Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Els centres de tractament no donen l'abast per intentar curar els trastorns alimentaris

Moltes malaltes desitgen un cos de top model

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Alimentació i dieta (66)
Científics, innovadors, investigadors (120)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
sanitat i salut pública (251)
Personatges Personatges
José Manuel Romay de Beccaria (8)
Marie Rostam (1)
Entitats Entitats
Associació Catalana contra L´Anorèxia i la Bulímia (2)
Congrés dels Diputats (476)
Ministeri de Sanitat (38)
Universitat de Harvard (26)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
54 lectures d'aquest article
440 impressions d'aquest article
Els casos d'anorèxia augmenten
Salut Pública
L’anorèxia i la bulímia nervioses van ser centre d’atenció de l’opinió pública i motiu de nombrosos debats i decisions polítiques l’any 1999 perquè s’havia observat un alarmant increment de la seva incidència en els països desenvolupats.

Aquests dos trastorns de la conducta alimentària (TCA) tenen en comú la pèrdua exagerada de pes, que pot ocasionar trastorns nutricionals greus i abocar al suïcidi. L’anorèxia nerviosa es caracteritza per la pèrdua de pes deliberada, induïda o mantinguda per la pròpia persona malalta, per una distorsió en la percepció del pes i la imatge corporal que li provoca un terror irracional a engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis repetits de ingesta excessiva d’aliments amb sentiment de pèrdua de control i una preocupació exagerada pel control del pes, que es compensa amb mesures extremes per evitar engreixar-se, com vòmits autoinduïts o administració de laxants o diürètics.

La prevalença d’aquests trastorns a Europa s’estimava en l’1% de les dones joves en el cas de l’anorèxia i el 2-3% en el de la bulímia. Era molt més freqüent en el sexe femení, que representava del 90 al 98% dels casos, en les classes socials més afavorides, i l’edat mitjana d’inici es situava sobre els 14 anys, tot i que es detectaven casos des dels 7 anys. Segons un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Harvard a Boston (Estats Units) publicat el mes d’abril al The New England Journal of Medicine, la mortalitat per anorèxia nerviosa era del 0,56% anual, dotze vegades més que la taxa de mortalitat per altres causes entre dones joves. Les causes de mort més freqüents eren els problemes cardíacs ocasionats per la desnutrició en l’anorèxia i el suïcidi en la bulímia. Un 5% de les persones anorèxiques i el doble de les bulímiques es suïcidava.

El tractament havia de ser multidisciplinar, ja que les malaltes precisaven atencions mèdiques, nutricionals i psicològiques. Quan la situació era molt greu es feia precisa l’hospitalització, que a vegades s’havia de fer per ordre judicial, atès que aquests trastorns afecten sovint la voluntat i el control sobre els propis actes. En prop de la tercera part dels casos s’aconseguia la guarició total, un altre terç no es curaven però la persona era capaç d’adaptar la seva vida a la malaltia i la resta persistien en una situació límit.

L’origen de l’anorèxia i la bulímia nervioses es considerava multifactorial, com una barreja de factors biològics, psicològics, familiars i culturals. Els experts consideraven l’anorèxia una estratègia de fugida davant les dificultats per resoldre els conflictes personals. El perfil psicològic dels individus predisposats a patir anorèxia era de tipus neuròtic obsessiu: autocontrol, rigidesa, ordre i perfeccionisme. En la bulímia predominaven els trets de les neurosi de conversió: impulsivitat, manca de control, alta reactivitat personal, cosa que facilitava la connexió amb d’altres trastorns adictius. L’entorn familiar tenia un paper substancial i era comú que els TCA es presentessin en famílies poc estructurades on, fins i tot, els menjars havien perdut el seu paper cohesionador i socialitzador.

Entre els factors precipitants de l’anorèxia i la bulímia s’acusava el model de bellesa de la societat occidental imposat pels dictats de la moda. L’Associació en Defensa de l’Atenció a l’Anorèxia nerviosa i la Bulímia (Adaner) deia que a les botigues de roba per a joves era difícil trobar talles superiors a la 40 i que molts fabricats marcaven la roba amb talles que en realitat eren inferiors a les mides estàndards. Algunes models i publicistes es queixaven d’aquestes acusacions i al•legaven que la moda dels anys seixantes ja mostrava noies rectes de formes i amb cames com escuradents i no s’havien donat, en canvi, tants casos d’anorèxia. Tanmateix, un estudi de l’Escola de Medicina de Harvard (EUA) sobre 6.982 nenes de 9 a 14 anys publicat al novembre de 1999 a la revista Archives of Pediatrics and Adolescent Medicine indicava que la preocupació pel pes i forma del cos i la importància de ser reconeguda com a prima pel cercle d’amics i coneguts feia augmentar fins a més del doble el risc de que es presentés aquest trastorn.

D’altra banda, en el II Congrés Nacional de l’Associació d’Estudis dels TCA, celebrat a primers de juliol a Barcelona, diversos estudis presentaven dades sobre la seva base biològica similar a la dels trastorns obsessivo-compulsius. Així, un de fet a l’hospital Ramon i Cajal (Madrid) sobre malalts de bulímia mostrava uns nivells del neurotransmissor serotonina més baixos quan més greu era la malaltia. Segons un altre fet a l’hospital de Bellvitge, un 45% de les persones amb bulímia i el 25% de les anorèxiques presentaven conductes adictives-impulsives com les consum de drogues, ludopatia, cleptomania, desinhibició sexual o les conductes autolesives i suïcides. La neuropsiquiatra sueca Marie Rostam va presentar un estudi que assenyalava que moltes pacients seguien presentant altres símptomes i comportaments obsessivo-compulsius un cop havien superat la conducta anorèxica o bulímica.

Davant la situació plantejada els responsables polítics es varen veure obligats a intervenir. El mes de març, el ministre de Sanitat i Consum José Maria Romay va crear un grup de treball, que acordar prendre diverses mesures per reduir la pressió social que pugués induir a fer tractaments d’aprimament innecessaris i incontrolats. L’Associació d’Agències de Models d’Espanya es va oferir a vigilar mèdicament a les models i a no col•laborar amb les empreses que manipulessin les talles. La Federació Espanyola de Confecció es va comprometre a tractar aquest punt en les jornades que havia de fer al setembre i a fer un estudi antropomètric per ajustar les talles. L’Associació d’Agències de Publicitat va oferir el disseny gratuït d’una campanya sobre els riscos del aprimar-se. L’Associació d’Anunciants va proposar incloure en el seu codi d’autoregulació un article que limités les imatges d’extrema primesa. El Consell General de Farmacèutics va dir que donaria instruccions per extremar el control de la venda sense recepta de diürètics i laxants i que tenia previst fer una campanya sobre nutrició a 4.000 escoles. La Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició va advertir que s’haurien de matisar els missatges sanitaris sobre els perills de la obesitat i calia advertir que l'aprimament excessiu també era arriscat.

El 14 d’abril, el Congrés de Diputats va aprovar tres iniciatives per combatre l’anorèxia en que instava al govern a regular les talles de la roba, de manera que totes les marques tinguessin les mateixes mesures i que els fabricants tèxtils oferissin als joves talles superiors a la 38-40. Així mateix, les proposicions demanaven que s’articulessin mesures per a què els publicistes mostressin imatges de models d’acord amb la realitat social. També es proposava prohibir la contractació de models menors de 16 anys per articles no destinats a la infància.

El Consell Executiu de la Generalitat va aprovar el 19 d’abril un pla interdepartamental elaborat per una comissió creada l’any anterior amb l’objectiu de proporcionar una resposta integral i coordinada a aquest problema de salut. El pla preveia la creació de noves unitats de tractament, la realització de cursos de formació sobre anorèxia i bulímia per a professionals sanitaris i socials, la incorporació d’aquesta temàtica als programes d’educació per a la salut a les escoles, actuacions específiques en els menjadors escolars i protocols de detecció precoç que podrien fer servei els mestres. En el marc d’aquest pla, el Departament de Sanitat i el certamen Moda Barcelona varen subscriure un acord de col•laboració, mercès al qual en el Saló Gaudí celebrat al setembre es varen distribuir 6.000 samarretes amb la inscripció Anorèxia No No No i no hi va desfilar cap model de talla inferior a la 38.

El 25 de novembre, la ponència del Senat espanyol sobre els condicionants extrasanitaris de l’anorèxia i la bulímia va presentar les seves conclusions, demanant “un pacte social per assolir compromisos ferms per a què els condicionants socioculturals deixin de ser una amenaça per a la salut dels joves”. L’informe de la ponència abundava en arguments i propostes similars als plantejats en les propostes ja aprovades pel Congrés dels Diputats i en el Pla Interdepartamental de la Generalitat, amb alguns matisos. Però, en definitiva, tothom estava d’acord en que els trastorns de la conducta alimentària representaven un problema de salut emergent de causa multifactorial però amb una influència determinant del model social.