Guekhi, i el 21 del mateix mes l'exèrcit rus va començar una forta ofensiva contra la regió de Txatoi, considerada el principal baluard de la resistència txetxena.

La resposta de la guerrilla txetxena va ser un atemptat amb bomba, perpetrat l'11 de juliol, en ple centre de Moscou, a la vora del Parlament. En l'atemptat no hi va haver cap mort, però sí cinc ferits greus, i va constituir un seriós advertiment contra l'imperialisme militar rus, que va haver d'acceptar l'evidència del potencial bèl·lic guerriller, que havia fet fracassar l'ofensiva a Txatoi i havia recuperat el control sobre el 80% de Grozni, malgrat la continuïtat dels bombarde-jos russos sobre la capital.

Bons leltsin va prendre possessió del seu càrrec de president el 9 d'agost en una breu cerimònia que va estar presidida pels comentaris sobre el seu precari estat de salut. L'endemà, el representant del progovernamental Casa Nostra-Rússia, Víktor Txernomirdin, va ser elegit per la Duma primer ministre amb 314 vots a favor, 85 en contra i 13 abstencions.

La confirmació en el càrrec de Txernomirdin va anar seguida, set dies després, de la firma d'un nou alto el foc amb els txetxens, que va obrir pas a les primeres negociacions en ferm entre les parts des de l'inici del conflicte l'11 de desembre de 1994, protagonitzades pel nou secretari del Consell de Seguretat, Aleksandr Lébed, que, en un gest completament nou per part de Rússia, es va comprometre a retirar l'exèrcit i va prometre l'autonomia política de Txetxènia, per posar fi a una guerra que havia costat 100.000 morts i havia provocat l'èxode de 400.000 persones.

L'acord aconseguit per Lébed amb els caps txetxens es va traduir en la retirada dels primers efectius militars soviètics de territori txetxè el 8 de setembre, i va ser avalat pel primer ministre Txernomirdinque, el 3 d'octubre, va acordar amb el líder txetxè Zelimkhan landarbíev la creació d'una comissió mixta per garantir la normalització de Txetxènia. Aquesta comissió va formalitzar el 23 de novembre un acord de pau definitiu que fixava el 25 de gener com la data màxima per a la retirada de tot el contingent militar rus de Txetxènia nomenava un executiu provisioni encarregat de menar la celebració les primeres eleccions lliures a Txei nia el 27 de gener de 1997.

La formalització del final de guerra de Txetxènia va convertir Lébed en el principal protagonista la política russa, mentre leltsin continuava arrossegant seriosos problem de salut. leltsin, però, no estava disposat a perdre la direcció del país i, concient de la gravetat de la seva malaltia el 17 d'octubre va destituir Lébed, després d'acusar-lo d'intent de cop d'Estat, i quatre dies després va nomenar un consell de regència, presidit per Víktor Txernomirdin i encarregat de vetllar per l'estabilitat del país mentre duressin els seus problemes de salut, que ja havien esdevingut innegables. Des de la seva reelecció, leltsin no havia pogut portar una activitat mínimament normal, i les seves absència es justificaven de les maneres me diverses. La premsa occidental donava per fet que havia patit diversos atacs de cor i fins i tot s'assegurava que estava afectat per una hemiplegia.

Finalment, el 5 de novembre, leltsin va ser sotmès a una operació i cor obert durant la qual se li van fe» cinc bypass. Segons els metges que el van intervenir, al Centre Cardiològ» de Moscou, el seu organisme havia resi post perfectament i el pronòstic eral favorable si duia un ritme de treball moderat i moderava també els seuJ hàbits en el menjar i el beure.

En despertar de la intervenció només 23 hores després del nomenament provisional de Víktor Txernomirdin com a cap d'Estat en funcions leltsin va firmar un decret per recuperar tots els poders presidencials, qua exerciria des de l'Hospital Central de Moscou, on va ser traslladat per fer la convalescència.

Aquesta convalescència va coincidir amb un rebrot de les hostilitats al Txetxènia i amb l'obertura de no fronts de conflicte. El 16 de novembre un atemptat contra una caserna militar russa al Daguestan va provocar la mort de 100 persones. L'endemà, un escamot terrorista va assassinar a trets sis membres de la Creu Roja destacats a l'hospital de Novi Atagi, a 17 quilòmetres de Grozni, entre els quals hi havia la infermera espanyola Fernanda Calado. Els altres morts eren de nacionalitat noruega, canadenca, neozelandesa i holandesa. El 26 de desembre la policia va detenir tretze ossets, un ingúix i un lituà com a sospitosos de la matança.

El 14 de desembre un escamot txetxè va segrestar 21 policies russos al Daguestan. El 17 de desembre, sis ciutadans d'origen rus van ser morts a Grozni, i l'endemà van ser segrestats tres alts dignataris de la República d'Ossètia del Nord. El dia 20 un grup de rebels va segrestar 15 funcionaris de l'ONU a la vora de Duixanbe, la capital del Tadjikistan. Les autoritats russes van atribuir la responsabilitat d'aquestes accions al cap militar txetxè Xamil Bassàiev, mentre que la direcció del moviment independentista les va presentar com a fenòmens aïllats sense cap altre propòsit que entorpir el procés electoral del 27 de gener de 1997.

La convalescència de leltsin va durar fins al 23 de desembre, dia en què va retornar al Kremlin. La seva reaparició va ser molt criticada pels sectors opositors i, particularment, per Aleksandr Lébed, que en unes declaracions fetes al diari Moskovskiy Komsomolets va acusar leltsin de "tornar a beure" i va assenyalar que "el seu drama personal s'està convertint en una tragèdia per a tot Rússia".

Però des del mateix moment que va retornar al Kremlin, Boris leltsin va voler deixar clar que tenia voluntat i capacitat d'exercir tots els seus poders. L'endemà mateix va proposar al Grup dels Set la creació d'una força d'intervenció per resoldre la crisi dels ostatges al Perú. El 26 de desembre es va entrevistar amb el primer ministre xinès, Li Peng, a Moscou per parlar de les relacions bilaterals entre els dos països i fixar una cimera al més alt nivell en els primers mesos del 1997 amb el president xinès Jiang Zemin. Abans d'acabar l'any, encara va tenir temps de reestatalitzar les fàbriques de vodka, amb la intenció d'aconseguir recursos per poder pagar el més d'un bilió de pessetes que l'Estat rus devia als pensionistes, els treballadors de les mines i altres empleats del sector públic.