Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Anatoli Txubais va ser nomenat número dos del govern i destituït després per les pressions de l'oposició

Bill Clinton i Boris leltsin, el març del 1997, firmant un acord de reducció de l'armament nuclear

La delicada salut del president Boris leltsin va fer que el Parlament rus es plantegés la seva substitució

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Aleksandr Rutskoi (3)
Anatoli Txubais (9)
Boris Ieltsin (157)
Guenadi Selezniov (1)
Ígor Rodiónov (2)
Ígor Serguéiev (3)
Valentin Kovalinov (1)
Víctor Txernomirdin (25)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Parlament de Rússia (42)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
42 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
No gaire bé de salut
Rússia
L’any va començar a Rússia sota el signe de la preocupació per l’estat de salut del president Boris Ieltsin. La gairebé miraculosa recuperació de la malaltia que havia patit a finals de 1996 no va evitar que el Parlament rus es plantegés la possibilitat de la seva substitució, si bé la idea, proposada i defensada pels comunistes, no va cuallar per diferents motius.

En primer lloc, la destitució d’un cap d’estat per motius de salut no era una possibilitat contemplada en la carta magna russa, que només podia ser modificada amb els 2/3 dels vots de la Duma. Tampoc es podia recórrer, ni que fos momentàniament, a la figura del vicepresident, que havia estat abolida el 1993, després que el darrer vicepresident rus, Alexander Rutskoi, es rebelés contra Ieltsin amb el suport d’una part del Parlament i motivés la intervenció de l’exèrcit. L’únic mecanisme legal contemplat, en condicions especials, era la substitució del president pel primer ministre, cosa que havia fet Víctor Txernomirdin en els 246 dies que va durar la malaltia d’Ieltsin. En tercer lloc, i aquest era el factor més important, ningú gaudia del carisma intern i extern de Ieltsin per a substituir-lo, el que va determinar que l’aposta principal del règim fos jugar la carta de la recuperació de la salut del líder i va sortir bé.

Com en anys anterior, també al 1997, el principal front de la problemàtica russa era l’econòmic, un front difícil de cobrir tenint en compte les ingents necessitats de la població i les dificultats per instaurar una economia de mercat de debò en el país, on les úniques iniciatives empresarials que funcionaven eren les protagonitzades per les màfies urbanes lligades a la distribució d’aliments i productes de consum.

Ielstin va reaparèixer a la llum pública d’una forma plena el 5 de març de 1997, destacant el fet de la corrupció i la desorganització general del país i anunciant importants canvis en el govern, per a afrontar una reforma en profunditat del país. El principal dels canvis proposats per Ieltsin va ser el nomenament d’Anatoli Txubais com a número dos del govern presidit per Víctor Txernomirdin i nou responsable de finances i mitjans de comunicació, a més d’encarregat de les relacions amb el Fons Monetari Internacional (FMI).

En ser nomenat, Txubais, molt criticat des dels sector opositors pel seu liberalisme, va advertir de la “monstruosa” crisi pressupostària que paralitzava l’estat, amb un dèficit de 17.500 milions de dòlars, i va proposar una retallada draconiana de les despeses i una ràpida potenciació de les privatitzacions, amb l’objectiu d’aturar la sangonera i complir amb els compromisos assolits amb l’FMI.

L’aplicació de les mesures decidides per Txubais van tenir un bon efecte inicial en termes macroeconòmics. Al mes de juliol el PIB rus havia crescut un 1% i la inflació s’havia situat al 8,6%, però, això, només era una cara de la moneda. L’altra cara era la corrupció, tal i com va posar de manifest l’informe presentat el mateix mes de juliol pel ministre de l’interior, Anatoli Kulivov, explicant que les màfies controlaven més de 40.000 empreses privades, 1.500 d’estatals i 550 bancs, és a dir un 45% del PIB i 60 milions de llocs de treball, en un procés que suposava l’evasió anual del país d’una quantitat superior als 20.000 milions de dòlars, una quantitat deu cops superior al volum d’inversions rebudes pel país des de l’exterior.

L’informe de Kulivov, va tenir també la seva concreció a les altes esferes. El 2 de juliol, Ieltsin va haver de destituir el seu ministre de Justícia, Valentí Kovaliov, en haver-se difós unes imatges on apareixia despullat en un prostíbul, el que donava una idea de la honorabilitat dels màxims responsables russos i del dispendi practicat amb els pressupostos.

Els èxits diplomàtics obtinguts per Ieltsin amb al signatura de dos tractats d’amistat amb Bielorrussia i Ucraïna l’1 d’abril i el 30 de maig, respectivament, va reforçar internament la imatge de potència eslava front la nova tàctica atlantista d’integrar Polònia, Hongria i Txèquia dins l’OTAN acordada a la cimera de Madrid de juliol, a la que Ieltsin havia donat suport anteriorment el mes de maig a París, amb motiu de la signatura de l’Acta Fundacional OTAN-Federació Russa, organisme bilateral de vigilància del procés d’integració a Occident dels antics països de l’Europa de l’Est.

En el mateix sentit, la destitució del ministre de Defensa, Igor Rodiovov, el 22 de maig també va voler incidir en aquest front, en fer responsable aquest militar de 61 anys del fracàs de la reforma militar endegada el 1993 i evidenciada en la derrota front a Txetxènia. Rodiovov va ser substituït pel general Igor Sergeiev, que havia estat cap dels míssils estratègics. Ieltsin necessitava presentar davant el poble rus i la comunitat internacional la imatge d’un exèrcit fort i operatiu, però el cert era que l’aparell militar rus patia les mateixes mancances que la resta del país: corrupció, falta de professionalització i demores salarials; unes demores que en el conjunt del sector públic representaven el 1997 una xifra superior als 1.500 milions de dòlars.

Per totes aquestes raons, quan Ieltsin va presentar el 24 de setembre el seu informe anual al Consell de la Federació, la Cambra Alta russa, va aprofitar per demanar la col•laboració de tothom per treure el país de la crisi, rebaixant el nivell habitual de crítiques a comunistes i nacionalistes i sol•licitant el seu vot afirmatiu als pressupostos presentats pel ministeri econòmic de Txubais, en els que, com a novetat, s’inclouien algunes reformes impositivo-fiscals.

L’escenari polític es va complicar el 19 de novembre quan Boris Ieltsin va haver de destituir Anatoli Txubais del seu càrrec de ministre de Finances per a fer front a les crítiques de l’oposició contra Txubais per haver cobrat d’un grup editorial la quantitat de 450.000 dòlars per publicar un llibre explicant la política de privatitzacions previstes. Txubais va ser substituït al ministeri de finances per Mikhail Zadronov, president de la comissió de pressupostos de la Duma, si bé seguia com a número dos del govern i responsable de les relacions amb l’FMI, organisme que continuava advertint d’emprendre reformes en profunditat i destacant la davallada de les inversions estrangeres a Rússia (un 30% en dotze mesos).

La destitució de Txubais de la cartera de finances va ser, de fet, el preu que Ieltsin va haver de pagar per a que l’oposició s’avingués a l’aprovació dels pressupostos, cosa que, finalment, es va produir el 5 de desembre, per 231 vots a favor i 136 en contra i 6 abstencions. Per a l’aprovació va caler una intervenció extraordinària de Ieltsin a la Duma recalcant que “no hi ha res més important que l’aprovació dels pressupostos”. El dia anterior, per a contrarrestar la fugida de capitals, donar suport al ruble i fer front als efectes de la davallada borsˆria asiàtica, el Banc Central de Rússia s’havia vist obligat a vendre or i divises per valor de 5.000 milions de dòlars i a rebre un crèdit extraordinari de l’FMI de 2.000 milions de dòlars més.

Poc després de l’aprovació dels pressupostos, el 10 de desembre de 1997, Ieltsin va haver de ser ingressat d’urgències, afectat d’una infecció vírica respiratòria. La crisi de salut del president rus va fer trontollar totes les expectatives, un cop demostrat, que la seva presència era imprescindible per a fer qualsevol pas al país. Sortosament pel delicat equilibri de l’economia i la societat russa, l’hospitalització va acabar el 26 de desembre, en una sobtada reaparició presidencial, anunciant la celebració d’una taula rodona amb les principals forces polítiques, incloses les d’oposició, a qui va donar les gràcies en la persona del comunista Gennadi Selezniov per haver donar suport als pressupostos.

Aquesta tendència d’apropament a l’oposició desenvolupada en la segona part de l’any per Ieltsin, primer per aprovar els pressupostos i després per garantir unes millors relacions polítiques, era un símptoma clar de la gravetat de la situació viscuda a Rússia i de la manca de seguretat del president rus en la seva pròpia continuïtat, en un moment on la feina a fer encara era ingent i havia de ser assumida de forma prioritària i ràpidament pel conjunt de la societat russa