Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
La mare d'un dels tripulants morts al Kursk increpa el viceprimer ministre rus i és sedada.

Putin i Ielstin presideixen una desfilada militar a Moscou.

Un tanc de l'Exèrcit rus patrulla per Grozni, capital de Txetxènia.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Conflicte de Txetxènia (117)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Akhamed-Khadjí Kadírov (8)
Aleksei Kudrin (3)
Alexander Lukashenko (12)
Alexey Mikhailovich Ridiger (1)
Antonio Russo (1)
Baltasar Garzón (233)
Bill Clinton (277)
Boris Berezovski (1)
Boris Ieltsin (157)
Brice Fleutiaux (1)
Eduard Sheverdnadze (2)
Evgueni Primakov (21)
Francisco Rodríguez (2)
German Gref (2)
Guennadi Ziugànov (13)
Ígor Ivanov (10)
Ígor Serguéiev (3)
José Antonio Tremiño (2)
Leonid Kutxma (21)
Leonid Reiman (1)
Mikhaïl Gorbatxov (25)
Mikhaïl Kassiànov (3)
Nikolai Patruexev (1)
Salman Radúiev (5)
Serguei Zvierev (2)
Vladímir Gussinski (5)
Vladímir Putin (112)
Vladímir Ruixailo (1)
Entitats Entitats
Audiència Nacional (322)
Central Nuclear de Txernòbil (1)
Comunitat d`Estats Independents (antiga URSS) (4)
Església Ortodoxa Russa (2)
G-8 (26)
Interpol (11)
Kremlin (59)
Media Post (1)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
ORT (1)
Parlament de Rússia (42)
Servei Federal de Seguretat Rus (13)
Sibneft (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Antiga URSS (5)
Europa de l´Est (12)
Orient Llunyà (2)
Azerbaidjan (8)
Bielorrússia (7)
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
Grozni (Txetxènia) (32)
Ossètia del Nord (República del Càucas) (5)
Sotogrande de San Roque (Cadis) (2)
Txetxènia (33)
74 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Vladimir Putin agafa el poder
Rússia
Amb l’arribada de l’any 2000, Vladímir Putin, es va convertir en l’home més poderós de Rússia. Primer ministre des del 9 d’agost del 1999, va esdevenir president en funcions en dimitir Boris Ieltsin el 31 de desembre del mateix any i el 26 de març del 2000 va guanyar les eleccions presidencials que el ratificaven en el càrrec. Putin, un excoronel de 47 anys que havia passat la meitat de la seva vida adulta treballant a la KGB, a Alemanya Oriental i Rússia, volia fer de Rússia un “estat fort”, i es va desdir de la promesa feta per Ieltsin a la cimera de l’OSCE d’Istanbul de l’any anterior de permetre l’entrada d’observadors a Txetxènia i de retirar els seus exèrcits de Geòrgia i Moldàvia, fent extensiva la seva negativa a les explicacions demanades per l’OSCE sobre el rebrot dels antagonismes a l’Alt Karabaj, un enclavament armenis i catòlic enfrontat a l’Azerbajan musulmà.

D’aquesta manera es van frustrar les esperances dels que creien que el nou mandatari rus podria pacificar el país i acabar amb la burocratització i la corrupció de l’etapa Ieltsin. Aquest havia deixat el país empenyorat econòmicament i supeditat a una autocràcia funcionarial empeltada a una oligarquia mafiosa, que controlava el 50% de l’economia russa i, directament o indirectament, l’activitat de més de mig milió d’empreses, alhora que el blanqueig i l’evasió del país de més de 30.000 milions de dòlars anuals.

Enmig de la greu crisi econòmica que patia pel país, amb un deute extern consolidat de gairebé 250.000 milions de dòlars (10.000 milions de dòlars en interessos anuals) i una inflació superior al 50%, Putin, que sempre havia fet de la qüestió txetxena una qüestió d’orgull nacional, va començar l’any llançant una ofensiva total sobre Grozni, la capital txetxena, amb bombardejos i utilització sistemàtica d’armes químiques, que va destruir la ciutat, però no van acabar amb la resistència guerrillera, tret de la detenció el 13 de març d’un dels seus principals líders, Salman Radúiev, l’estrateg de l’espectacular presa de 3.000 ostatges en un hospital del Daguestan el gener del 1996.

La celebració de les eleccions del 26 de març va treure protagonisme a la qüestió txetxena, sobretot després de la victòria de Putin a la primera volta i amb el 53% dels vots. En haver abandonat abans de la cursa electoral la seva candidatura l'exprimer ministre rus Ievgueni Primakov, a qui els analistes havien atribuït més possibilitats, la resta de 9 candidats van quedar a molta de distància del nou president rus, tret del comunista Guennadi Ziugànov que gairebé va treure un 30% dels vots.

En ser investit president, el 7 de maig del 2000, en una cerimònia celebrada a la sala Andrei, l’antic saló del tro dels tsars, Putin va prometre davant 1.500 convidats convertir Rússia en un “estat fort”. L’acte, al que havien assistit l’últim president de la URSS, Mikhail Gorbatxov, i Borís Ieltsin, en la que era la seva primera aparició pública després de la dimissió del 31 de desembre anterior, va anar seguit d’un discurs televisat, en el que Putin va prometre una nova Rússia “pròspera, lliure i forta perquè els seus ciutadans se sentin orgullosos i sigui respectada al món”. Una desfilada militar a la plaça de les Catedrals i una missa celebrada pel patriarca de l’Església ortodoxa, Alexei II, a la catedral de l’Anunciació, van posar la cloenda a l’acte.

El nou executiu nomenat el 18 de maig i dirigit pel fins llavors ministre de finances, Mikhail Kassiànov, incorporava Guerman Gref al ministeri d’Economia; Alesksei Kudrin, al de Finances, i Leonid Reiman, al de Comunicacions i Informàtica. Igor Ivánov, exambaixador de Rússia a Espanya continuava al capdavant d’Exteriors, Igor Sergueiev a Defensa; Vladímir Ruixailo a Interior i Nikolai Patruexev al front del Servei Federal de Seguretat (FSB), l’antic KGB. El següent nomenament en importància, va tenir lloc el 12 de juny en la persona del mutfí Akhmed Kadírov com a màxima autoritat religiosa de Txetxènia i cap de l’administració del Kremlin a la regió. La designació va arribar enmig d’una forta ofensiva de la guerrilla, que el 30 de maig va costar la vida al coronel Serguei Zvierev número dos del govern rus a Txetxènia.

El creixement de l’integrisme islàmic per l’Oest, a Txetxènia, i per l’Est, a diversos països centreasiàtics, era un factor de preocupació principal a la nova Rússia de Putin, que pretenia liderar la Comunitat d’Estats Independents (CEI), creada el 1991 i integrada per 12 països de l’exURSS, que s’havia demostrat totalment inoperant en les seves funcions d’aglutinació i dinamització econòmica. En no superar la mateixa Rússia els seus problemes de finançament, cap de les altres repúbliques disposava de suficients recursos ni per bastir una zona de comerç recíproc, ni molt menys per mantenir una política comuna i efectiva de neutralització dels respectius conflictes ètnics o religiosos, particularment significats a Moldàvia i Geòrgia.

A Geòrgia, el 9 d’abril, va ser reelegit, amb 72 anys, l’antic ministre d’exteriors de l’era Gorbatxov, Eduard Sheverdnadze, en el poder des del 1992. En tots aquests anys, però, Sheverdnadze no havia aconseguit controlar els tradicionals antagonismes a les Ossèties i havia hagut de tolerar la presència militar russa al seu territori per enfrontar-se a l’ètnia kitsi, un poble resident a la vall de Pankisi i emparentat amb els txetxens que acollia els refugiats de la veïna república caucàsica i que, segons Moscou, aixoplugava les guerrilles txetxenes. Les autoritats georgianes van atribuir a aquest entorn el segrest, l’octubre del 1999, del fotògraf francès Brice Fleutiaux (alliberat el juny del 2000 per soldats d’elit russos ), l’assassinat al novembre del periodista italià Antonio Russo i el segrest el 30 de novembre dels empresaris espanyols Francisco Rodríguez i Antonio Tremiño.

En aquest context d’inestabilitat, a finals d’any, Putin va signar un acord d’unió monetària (a partir del 2005) i política amb Bielorrússia, on el seu president, Alexander Lukashenko, reelegit en el càrrec el 15 d’octubre del 2000, mantenia posicions similars a les de Putin sobre la conveniència de neutralitzar l’expansió de l’OTAN a la zona del Càucas, el mar Caspi i l’Àsia Central. Rússia no volia abdicar de la seva condició de gran potència i volia seguir fent la competència armamentística als Estats Units, equiparar el seu potencial militar al de l’OTAN als territoris de l’Oest i mantenir la supremacia dels anys de la URSS sobre la Xina, a més de plantar cara al potencial japonès en el Pacífic. Però, amb 61.000 quilòmetres de fronteres continentals per defensar, l’exèrcit rus evidenciava fortes mancances financeres (10.000 milions de dòlars/any per mantenir 1,2 milions d’homes en actiu, un 3% del pressupost nord-americà) i operatives (manca d’inversions, infrastructures i modernització) per complir la seva missió, tot i que defensa i seguretat s’emportaven la tercera part dels pressupostos generals de l’estat.

Les mancances estructurals també van ser el rerafons de l’accident que va patir el submarí nuclear Kursk el 12 d’agost del 2000, en quedar enclastat al mar de Barentz, a més de 100 metres de profunditat, amb 118 marins i 24 míssils a bord, sense que, en acabar l’any, poguessin ser rescatades les víctimes, tot i els oferiments d’ajuda tècnica i logística fets per la comunitat internacional, que volia evitar fugues radioactives en els dos reactors que duia la nau. La tensió creada, particularment, entre els familiars de les víctimes va fer trontollar la imatge de Putin, que no va poder donar cap explicació raonable a l’accident i va haver de recórrer a mètodes expeditius -com l’anestesiament d’una de les mares dels marins dels submarí accidentat a la mateixa sala de premsa on l’estava interpelant- per passar pel damunt de les crítiques. Putin va comparèixer davant la televisió russa el 28 d’agost, assumint la responsabilitat del desastre i prometent indemnitzacions als familiars dels militars sinistrats, mentre patia una davallada de 8 punts en el seu índex de popularitat (del 73% al 65%), alhora que acceptava la voluntat dels familiars de les víctimes de no celebrar cap funeral fins que no fossin rescatats els cadàvers dels accidentats. Les operacions de rescat van ser aparaulades amb un consorci internacional d’experts i postergades als primers mesos del 2001, amb un pressupost de 15.000 milions de pessetes, tot i que el 25 d’octubre dos bussos russos van poder obrir les entranyes del submarí nuclear Kursk i recuperar els quatre primers cadàvers, localitzant també el testimoni per escrit d’un dels comandaments, en el que explicava la situació desesperada en que es trobaven.

L’afer Kursk va servir per posar en evidència les penúries de la marina (110 submarins nuclears fora de servei, 72 dels quals mantenien actiu el combustible nuclear contaminant) i la tecnologia russes (9 centrals nuclears i 29 reactors en funcionament, 12 dels quals del tipus Txernòbil; oleoductes i gasoductes amb un 5% de fugues energètiques i un 77% de satèl•lits caducats i sense recanvi previst). L’incendi que va patir el 27 d’agost la torre de comunicacions d’Ostànkino, la segona més alta del món, amb 540 metres, que va deixar fora de servei pràcticament totes les televisions de l’àrea de Moscou, va acabar de donar una imatge catastròfica del país a tot el món.

Malgrat els incidents, al llarg de l’any, Putin va mantenir actiu el front diplomàtic, cursant diferents visites a França, Espanya, Gran Bretanya, el Vaticà, Cuba i el Japó, país amb el que, tot i rebre’n ajudes, va mantenir obert el litigi de les Kuriles. Putin també va rebre a Moscou els representants de la Unió Europea, amb els que va signar uns acords de consum energètic, i el president nord-americà Bill Clinton, amb qui va tractar de la modificació de l’acord armamentístic ABM (Tractat de Defensa Antimíssils de 1972) i a qui el 6 de juny va presentar a la Duma, en la que era la primera intervenció d’un líder occidental al Parlament rus. En aquella visita a Rússia Clinton va aconseguir el compromís de tancament el 15 de desembre de la central nuclear de Txernòbil per part del president d’Ucraïna, Leonid Kutxma, a canvi de compensacions econòmiques i va fixar els termes de l’acord sobre limitació de míssils de curt i llarg abast que ell i Putin van signar a la cimera del G-8 del mes de juliol a Okinawa.

En l’ordre intern, Putin va endegar una veritable croada contra diversos mitjans de comunicació i els seus dirigents, plantejant, a mitjans d’any, l’adquisició per part de l’Estat dels dos principals grups del país: Media Post, propietat de Vladímir Gussinski, i ORT, controlat pel magnat Boris Berezovski. El primer grup integrava 3 ràdios, 7 televisions, la popular NTV entre elles, 3 diaris, una editorial, 11 indústries cinematogràfiques i un portal d’Internet. La segona, 7 diaris i la televisió pública ORT. Aquesta croada va començar el 16 de juny amb la detenció, sota acusació d’estafa i apropiació indeguda de fons (42.000 milions de pessetes), de Vladímir Gussinski, i la dimissió com a diputat d’una de les repúbliques caucàsiques de Berezovski el 17 de juliol, sent acusat més tard de frau en la direcció d’Aeroflot i l’adquisició de la petrolera Sibneft. Gussinski va passar tres dies en presó i va ser deixat en llibertat en prometre vendre a l’estat les seves accions de Media Post. Al mes de juliol va abandonar al país, però va ser, finalment, detingut a Sotogrande de San Roque (Cadis) el 12 de desembre, després que la Interpol dictés un ordre internacional de captura demanada per la fiscalia de Moscou en no haver-se presentat a la citació prevista pel mes de novembre. Deu dies més tard, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va dictar la posada en llibertat del magnat rus amb una fiança de 1.000 milions de pessetes, però va obligar Gussinski a romandre al país fins que no s’aclarís el cas amb el govern rus.

En tot cas, tant Gussinski com Berezowski formaven part de les antigues oligarquies que s’havien enriquit sota la presidència Ieltsin, i el seu apartament de la vida pública pretenia aplanar el terreny per millor impulsar les reformes d’ampli abast que Putin volia impulsar i que havia fet públiques el 8 de juliol es van iniciar el 19 de juliol, en obtenir el vist-i-plau de la Duma a la divisió de la Federació Russa en set grans districtes federals, cadascun amb un governador al front: Càucas Nord, Volga, Noroccidental, Central, Urals, Sibèria i Extrem Orient. Aquests grans districtes tenien la missió de centralitzar el control del total de 89 províncies que formaven la federació entre regions, districtes i repúbliques autònomes. Amb aquesta iniciativa, Putin va invertir l’esquema de prioritats establert en el mandat Ieltsin, donant més paper a la Duma que al Consell de la Federació, on fins llavors havien estat representats els governadors regionals i presidents de les repúbliques elegits per sufragi universal, i atribuint la governació efectiva dels set territoris als militars. Amb tot, Putin volia recuperar l'autoritat que l'anterior president, Borís Ieltsin, havia perdut sobre les regions i concentrar en la seva persona el control absolut del país, com demostrava el fet que la Duma aprovés també un text atorgant al president la capacitat de destituir els governadors que violessin les lleis federals inaugurades.

El 4 de setembre, l'explosió d'un artefacte col·locat en el mercat central de la ciutat russa de Riazan, 180 quilòmetres al sud de Moscou, que va matar tres persones i ferir unes altres cinc, va reobrir la qüestió txetxena, obligant Putin a reorientar el conflicte. Els esdeveniments que van tancar l’any van ser l’oficialització decretada per Putin, i aprovada per la Duma el desembre, de la música de l’antic himne de la URSS com a nou himne nacional (sense lletra), així com de la bandera roja com a símbol de les forces armades i la incorporació de l’àliga bicèfala dels tsars de la tricolor (blanca, blava i roja) adoptada el 1993. Era una mostra de la política de reformes impulsada per Putin. Una política que li havia donat uns nivells de popularitat superiors al 70%, segons les enquestes publicades a finals d’any.