Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
L'actuació de l'exèrcit rus en la resolució del segrest al Teatre Dubrovka va ser àmpliament qüestionada per l'opinió pública

Vídeos Vídeos
Segrest al Teatre Dubrovka de Moscou
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Ahmed Zakàiev (6)
Aslan Maskhàdov (24)
George W. Bush (404)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Kremlin (59)
Servei Federal de Seguretat Rus (13)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
44 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Putin, Txetxènia i el món
Rússia
El 2002 va ser un any de recomposició per a Rússia. Econòmicament, havia aconseguit superar la crisi que el 1998 havia provocat la suspensió de pagaments del país. Rússia, a més, mantenia bones relacions amb els organismes financers internacionals, rebia importants inversions en sectors estratègics de la seva economia, com ara l’energètic i l’industrial, i s’havia convertit en un important productor de petroli. Políticament, el president Vladímir Putin havia aconseguit encarrilar amb mà de ferro i reconduir per la via legal les activitats de les totpoderoses màfies sorgides amb la desfeta del comunisme. I diplomàticament, el país mantenia molt bones relacions amb la Unió Europea i els Estats Units i la seva veu era escoltada amb consideració al Consell de Seguretat de Nacions Unides, com es va demostrar durant la guerra de l’Afganistan i durant la crisi de l’Iraq.

A finals d’any, Rússia també va tenir un paper destacat com a mitjancer a prop de Corea del Nord, quan els seus mandataris van trencar l’acord de desnuclearització que havien signat anys abans i van ser inclosos en l’eix del mal del president Bush.

Però cap d’aquestes qüestions va tenir durant l’any tanta importància com la crisi internacional generada el 23 d’octubre del 2002 quan un comando txetxè va segrestar centenars d’espectadors que assistien a un espectacle musical al Teatre Dubrovka de Moscou. Aquell dia, una quarantena d’homes i dones armats amb fusells automàtics i amb cinturons carregats d’explosius van interrompre l’espectacle i van prendre com a ostatges els més de 700 espectadors de la sala.

El comando va donar set dies de marge a les autoritats russes per retirar el seu exèrcit de Txetxènia, sota l’amenaça de fer volar el teatre. També va advertir que executaria deu ostatges per cadascun dels membres del comando que pogués ser abatut per franctiradors o agents especials.

En un primer moment, els assaltants van alliberar unes 150 persones, la majoria nens, gent de confessió musulmana i estrangers, mentre que blindats de l’exèrcit rus, policies, tiradors d’elit i grups antiterroristes envoltaven l’antic Palau de Cultura i el president rus anul·lava la visita que tenia programada a Alemanya i Portugal.

Vladímir Putin va actuar immediatament i de forma expeditiva. Va convocar un gabinet d’emergència per coordinar l’alliberament dels ostatges i va demostrar al món la seva qualitat de governant i d’exhome del KGB. No va dubtar a atribuir l’atemptat a una acció terrorista internacional, equivalent a la de l’11 de Setembre nord-americà, va emmarcar el conflicte txetxè en l’eix del mal preconitzat pels Estats Units, va fer callar les veus crítiques a la guerra a Txetxènia i al Daguestan i va rebutjar qualsevol mena de negociació amb el comando txetxè.

Tres dies més tard, després de 58 hores de captiveri i abans que s’acabés l’ultimàtum dels segrestadors, Putin va fer entrar les forces de seguretat especials del Kremlin a l’interior de l’edifici, precedides pel llançament de gas paralitzant per atordir els segrestadors. El resultat va ser l’eliminació de tots els membres del comando i l’alliberament de la majoria dels ostatges. La resta, fins a 129, van morir a causa dels trets rebuts i del gas paralitzant emprat. Vladímir Putin va demanar de seguida perdó per no haver pogut salvar tots els retinguts, al mateix temps que es mostrava orgullós per no haver claudicat davant els terroristes i d’haver demostrat que no es pot “fer posar Rússia de genolls”.

La rapidesa de l’acció va contribuir al fet que, tot i la mort d’innocents, Putin rebés l’elogi i el suport dels sectors més crítics de la societat russa i de la comunitat internacional per la manera com havia acabat amb la crisi, fins al punt que va obtenir la conformitat de la Unió Europea per canviar de lloc, cap a Brussel·les, la cimera dels Quinze inicialment prevista a Copenhaguen, a la qual ell havia d’anar, només perquè allí s’hi estava celebrant un congrés de la dissidència txetxena. El 30 d’octubre, a més, les autoritats daneses es van avenir a detenir Ahmed Zakàiev, representant al congrés del president txetxè Aslan Maskhàdov, a qui Putin acusava d’estar implicat en l’acció del teatre Dubrovka. Finalment, Zakàiev va ser posat en llibertat el 3 de desembre del 2002 pel ministeri de Justícia de Dinamarca, en considerar que no hi havia proves suficients per inculpar-lo ni per obrir el procés d’extradició que havia demanat el Kremlin.