Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
L'ofensiva de les tropes russes a Txetxènia ha estat especialment dura per a la població civil

leltsin es va emocionar durant el discurs de comiat de la presidència que va fer per Cap d'Any

Articles dependents
Vladímir Putin
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte de Txetxènia (117)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Militars, policia, guerrillers (104)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Anatoli Txubais (9)
Aslan Maskhàdov (24)
Boris Ieltsin (157)
Evgueni Primakov (21)
Galina Starovoitova (5)
Grigori Iavlinski (8)
Guennadi Ziugànov (13)
Ígor Gaidar (5)
Serguei Stepaixin (10)
Serguei Xoigu (1)
Serguei Kirienko (6)
Shamil Basàiev (16)
Slobodan Milosevic (155)
Víctor Txernomirdin (25)
Vladímir Putin (112)
Vladímir Jirinovski (10)
Entitats Entitats
Exèrcit Rus (9)
Iàbloko (partit rus) (4)
Kremlin (59)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Parlament de Rússia (42)
Pàtria (partit rus) (4)
Servei Federal de Seguretat Rus (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Grozni (Txetxènia) (32)
Txetxènia (33)
31 lectures d'aquest article
21 impressions d'aquest article
Relleu al Kremlin i guerra a Txetxènia
Rússia
El 1999, Rússia seguia patint els nombrosos problemes econòmics, polítics i socials que havien marcat la transició des d’un sistema comunista a una economia de mercat; des d’un règim imperial a un país amb nombrosos conflictes perifèrics; des d’una superpotència diplomàtica i militar a un receptor net d’ajuda financera internacional. Però al llarg de l’any, el president Borís Ieltsin i els seu cercle de col•laboradors van recuperar una certa confiança popular gràcies a una notable estabilització i recuperació de l’economia i a una nova política de fermesa que va cristal•litzar en la defensa del règim de Belgrad durant la guerra de Kosovo i en una ofensiva militar a gran escala contra la república rebel de Txetxènia.

Aquesta nova política del Kremlin va ser avalada pels ciutadans russos en les eleccions legislatives del 19 de desembre quan les forces reformistes van convertir-se en majoritàries a la Duma (parlament) i la coalició governamental Unitat va assolir el segon lloc, només per darrere del Partit Comunista. Per primer cop en vuit anys de mandat, el president Boris Ieltsin no tenia el parlament en contra. L’artífex de la nova situació era Vladímir Putin, l’excap dels serveis secrets que havia estat nomenat primer ministre el 9 d’agost i que, en acabar l’any, apareixia com a més que probable candidat oficial per als comicis presidencials previstos pel juny del 2000.

L’any va acabar prou bé per a Boris Ieltsin, sobretot si es té en compte que havia començat en mig d’una gravíssima crisi financera (deute extern de 200.000 milions de dòlars, suspensió dels pagaments dels crèdits occidentals i devaluació del ruble del 30%) que es veia agreujada per les reticències dels organismes internacionals a subministrar noves ajudes a Rússia a causa dels constants escàndols sobre el mal ús que el cercle del Kremlin feia dels préstecs internacionals. Uns préstecs que sovint servien per enriquir els polítics més propers a Ieltsin i no pas per fer front als greus problemes del país. Tot i això, les mesures de sanejament adoptades l’estiu del 1998 van començar a donar fruits, l’increment del preu internacional del petroli va suposar una important injecció per a les finances públiques russes i, progressivament, es va anar creant un clima de més gran disciplina econòmica que va permetre pagar puntualment els empleats públics, contenir el creixement de la inflació i assolir, per primer cop en molts anys, una taxa positiva de creixement del Producte Interior Brut. A finals d’any, la cotització als mercats internacionals del deute públic rus s’havia revaloritzat en un 130%.

La situació política també era extraordinàriament delicada a principis d’any. La salut del president Ieltsin era un factor d’inestabilitat que l’oposició majoritària al Parlament va intentar utilitzar per dur fins a les últimes conseqüències el tradicional enfrontament entre la presidència de la república i la Duma. Una Duma on tenien majoria les forces de base nacionalista i comunista que preconitzaven un retorn al passat, quan la URSS era reconeguda com una primera potència mundial i que condemnaven la col•laboració de Ieltsin amb els antics antagonistes occidentals. Els seus líders més destacats eren, respectivament, Vladímir Zhirinovski i Guennadi Ziugànov. La resta de formacions polítiques no havien sedimentat en cap projecte polític de continuïtat, tret de Rússia Democràtica, nascuda el 1995 i desapareguda a finals del 1998, quan va ser assassinada la seva líder, Galina Starovoitova. El Kremlin no havia aconseguit crear un partit polític que representés globalment els seus interessos. La gestió presidencial de Ieltsin s’havia basat en col•laboracions temporals amb personalitats reformistes com Igor Gaidar, Anatoli Txubais i Sergei Kirienko (que de cara a les eleccions de desembre del 99 crearien la Unió de Forces de Dreta) o l’economista Grigori Yavlinski que dirigia el minoritari Partit Liberal Yabloko.

La situació d’enfrontament permanent entre la presidència i el parlament s’havia fet ja insostenible a finals de l’any anterior i s’havia resolt provisionalment, l’octubre del 1998, amb el nomenament com a primer ministre de Ievgueni Primakov, un home de consens encarregat de posar ordre a les finances públiques i de garantir una mínima entesa entre la presidència i la Duma. Aquesta entesa va ser, però, impossible i el Parlament va portar fins a les últimes conseqüències el seu enfrontament amb Ieltsin a qui va intentar destituir. El 12 de maig, el dia abans que la Duma iniciés el procés de destitució del president, Ieltsin va contraatacar destituint fulminantment el primer ministre Ievgueni Primakov i tot el seu gabinet, i nomenant com a substitut el dur Serguei Stepaixin, clarament oposat a les forces majoritàries de la Duma.

Era un enfrontament en tota regla que, tres dies després, es va saldar amb una victòria de Borís Ieltsin ja que cap de les cinc acusacions presentades per l’oposició comunista contra ell va aconseguir els 300 vots necessaris per iniciar el procés de destitució. El càrrec contra Ieltsin que va aconseguir més suport, 283 vots, és el que se li feia per haver donat l’ordre d’intervenir militarment a Txetxènia el desembre del 1994; el de dissoldre i bombardejar el Soviet Suprem la tardor del 1993 va aconseguir 263 vots; el d’haver provocat la destrucció del complex militar industrial del país 241; el d’haver contribuït a la desintegració de l’URSS 239; i el del genocidi contra el poble rus per la seva responsabilitat en el creixent deteriorament del nivell de vida de la població, només en va aconseguir 238.

Després d’aquest fracàs de l’oposició, la Duma no va tenir més remei que acceptar el nomenament d’Stepaixin. D’altra banda, la greu crisi internacional creada per la guerra de Kosovo va propiciar un nou pacte presidencial amb el Parlament. Rússia havia esdevingut el principal valedor de la Federació Iugoslava i el seu president Slobodan Milosevic, sobretot després del fracàs de les converses de Rambouillet del 18 de març i l’inici dels bombardejos de l’OTAN sobre Sèrbia, Montenegro i Kosovo el 24 de març de 1999. Finalment, les continuades crides occidentals a la col•laboració russa van involucrar el Kremlin en les negociacions i el 19 de maig l’enviat especial rus Víctor Txernomirdin i el president finlandès Martti Ahtisaari van obtenir el vist-i-plau de Milosevic al pla de pau occidental que va posar fi a la guerra el 10 de juny. Amb tot això, Rússia havia aconseguit enfortir la seva imatge internacional i ocupar un lloc de primera fila entre les forces de pacificació de la Kfor destacades a Kosovo. Deu dies després de la firma de la pau a Kosovo, el Grup dels Set va renegociar una part important del deute extern rus, alhora que l’FMI anunciava nous ajuts crediticis.

Tot plegat va reforçar el poder del president rus que, el 9 d’agost, va cessar Stepaixin, i va nomenar primer ministre el fins llavors director del Servei Federal de Seguretat (FSB, antic KGB) i secretari del Consell de Seguretat, Vladímir Putin. L’arribada al poder de Putin va coincidir amb un rebrot de les reivindicacions nacional txetxenes, provocat per les actuacions militars russes en el seu territori sota l’excusa d’esclafar la insurrecci— islamista (wahhabites) sorgida al Daguestan. El 15 d’agost, el president txetxè Aslan Maskhàdov va decretar l’estat d’excepció a la república i va acusar Moscou de trencar els acords de pau signats l’agost de 1996. Tot seguit, Rússia va signar una aliança antiterrorista amb la Xina i tres repúbliques centreasiàtiques (Kazajstan, Tadjikistan i Kirguizistan) amb l’objectiu de controlar millor qualsevol procés separatista a Txetxènia, Geòrgia o l’Azerbaidjan. L’Armènia cristiana no presentava problemes d’aquesta mena i mantenia una estreta aliança amb Rússia, enfrontada com estava a l’Azerbaidjan musulmà per l’enclau de Naborno-Karabaj.

En les setmanes següents les ciutats russes de Volgodonsk, Sant Petersburg i Moscou va patir un seguit d’atemptats contra edificis civils, amb un balanç de gairebé 300 persones mortes. Aquests atemptats van ser suposadament reivindicats per les guerrilles islamistes del Daguestan que, segons les autoritats russes, haurien actuat sota la protecció dels independentistes txetxenes comandats per Shamil Basàiev, encara que alguns fonts hi veien la mà dels serveis secrets russos. Fos qui fos l’autor dels atemptats, el cert és que van convertir-se en la gran excusa que Moscou necessitava per desencadenar una ofensiva militar en tota regla contra Txetxènia amb l’objectiu de tancar la ferida oberta el 1996, quan Rússia va haver d’acceptar uns acords de pau que eren vistos per la majoria de la població com una claudicació.

L’ofensiva, que va començar el 25 de setembre, va tenir una magnitud sense precedents, va provocar que més de 300.000 txetxens busquessin refugi a la veïna Ingúixia i va suposar la pràctica destrucció de les principals ciutats txetxenes i especialment de la capital, Grozni. La intensitat bl.lica del conflicte va originar la intervenció de la comunitat internacional, que el 18 de novembre, amb motiu de la cimera de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE) celebrada a Istanbul va demanar al president rus que posés fi a la guerra i busqués una sortida negociada al conflicte txetxè. Ieltsin, però, va qualificar l’assumpte d’afer intern i va apel•lar al dret de no ingerència per continuar amb l’ofensiva bl.lica contra “els bandits txetxens”. La pressió occidental només va aconseguir que les forces militars russes obrissin alguns corredors per a l’evacuació de civils de l’assetjada Grozni i que Ieltsin reconegués formalment un eteri paper polític a l’OSCE a Txetxènia.

En aquest context, el 24 de novembre, el primer ministre Vladímir Putin va complir els seus primers 100 dies de govern i va presentar davant la Duma un balanç triomfalista: en el terreny militar (la guerra a Txetxènia tenia el suport de totes les forces polítiques que van aprovar injeccions suplementàries als pressupostos de Defensa), però també en el camp econòmic: en els primers nou mesos de l’any la producció industrial russa havia crescut un 7,5%, s’havia regularitzat el pagament dels salaris enrederits dels treballadors del sector públic i dels jubilats, el creixement superava de llarg l’1% i la inflació s’havia reduït fins a un 50%. La compareixença parlamentària, també va servir perquè Putin fes oficial el seu suport a la coalició Unitat, organitzada dos mesos abans pel mateix Kremlin i liderada formalment pel ministre de Protecció Civil, Serguei Xoigu, per concórrer a les eleccions legislatives del 19 de desembre.

La millora de la situació econòmica i, sobretot, els èxits militars de les tropes russes a Txetxènia es van convertir en factors claus de la campanya electoral per a aquestes eleccions. Uns factors que van permetre que la coalició oficialista Unitat aconseguís el 19 de desembre uns resultats molt positius. Tot i que els comunistes van seguir sent la força més votada (24,55%), Unitat va quedar molt a prop (23,88%). El tercer lloc va ser per a Pàtria-Tota Rússia de Ievgueni Primakov i Víctor Txernomirdin que va obtenir un 11,98% dels vots, la Unió de Forces de Dreta va treure un 8,63%, el Bloc Zhirinovski un 6,18% i el partit Yabloko un 5,94%. Tenint en compte que dels 450 parlamentaris de la Duma, la meitat s’elegien per llistes proporcionals de partit i l’altre meitat en districtes uninominals, la traducció a escons d’aquests resultats donava un mapa parlamentari força complex on els comunistes seguien sent la principal força, però on el conjunt de forces reformistes tenien per primer cop una majoria clara.

Per damunt de tot, els resultats electorals confirmaven com a nou home fort i com a més que probable candidat a les eleccions presidencials del 2000 a Vladímir Putin, el primer ministre que havia fet de la guerra de Txetxènia la gran arma electoral de les forces properes al president Ieltsin. La candidatura de Putin es va veure reforçada el 31 de desembre, quan -mentre seguien els sagnants combats a Grozni- el president Ieltsin va renunciar al càrrec i Vladímir Putin va assumir interinament tot els poders presidencials.