Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Sàhara Occidental

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Al-Hasan ibn Muhammad (23)
Butros Gali (24)
Entitats Entitats
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Front Polisario (24)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Istiqlal (Marroc) (6)
Unió Socialista de Forces Populars (Marroc) - Partit Socialista del Marroc (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Marroc (87)
Sàhara Occidental (21)
39 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Una antiga qüestió encara pendent
Sàhara Ocidental
El 31 de març de 1996, les Nacions Unides van iniciar la retirada dels Sàhara Occidental com a conseqüència del bloqueig del pla de pau promulgat a la regió feia cinc anys i de la crisi financera de l'organisme, que li feia molt difícil mantenir permanentment 400 funcionaris destacats a la zona.

El 8 de maig, el secretari general de l'ONU, Butros Gali, va fer públic un informe en què es constatava l'estancament en el procés de pau i es recomanava la reducció dels efectius de l'organisme a la regió. Vint-i-un dies més tard, el Consell de Seguretat de l'ONU va decidir suspendre el referèndum d'autodeterminació del Sàhara Occidental, convocat, inicialment, per al mes de gener de 1992. Aquest referèndum havia d'aclarir si el poble saharià s'inclinava per la independència o bé per la integració al Marroc. Integració que s'havia produït de fet des de la precipitada retirada espanyola del 1975, però que no havia estat reconeguda internacionalment.

La raó oficial de la decisió era la impossibilitat d'aclarir el cens del Sàhara, l'anomenat "procés d'identificació", qüestió clau prèvia a la celebració del referèndum. Abans de votar calia aclarir qui tenia dret a votar.

En l'acord entre l'ONU, el Marroc i el Front Polisario que va entrar en vigor el 6 de setembre de 1991, es va prendre com a base el cens elaborat pels espanyols el 1974, que havia enregistrat 73.497 persones. Però l'ONU va proposar de fer unes clàusules addicionals per afegir-hi tots els saharians que no hi eren quan van marxar els espanyols i que residien a Algèria, Mauritània i també al Marroc.

Marroc volia inflar el cens fins a 230.000 persones, al·legant que quan els espanyols van marxar, ja vivien al Marroc uns 150.000 saharians. Aquest cens decantaria el referèndum a favor de les tesis marroquines, cosa que no va ser acceptada pel Front Polisario, que, com a molt, reconeixia una diàspora de 7.000 persones. En cinc anys, cap de les dues parts va cedir, si bé es va mantenir l'alto el foc, sota la vigilància dels funcionaris de l'ONU.

El contenciós entre el Front Polisario i el règim de Hassan II havia començat feia vint anys amb la retirada espanyola de la zona. Aquell 1976 es va constituir la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD) a l'exili, mentre el Front Polisario situava les seves bases al mig del desert, a 200 quilòmetres de la frontera algeriana i Marroc considerava el territori com a propi.

En decretar el 29 de maig de 1996 la congelació del pla de pau, l'ONU sancionava, de fet, l'existència d'un Sàhara Occidental sota administració marroquina i una població sahariana dispersa entre el territori sota control de Marroc (46%), els campaments de refugiats (44%), Mauritània (8%) i el mateix Marroc (2%).

A més, el 1996, la conjuntura internacional tampoc era favorable a les tesis d'autodeterminació polisàries. En I acabar l'any, la República Àrab Sahariana Democràtica, amb capital a Tindouf, constituïda en quatre vilaies (províncies) -Aaiun, Samara, Dahkla i Auserd- amb sis o set daires (municipis) cadascuna, comptava amb el reconeixement diplomàtic de vuitanta països de tot el món. Però la desaparició dels dos grans blocs mundials i la greu crisi que patia Algèria havia fet perdre capacitat de maniobra a la RASD.

El 1996 Marroc, havia anat guanyant en imatge internacional, ja que era vist com aturador al creixement de l'islamisme al nord d'Àfrica. Hassan II, a més, va introduir importants reformes en el seu règim, que havien començat amb les eleccions del 1984 i el 1993, i van tenir el seu punt culminant el 1996, amb la celebració del referèndum sobre el sistema bicameral, aprovat majoritàriament pel poble marroquí el 13 de setembre.

Es va anunciar, per al mes de maig del 1997, la celebració de les primeres eleccions generals i locals lliures de la història del país, en les quals ja havien acceptat de participar els dos principals partits de l'oposició marroquí, la Unió Socialista de Forces Populars (USFP) i l'Istiqlal.