Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els presidents de Xina i Rússia, Jiang Zemin i Boris leltsin

La davallada de la moneda russa va provocar cues a les entitats bancàries

Manifestants protesten contra la política de Borís leltsin, a Moscou

Un grup d'indigents de Moscou reben racions de sopa

Articles dependents
Ievgueni Primakov
Galina Starovoitova
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Crim, delinqüència, màfia (389)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pobresa, desigualtats (147)
Poder executiu i governs (1139)
Personatges Personatges
Andrei Riabov (1)
Borís Nemtsov (4)
Boris Ieltsin (157)
Evgueni Primakov (21)
Galina Starovoitova (5)
Grigori Iavlinski (8)
Guennadi Ziugànov (13)
Ígor Ivanov (10)
Iuri Masliukov (1)
Iuri Boldirev (1)
Jiang Zemin (47)
Michel Camdessus (10)
Nikolai Bordiuja (2)
Serguei Kirienko (6)
Serguei Stepaixin (10)
Serguei Iastrjembski (1)
Serguei Dubinin (1)
Valenti Iumashev (1)
Valentina Matvienko (1)
Víctor Txernomirdin (25)
Victor Gueràixenko (1)
Entitats Entitats
Banc Central de Rússia (2)
Banc Mundial (52)
Bloc Reformista (Rússia) (1)
Federació de Sindicats (Rússia) (1)
Fons Monetari Internacional (136)
Parlament de Rússia (42)
Partit Comunista de la Federació Russa- Partit Comunista Rus- Partit Comunista de Rússia (13)
Partit Liberal Democràtic (Rússia) (8)
Rússia Democràtica (2)
Servei Federal de Seguretat Rus (13)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
49 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
La llarga agonia
Rússia
Els problemes acumulats durant deu anys de reformes econòmiques, polítiques i socials a Rússia van esclatar de manera global el 1998. El país va patir simultàniament tota mena de crisis: crisi de govern, crisi econòmica, financera i monetària, crisi social i, damunt de totes elles, una greu crisi institucional, agreujada per la cada cop més precària salut del president Borís Ieltsin, que el 30 de gener ja va anunciar que no es presentaria a la reelecció presidencial del 2000.

Els organismes financers internacionals que, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i la Banca Mundial, havien confiat en Ieltsin per dinamitzar i ordenar el desgavell van haver de reconèixer el fracàs de la seva política. I van restringir les ajudes a un estat que havia dedicat els diners prestats pels organismes internacionals a mantenir vells privilegis, conduint el país per la via del negoci fàcil, la corrupció i l’especulació i provocant, indirectament, la formació d’una nova nomenclatura que era qui controlava efectivament el país a través de la banca, l’administració i els mitjans de comunicació.

A finals de 1998 la situació econòmica era desastrosa: un deute extern de gairebé 200.000 milions de dòlars, un creixement negatiu del PIB d’un 5% i una inflació de més del 60%, que va motivar que, a finals d’any, en la visita extraordinària que va fer a Moscou, el director de l’FMI, Michel Camdessus, es mostrés partidari de mantenir uns ajuts financers a Rússia d’aproximadament 20.000 milions de dòlars anuals per evitar una crisi social de gran abast que podria trencar qualsevol possibilitat de recuperació del país. Camdessus va obtenir el compromís del primer ministre Evgueni Primakov d’impulsar uns pressupostos restrictius pel 1999 amb el consens de les principals forces polítiques a l’espera dels resultats de les legislatives d’aquell any i de les presidencials del 2000.

Rússia era la suma d’un sector públic que ocupava el 37% de la població activa censada del país, un sector semiprivat que controlava amb la col·laboració d’algunes multinacionals les principals indústries d’extracció (gas, petroli i minerals) i de noves tecnologies i aplegava un altre 38% de la població activa, un sector privat de petita i mitjana empresa comercial, constructora i agroalimentària que acollia l’altre 25% i un sector il·legal que traficava amb droga, armes i prostitució i movia un terç del PIB nacional.

L’estructura financera que impulsava totes aquestes activitats era en mans d’una administració fruit del pacte entre els interessos de les diferents formacions polítiques presents al país i interpenetrada per màfies regionals i supraregionals, interessades en blanquejar i ampliar els seus beneficis en els mercats financers internacionals, eludint qualsevol mena d’impostos i controls. Segons va comunicar el primer ministre Primakov poc després d’accedir al càrrec el mes de setembre, el 80% dels ingressos mensuals d’entre 4.000 i 8.000 milions de dòlars que generaven els exportadors russos del gas, el petroli, els diamants, la fusta i altres matèries primeres eren ingressats a l’estranger i escapaven al control de l’estat. Es calculava que la suma evadida per aquest sistema superava els 50.000 milions de dòlars anuals.

L‘altra cara de la moneda era el 40% de la població russa que vivia amb uns ingressos inferiors al mínim vital, estipulat en 43 dòlars mensuals, sense gaudir de cap mena d’assistència sanitària o escolar. Més de 30.000 russos morien cada any a causa de l’alcohol, mentre les estadístiques oficials parlaven de l’existència de 30 milions d’alcohòlics al país i el govern acusava les màfies de la fabricació i distribució de milers i milers de litres d’alcohol artificial a preus molt assequibles que destruïen la precària salut de la població, sotmesa al fred i la gana.

La gravetat de la crisi es va fer evident el 23 de març quan el president Ieltsin va destituir en bloc el seu govern i va nomenar el fins llavors ministre d’Energia, Serguei Kirienko, nou primer ministre del país en substitució de Víctor Txernomirdin. Ieltsin va presentar Kirienko com un tecnòcrata emprenedor i dinàmic que deixaria de banda les intrigues polítiques per centrar-se exclusivament en el sanejament de la malparada economia del país. Per la seva banda, Kirienko, un home provinent de l’empresa privada i tradicional col·laborador de l’ultraliberal Borís Nemtsov, va declarar que estava disposat a aplicar una per una les receptes del Fons Monetari Internacional i a liberalitzar en profunditat l’economia russa, alhora que pretenia organitzar un sistema impositiu eficaç i real.

Malgrat les dures crítiques de l’oposició i després d’un mes de crisi que va col·locar la Duma a un pas de la seva dissoluci—, Kirienko va ser acceptat pel parlament com a primer ministre en una tercera votació en que va obtenir el vot favorable de 251 diputats. Els grups que van votar a favor de Kirienko, justificaven el seu suport en el fet que una nova negativa de la Duma hauria obligat a la dissolució de la Cambra, tal com preveia la Constitució.

En arribar al poder, Kirienko va anunciar la posada en marxa immediata d’un pla d’austeritat destinat, prioritàriament, a retallar el perillós augment del deute extern del país, però les seves previsions d’estalvi es van veure aviat limitades pels efectes depredadors de la crisi financera asiàtica, la caiguda dels preus de les matèries primeres, i la impossibilitat de fer front a curt termini a un deute estatal que superava en més d’un 100% el PIB del país. Davant d’aquesta situació de fallida, Kirienko no va tenir més remei que decretar, el 17 d’agost, una devaluació de fins a un 30% del ruble i la suspensió dels pagaments dels crèdits estrangers concedits al país, que segons dades del Banc de Pagaments Internacionals, superaven els 85.500 milions de dòlars, 42.000 dels quals provenien de la banca europea (30.000 d’Alemanya i 12.000 repartits entre França, Itàlia, Àustria, Holanda i Gran Bretanya), 30.000 de la nord-americana i 13.500 de la suïssa.

Aquestes mesures van demostrar l’extraordinària fragilitat de les finances soviètiques i van provocar una caiguda generalitzada de les borses de tot el món a causa del temor que la inestabilitat econòmica russa s’estenguŽs cap a l’Amèrica Llatina i acabés generant una crisi financera internacional. El punt màxim de la caiguda es va registrar el 21 d’agost amb una davallada del 5,92% a la borsa de Frankfurt, d’un 5,81% a la de Madrid, d’un 4,19% la de Nova York, d’un 3,52% a la de París i d’un 3,37% a la de Londres.

Dos dies després, Ieltsin va destituir Kirienko i tot el seu executiu i va tornar a confiar el govern de forma interina a Víctor Txernomirdin, que amb les seves primeres declaracions, anunciant que abandonaria la política de rigor pressupostari pactada amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i reestructuraria el deute públic, va crear una nova crisi a les borses internacionals i va obligar el Banc Central de Rússia a suspendre la cotització del ruble als mercats de divises per evitar la seva enfonsada definitiva. La situació de pànic creada a dins i fora del país va motivar una aparició televisiva d’urgència per part de Ieltsin el 28 d’agost garantint la seva presència al capdavant del país, alhora que l’oposició rebutjava el nomenament de Txernomirdin i els comunistes, encapçalats per Guennadi Ziugànov, demanaven la dimissió de Ieltsin.

Finalment, el 7 de setembre, Ieltsin va haver de retirar la candidatura de Txernomirdin que ja havia estat rebutjat dos cops per la Duma, tot i el suport polític rebut per part dels Estats Units a la cimera bilateral russo-nordamericana del 2 de setembre i per part de la Unió Europea a la declaració que va seguir a la cimera de Salzburg el 6 de setembre. Aquest suport, però, havia estat condicionat a que Rússia afrontés una reforma econòmica en profunditat i, pel que feia a l’enviament de nous ajuts econòmics, a la consecució d’una mínima estabilitat al país. El sistema financer internacional patia una greu crisi i les ajudes a Rússia, i als països asiàtics, havien fet minvar considerablement els recursos de que disposava el Fons Monetari Internacional (FMI). Ajudar o no ajudar a Rússia ja no era només un problema de voluntat sinó també de possibilitats financeres reals.

Davant de tots aquests imperatius que excedien el marc purament rus per comprometre l’estabilitat financera internacional, Ieltsin va claudicar a les exigències fetes per la Duma de nomenar un nou candidat a primer ministre, càrrec que va recaure, finalment, en la persona de l’antic cap del KGB i procònsol d’Afganistan, Evgueni Primakov, que l’11 de setembre va obtenir la conformitat de gairebé la totalitat dels partits polítics de la Duma (315 vots afirmatius), amb excepció dels ultranacionalistes. La candidatura de Primakov va respondre a un ampli consens entre totes les forces polítiques, que reconeixien en ell l’home capaç de coordinar políticament les necessitats internes i externes del país i d’oferir una via intermèdia entre la liberalització a ultrança defensada pels seus antecessor i l’immobilisme propi dels sectors més conservadors del país.

En ser nomenat, Primakov, el primer jueu de la història de Rússia en accedir al càrrec de primer ministre, va fixar com a prioritat del seu govern la “preservació de la integritat territorial” de Rússia, la continuació de les reformes econòmiques i el desenvolupament de la indústria. Deu dies més tard, el president rus va signar un decret sobre l’estructura del govern, que preveia el nomenament de fins a sis viceprimers ministres, la creació de cinc nous ministeris, cinc nous comitès estatals, dos altres serveis federals i vuit associacions interregionals de cooperació econòmica, en un intent de dotar el nou govern de més facultats a l’hora d’afrontar les mesures que volia emprendre en tots els camps, i de permetre que els principals grups polítics poguessin col.locar a l’executiu homes de la seva confiança.

Paral·lelament i seguint el mateix esquema d’ampliació del poder executiu de Primakov, Ieltsin es va desfer d’alguns antics col·laboradors com el sotscap de l’administració presidencial russa i portaveu del Kremlin, Serguei Iastrjembski. Entre els nomenaments fets per Primakov destacaven els del comunista Iuri Masliukov, com a primer viceprimer ministre; els dels exambaixadors Ígor Ivanov i Valentina Matvienko, com a ministres d’Exteriors i Afers Socials, respectivament i el de Víctor Gueràixenko com a governador del Banc Central en substitució de Serguei Dubinin.

Poc dies després de constituir-se el govern i seguint la convocatòria conjunta del Partit Comunista i de la Federació de Sindicats, el 7 d’octubre, més de 600.000 treballadors van sortir al carrer a gairebé 500 poblacions del país i 12 milions més van parar la seva activitat a 39.000 fàbriques per reclamar el pagament dels salaris endarrerits i exigir la destitució del president Borís Ieltsin, a qui feien responsable de la situació viscuda al país. La jornada de protesta, però, va transcórrer sense incidents i en cap moment va entrar en acció el dispositiu de seguretat previst pel govern de Moscou, que va fer una crida a la paciència i la serenitat, anunciant un proper “gir social” de la crisi.

El precari equilibri aconseguit amb el nomenament de Primakov va trontollar el 12 d’octubre en fer-se pública una nova crisi de salut de Borís Ieltsin, que segons la versió oficial va resultar afectat per una traqueobronquitis mentre era de visita oficial a les repúbliques exsoviètiques de l’Uzbekistan i el Kazakhstan, a l’Àsia Central. Quinze dies més tard, Ieltsin va ser ingressat al sanatori de Barbikha als afores de Moscou, mentre Primakov assumia, de facto, les funcions de cap d’estat. El 28 d’octubre va substituir-lo en el viatge a Viena que Ieltsin tenia previst per entrevistar-se amb els màxims dirigents de la Unió Europea i el 21 de desembre en la visita oficial de dos dies a l’Índia per signar un nou acord de cooperació tècnica i militar. L’únic que va poder fer Ieltsin en el camp de les relacions internacionals va ser rebre el seu homòleg xinès Jiang Zemin el 23 de novembre en una luxosa habitació de l’hospital on era ingressat, postergant les decisions de la trobada a una nova reunió que s’hauria de celebrar el 1999.

L’assassinat a trets a l’escala de la seva casa de Sant Petersburg el 20 de novembre de la diputada liberal de 52 anys Galina Starovoitova va obrir un nou front en la crisi institucional russa, fent evident el control que exercien les màfies sobre la vida pública del país. Starovoitova era vice-presidenta de la formació Rússia Democràtica, que defensava una via intermèdia entre socialisme i capitalisme al país i s’havia destacat darrerament en la crítica sistemàtica de la corrupció i en la denúncia de les relacions entre grups mafiosos i càrrecs públics. El ministre de l’Interior, Serguei Stepaixin, va iniciar una investigació en profunditat del cas, procedint a la detenció de més de 2.000 persones i instruint 300 processos contra funcionaris suposadament corruptes.

L’assassinat d’Starovoitova va trencar les possibilitats obertes a la seva formació en les eleccions municipals a dos voltes celebrades a Sant Petersburg, la segona ciutat del país, els dies 7 i 21 de desembre, que van ser guanyades pel Bloc Reformista de Iuri Boldirev en obtenir 15 dels 50 escons, seguit pel Partit Liberal Yabloko de Grigori Iavlinsky, que en va obtenir 8, pels comunistes amb 5 i pel Grup Concòrdia del que formava part Rússia Democràtica i Unió Regional, tots dos amb 1. Els restants 20 escons van ser per a candidats independents.

Després de tots aquests fets, poques esperances va despertar en el país l’anunci fet el 9 de desembre de la fi de l’internament hospitalari de Boris Ieltsin, que ja havia quedat completament arraconat de la vida pública del país, malgrat els seus intents de mantenir el seu protagonisme assumint personalment el control del ministeri de Justícia i la policia fiscal i acomiadant el seu antic cap d’administració presidencial, Valentí Iumashev, per substituir-lo per un exgeneral de la KGB, Nikolai Bordiuja. En aquest sentit, un analista del Centre Carnagie de Moscou, Andrei Riabov, havia dit: “Ieltsin ja només té dues opcions o assumir un paper de cap d’estat merament testimonial o reservar-se un paper d’àrbitre de la vida política, sempre pensant en el després de Ieltsin”.