Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
L'amenaça de guerra va planar tot l'any a l'Iraq

Vídeos Vídeos
L´inci de la Guerra de l´Iraq
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Guerra d`Iraq (558)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Hans Blix (24)
Saddam Hussein (164)
Tariq Aziz (15)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Govern de les Illes Britàniques (22)
Govern de l`Iraq (9)
Govern dels Estats Units (145)
Organització de les Nacions Unides (606)
50 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Saddam Hussein, eix del mal
Iraq
L’Iraq va ser el centre d’atenció del món durant tot el 2002. El país on, segons la tradició, hi havia el paradís terrenal, on van créixer les civilitzacions mesopotàmiques, on dormien les restes de la mítica Babilònia i on es van fer grans moltes de les dinasties perses s’havia convertit el 2002, després de segles de dominació musulmana i otomana, dècades de colonització britànica i anys d’inestable independència, en el territori de la dictadura de Saddam Hussein, un militar arribat al poder el 1979 i crescut a l’aixopluc dels interessos occidentals per aturar l’expansionisme de l’Iran integrista de Khomeini i garantir el proveïment mundial de petroli.

Durant els anys vuitanta, Saddam Hussein s’havia enfortit políticament i militarment, en aparèixer com a contrapès de l’integrisme que s’expandia en el món àrab. Però el 1991 tot va canviar quan va decidir envair Kuwait i va provocar la Guerra del Golf. Una coalició internacional liderada pels Estats Units va alliberar Kuwait i va imposar un estricte control del desarmament de l’Iraq (resolució 687 de l’ONU), unes fronteres clares amb l’Iran, un tracte no vexatori amb les comunitats xiïtes (proiranianes) instal·lades al sud-est de l’Iraq i un territori d’autonomia kurda al nord del paral·lel 36, per controlar millor els seus moviments militars. Les reticències iraquianes a facilitar la tasca dels inspectors d’armament de Nacions Unides van conduir a una situació de bloqueig econòmic i a un control estricte de les exportacions petrolieres iraquianes, que només eren autoritzades si revertien en la compra d’aliments per a una població cada cop més depauperada.

Amb els atacs islamistes al cor d’Occident de l’11 de setembre del 2001, Saddam Hussein es va presentar com l’únic dirigent àrab capaç de plantar cara als Estats Units i va desafiar de nou l’ordre internacional, negant-se el 2002 a donar informació fefaent sobre el seu armament i, més concretament, sobre la possessió d’armes de destrucció massiva, químiques, biològiques i nuclears. Aquest requeriment va ser fet pels Estats Units des de principis d’any, quan Bush va qualificar l’Iraq com el principal dels països integrants de l’anomenat eix del mal, sense obtenir cap mena de resposta, fins que els 15 membres del Consell de Seguretat van aprovar el 8 de novembre la resolució 1.441, inspirada en la 687 del 1991, que obligava el règim de Bagdad a ensenyar totes les seves cartes militars i a demostrar que havia destruït totes les armes de destrucció massiva, sota amenaça de guerra.

Aquell moment va resultar decisiu perquè la diplomàcia iraquiana, encapçalada per Tareq Aziz, s’activés i negués formalment les acusacions, que fins llavors havia eludit de contestar per la via diplomàtica convencional. Així, l’Iraq va acceptar la presència en el seu territori dels inspectors de Nacions Unides, que, sota el comandament del suec Hans Blix, van iniciar el 18 de novembre les verificacions. Finalment, a principis de desembre l’Iraq va presentar un informe de 12.000 pàgines sobre els seus arsenals, que van ser titllades de mentida flagrant per l’administració nord-americana i d’insuficients pel conjunt de la comunitat internacional. Els serveis de Defensa nord-americans van adduir que en l’informe no hi constava ni el destí ni la situació de cap de les armes de destrucció massiva (gas mostassa, àntrax i gas sarín) que el règim de Hussein havia fet servir durant la guerra amb l’Iran ni sobre les instal·lacions de què havia disposat per fabricar-les. Els serveis secrets nord-americans també sabien de les seves relacions amb el règim serbi de Slobodan Milosevic en els anys del genocidi bosnià i kosovar i dels intercanvis d’armament nuclear que havien fet en aquella època.

En acabar l’any, les incògnites sobre l’Iraq seguien en la primera plana de la política internacional. La possible guerra, la necessària coalició internacional que demanaven els Estats Units, la continuïtat de les accions d’Al-Qaida al món (atemptats d’Indonèsia i Filipines i detencions de militants seus a Espanya, Estats Units, França i Jordània), l’increment del preu del petroli i les complicacions en el conflicte israeliano-palestí van propiciar un alentiment de l’economia mundial i van fer créixer la tensió en les relacions internacionals. Això es va fer particularment patent en la polèmica sobre la pau i la guerra que van mantenir Europa i els Estats Units, convertida, la primera, en abanderada del pacifisme i, els segons, en paladins del bel·licisme. Eren dues formes d’afrontar un problema, les dues dissuasives, a l’espera que els inspectors, amb l’ajut de la informació que deien que tenien els Estats Units, trobessin les proves concloents sobre l’armament iraquià. En tot cas, a finals d’any, i un cop descartada la possibilitat que sorgís una oposició interna capaç d’acabar amb la dictadura iraquiana, els Estats Units i la Gran Bretanya –el seu aliat incondicional al Vell Continent– ja havien desplegat més de 80.000 homes a la zona del golf Pèrsic a l’espera del que pogués passar.