Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Boris Ieltsin (157)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (66)
Parlament de Rússia (42)
The Economist (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
25 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
L'horitzó de la nova Rússia
Rússia




"En tot cas, Rússia ha fet el canvi polític i comença el canvi econòmic, mentre que la Xina fa el canvi econòmic però no comença el canvi polític"

Valentí Puig

Dues escoles de pensament propaguen doctrina sobre la Rússia de l'any dos mil: des de poc després de la bancarrota del comunisme, són dos conjunts d'hipòtesis en clara contraposició, com era de suposar si les consicleram sustentades per les antigues tradicions del pessimisme i l'optimisme. Hi ha qui veu l'actual Rússia de Borís leltsin condemnada a un caos mafiós sense més sortida que el bonapartisme, i hi ha qui creu que -sigui com sigui- la gran Rússia fara da se. En tot cas, Rússia ha fet el canvi polític i comença el canvi econòmic, mentre que la Xina fa el canvi econòmic però no comença el canvi polític. També és costum que els plans d'austeritat sempre acontentin més el Fons Monetari Internacional que els electors.

Dels resultats de les eleccions a la Duma sovint pintoresca n'és deduïble -almenys- una ironia: la fragilitat de leltsin prové del fet que acabés de forma taxativa amb el règim comunista i oferís un sistema democràtic als ciutadans russos. És una fragilitat que -llevat de greus problemes de salut- serà sospesada a la segona volta de les eleccions presidencials, pel juny de 1996. Fins aleshores encara és assumpte pendent la formació d'una eliï responsable que faci política de futur en un gran país. dotat de bona qualificació tècnica i de recursos -humans i materials- vercladerament immensos. A favor consta -segons els entesos- una certa estabilització del ruble. els avenços cle la política antiinfiacioniària i els programes de privatit/ació. amb els pros i contres de la teràpia de xoc, erosiva per a qualsevol govern. Segons l'OCDE, la pràctica plena del reformisme pot aconseguir per a l'any 1996 un creixement del PIB clel 10 per cent.

En demèrit, són ostentoses la corrupció i la criminalitat -amb el doble d'assassinats per any que als Estats Units-. La vessant d'anarquia incontrolable pot generar una immersió autoritària fonamentada -com diu Hamish MacRae al seu llibre sobre el món de l'any 2020- en la possibilitat d'uns estadis inicials de creixement econòmic sense democràcia, com ha succeït a alguns països del sud-est asiàtic -amb un creixement que triplica l'occidental-. Amb normes de joc molt distintes, s'hi mouen les peces dels ex-comunistes. el nacionalisme radical i el militarisme redemptor. Des de l'esquerra juràssica europea encara hi ha qui xala quan les coses van malament a la Rússia postsoviètica perquè tot temps passat era millor.

Entre altres coses, el 22,31 per cent dels vots favorables als ex-comunistes componen una Duma ingovernable, però el país viu amb un sistema presidencialista. Convé tenir en compte que en les eleccions de desembre de 1995, els reformistes mantenien el total anterior de vots però amb dispersió: això ve a dir que l'estabilitat política de Rússia milloraria molt amb partits hegemònics, homologables i amb un know how real. Potser algunes ajudes d'Occident haurien d'haver anat als partits polítics més sensats i no a l'Estat.

Amb l'hortizó de l'any 2000, és decisiu que fins a les eleccions de juny cresqui o minvi la gran diferència actual -en termes electorals- entre la ciutat i el món rural. El reformista Gaidar -per exemple- té un 11 per cent a Moscou, però ni de prop no arriba al 5 per cent als pobles. Al Kremlin -com sovint subratlla The Economist- potser no és prou considerat el repte de la descentralització.

Una angoixosa pèrdua de prestigi internacional fatiga la moral pública de Rússia, incòmoda pel posicionament atlantista a les portes de la mare pàtria. És un factor cle conseqüències sovint incalculables, sense oblidar altres elements torbadors, com ara el fet que Rússia pot entrar al segle XXI amb la flota de submarins nuclears més poderosa del món.

Fins i tot només per això, el futur de la Rússia postsoviètica exigeix un realisme que l'Occident sovint malmet fent ús exclusiu dels seus paràmetres. Així, potser és predictible unfin de siècle rus amb una presidència reformista, encara que leltsin digui alguna vegada que no sap si és europeu o asiàtic.