Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
A Orense es va celebrar el 29 de maig el Dia Mundial sense Tabac cremant al carrer un cigar gegantesc

El 1999 es va incrementar l'hàbit de fumar entre la població jove i als països subdesenvolupats

Radiografia del tabaquisme

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economistes, empresaris, emprenedors (301)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
sanitat i salut pública (251)
Tabac i tabaquisme (65)
Personatges Personatges
Gro Harlem Brundtland (2)
Janet Reno (3)
Patricia Henley (1)
Víctor López García-Aranda (1)
Entitats Entitats
Administració d´Aliments i Fàrmacs (2)
Conselleria de Sanitat (22)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri de Sanitat (38)
Organització Mundial de la Salut (74)
Philip Morris (8)
Unió Europea (1018)
49 lectures d'aquest article
74 impressions d'aquest article
Setge al tabac
Salut Pública
El tabac va patir un assetjament a totes bandes durant l’any 1999. Ja feia molts anys que s’havia establert la relació entre l’hàbit de fumar i múltiples malalties, en especial les cardiovasculars, canceroses i respiratòries, que eren precisament les que encapçalaven el rànquing de mortalitat als països desenvolupats. L’any 1980 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja havia dedicat el Dia Mundial de la Salut a la lluita contra el tabaquisme, sota el lema “Tabac o salut: trieu”. Malgrat això, el 1999 el tabac seguia sent considerat el principal factor de risc relacionat amb la pèrdua de salut i la mortalitat prematura i evitable en els països desenvolupats.

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, la proporció de fumadors entre la població catalana de 15 a 64 anys d’edat havia baixat del 38% al 1982 al 35% al 1994. Aquest descens relatiu s’havia produït sobretot en els homes, que en aquells 12 anys passaren de fumar un 58% a un 46%, mentre que en les dones hi havia hagut un increment del 20% al 28%. El tabaquisme s’havia concentrat en els joves: entre els 15 i 24 anys fumaven més del 35%, gairebé igual les noies que els nois, i entre els 25 i 34 anys era on hi havia una major proporció de fumadors, propera al 60% els homes i al 45% les dones.

Aquest canvi en el patró epidemiològic del tabaquisme no era exclusiu del nostre país. L’informe Les dones i el tabac a la Unió Europea publicat al 1999 per la Xarxa Europea de Prevenció del Tabaquisme, deia que la incorporació al consum de tabac entre les dones joves era creixent a Europa i en alguns països, com Suècia, la proporció de dones fumadores ja era superior a la d’homes. Tanmateix, els efectes del tabaquisme sobre les dones encara no s’havien fet prou evidents, perquè trigaven molts anys en manifestar-se.

S’estimava que cada any morien a Catalunya per l’efecte del tabac unes 8.500 persones, que representaven un 16% de la mortalitat total, segons dades del Departament de Sanitat de la Generalitat. En les conclusions de les X Jornades de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears, celebrades a Barcelona al novembre de 1998, es deia que “els fumadors actuals tenen un 50% de possibilitats de morir a causa d’alguna malaltia induïda pel tabac si no abandonen l’hàbit i la meitat d’aquestes morts serien prematures, perquè es produiran abans dels 70 anys”. L’OMS considerava el tabaquisme com una autèntica epidèmia, que provocava uns 3,5 milions des morts anuals. Amb petites variacions segons el país, per cada 1.000 morts produïts a Europa, 1 era causada per l’heroïna, 2 per la sida, 20 per accidents de trànsit i 135 per consum de tabac.

D’altra banda, es considerava que el tabac tenia importants repercussions econòmiques i socials, a causa de la despesa sanitària per tractar les malalties que causava, la pèrdua de dies de treball i les prestacions econòmiques per les baixes laborals i les pensions per invalidesa i per mortalitat. El mes d’octubre de 1999 es va fer públic un estudi encarregat pel Departament de Sanitat de la Generalitat a un grup d’economistes de la Universitat de Barcelona que calculava en 88.500 milions de pessetes anuals el cost social i sanitari del tabac a Catalunya.

L’ofensiva sanitària contra el tabac es va centrar el 1999 en la II Conferència Europea i I Iberoamericana sobre Tabac i Salut, celebrada a Las Palmas de Gran Canària, que entre el 23 i el 27 de febrer va acollir 2.000 experts de 170 països sota el lema “Cap a un segle XXI lliure de tabac”. Roman Rodríguez, director del Servicio Canario de Salud i president del comitè organitzador, afirmava que esperava que la conferència fos el bressol d’una societat sense tabac. El 21è Congrés Europeu de Cardiologia, celebrat a Barcelona el mes d’agost va reiterar el missatge contra el tabac. La malaltia coronària, que causava cada any 15 milions de morts en tot el món, era deguda en el 75% dels casos a factors coneguts, evitables o modificables, els principals dels quals eren l’hàbit de fumar, la hipertensió arterial i l’excés de colesterol a la sang. El tabaquisme per si sol duplicava el risc de tenir un infart de miocardi i avançava l’edat en que solia presentar-se aquesta malaltia. El cardiòleg Víctor López García-Aranda, president del Comitè Nacional de Prevenció del Tabaquisme, va demanar que les administracions sanitàries s’impliquèssin més en la lluita contra el tabaquisme augmentant el preu del tabac, controlant-ne la publicitat i reforçant els programes educatius antitabac a les escoles.

Tots els experts coincidien en que l’abandonament de l’hàbit de fumar era difícil. El tabaquisme es qualificava con una drogadicció, ja que generava una forta dependència al fumador. Segons alguns estudis, el 70% dels fumadors voldria deixar de fumar, però només la meitat eren capaços d’aconseguir-ho sense ajuda externa. La indústria farmacèutica havia posat en el mercat diversos productes per ajudar a deixar de fumar. El seu principi actiu era bàsicament la nicotina, una de les 4.000 substàncies nocives contingudes en el fum del tabac. Es presentava en diversos formats –xiclets, pegats, inhaladors i esprais nasals- i administrada de forma controlada durant el període de deshabituació, permetia vèncer la síndrome d’abstinència.

La novetat terapèutica de 1999 era un fàrmac sense nicotina, el clorhidrat de bupropió, comercialitzat als EUA amb el nom de Zyban, que s’estava assajant a Europa, on s’esperava que fos a les farmàcies a la primavera del 2000. De moment, semblava que, igual que els altres fàrmacs, no seria la solució única i definitiva, sinó tan sols una ajuda pels casos en que hi hagués una alta dependència. En un estudi fet amb 1.508 fumadors, al cap de 6 mesos de tractament es mantenien sense fumar entre el 19% i el 16%, segons les dosis administrades, mentre que l’11% dels que havien pres un placebo tampoc fumaven. En canvi, les unitats de tractament especialitzat on es combinaven el suport psicològic i altres teràpies aconseguien tenir prop d’un 50% d’èxits al cap d’un any.

En el terreny judicial, els EUA va ser el lloc on la lluita contra el tabac va arribar més lluny. El 10 de febrer, un jurat de San Francisco va sentenciar que el càncer de pulmó incurable que patia Patricia Henley als seus 52 anys havia estat ocasionat pels tres paquets de Marlboro que fumava diàriament i va condemnar la companyia Philip Morris a pagar-li una indemnització de 7.700 milions de pessetes per no haver informat abans del poder addictiu dels seu productes i els seus efectes sobre la salut. No era el primer cas en que es produïa una sentència contra una tabaquera, però les anteriors havien estat d’imports molt inferiors i havien estat rebutjades pels tribunals d’apel•lació. Aquesta milionària sentència va desencadenar un allau de demandes, com la dels familiars de Jesse Williams, mort als 67 anys de càncer de pulmó, que van exigir 16.500 milions al fabricant de la marca de cigarrets que fumava. Unes altres 850 demandes similars esperaven el seu torn en els jutjats nord-americans.

L’evidència de les responsabilitats que els podien exigir ja havia fet reflexionar les grans tabaqueres, que la tardor de 1998 van signar un acord amb l’administració dels estats de la Unió, segons el qual s’avenien a pagar 36,9 bilions de pessetes en 25 anys per a pal•liar l’impacte del tabac sobre el sistema sanitari. Les indústries tabaqueres, a més, van posar en marxa una estratègia destinada a defensar els seus gairebé set bilions de pessetes d’ingressos anuals, tan sols en vendes nacionals. En l’àmbit jurídic, la seva despesa anual havia arribat a ser d’uns 90.000 milions de pessetes. En l’àmbit legislatiu, es calculava que la principal indústria tabaquera destinava uns 13.000 milions de pessetes anuals a mantenir un lobby d’unes 200 persones que havia d’evitar que prosperés en el Congrés qualsevol iniciativa legislativa contrària als seus interessos. També participaven en el finançament de campanyes electorals, on invertien uns 4.500 milions de pessetes anuals.

Simultàniament, miraven d’adaptar el seu màrqueting al nou entorn del mercat, però els detractors del tabac estaven atents a tots els seus moviments. Així, se’ls va obligar a suprimir la publicitat adreçada directament a adolescents, en alguns casos centrada en públic molt jove com la que efectuaven amb la figura de Joe Camel. També es va donar l’alarma sobre la cada cop més freqüent aparició en públic d’esportistes, actors i altres personatges populars amb enormes puros, com a mecanisme publicitari subliminal que estava contribuint a augmentar el consum de puros, presentats com alternativa suposadament menys nociva.

Tot i els esforços de les tabaqueres, semblava que els fumadors estaven sent assetjats cada cop més en tots els fronts, tant els legals com els quotidians. En tots els llocs de treball, en els transports públics i en la majoria de locals ja estava prohibit de fumar. Alguns estats havien prohibit fumar fins i tot en els bars i restaurants i en d’altres s’havien habilitat zones reservades per a fumadors.

La situació era força diferent a Espanya i a Europa en general, tot i que durant el 1999 també va avançar l’antitabaquisme. Així, la legislació espanyola vigent al començar l’any ja prohibia fumar en determinats àmbits públics -com els centres sanitaris i els centres d’ensenyament-, llocs on podia ser perillós -com les benzineres-, recintes escassament ventilats i en els vols comercials de durada inferior als 90 minuts. Per decisió unànime del ple del Consell Interterritorial de Sanitat, un real decret va ampliar a partir del mes d’octubre les restriccions: prohibint fumar en tots els vols d’àmbit estatal, establint que els trens havien de tenir vagons complets separats per fumadors i no fumadors i no deixant fumar en els mitjans de transport públic interurbà no compartimentats. Les iniciatives de denúncies contra les tabaqueres eren escasses, de imports molt inferiors a les produïdes als EUA, i no havien prosperat.

La més gran victòria judicial dels fumadors damnificats enfront les tabaqueres va tenir lloc a Miami (Florida) el 8 de juliol, en resoldre’s favorablement la demanda col•lectiva promoguda per 9 fumadors malalts en representació de 500.000 afectats, que demanaven 32 bilions de pessetes d’indemnització. Philip Morris, RJ Reynolds i altres companyies tabaqueres van ser declarades responsables d’haver comercialitzat cigarrets irracionalment perillosos i nocius i d’haver manipulat informació sobre els efectes negatius del fumar sobre la salut o sobre la naturalesa addictiva dels cigarrets, tot amb la intenció que els consumidors confiessin en els seus productes.

Al mes de setembre, el govern federal dels EUA, presidit per Bill Clinton, va demandar a les tabaqueres per a que rescabalessin a l’Estat la despesa sanitària ocasionada. La fiscal general Janet Reno va denunciar que en els darrers 45 anys les companyies tabaqueres havien practicat una campanya intencionada i coordinada per mentir i defraudar, amb l’objectiu de mantenir els beneficis fos quin fos el cost en vides humanes, patiments i recursos mèdics, i que els seus efectes havien estat devastadors. Es considerava provat que, en una reunió celebrada el gener de 1954 a l’Hotel Plaza de Nova York, el presidents de les principals companyies tabaqueres havien decidit fer una campanya de relacions públiques a llarg termini per negar els efectes nocius del tabac, que varen anar confirmant-se amb més detall al llarg dels anys. S’estimava que la despesa sanitària provocada per les malalties relacionades amb el tabac sofertes pels treballadors civils i militars de l’administració federal i els jubilats coberts pel sistema Medicare podia ascendir a uns 3,5 bilions de pessetes anuals.

Davant l’ofensiva governamental, les tabaqueres van contraatacar manifestant que no estaven disposades a fer cap altre pacte extrajudicial com l’acord amb els estats de la Unió del 1998 i van optar per desplegar el màxim de recursos jurídics i polítics, en un litigi en el que tenien importants aliats, com la Cambra de Comerç dels EUA, que s’havia manifestat públicament en contra de l’actuació del Departament de Justícia. Les tabaqueres temien que la magnitud de les xifres podria animar molts altres ciutadans i institucions a presentar demandes similars, fins i tot fora de les fronteres dels EUA. Ja feia anys que les vendes al mercat intern dels EUA tendien a estabilitzar-se, però en canvi els beneficis del mercat internacional creixien exponencialment. La pressió contra el tabac en els països desenvolupats estava desplaçant les estratègies de creixement del mercat cap als països més pobres, on en general la consciència popular sobre la nocivitat del tabac era molt més baixa i la regulació legal molt menys exigent.

En l’àmbit internacional, Gro Harlem Brundtland, exprimera ministra noruega i directora de l’OMS des de juliol de 1998, va dir en un col•loqui celebrat a Berlín el 27 d’abril que s’hauria d’aplicar al tabac el mateixos principis reguladors que als productes farmacèutics que contenien nicotina. Això volia dir que el tabac hauria d’estar sota el control dels organismes responsables del control dels fàrmacs, com la Food and Drug Administration (FDA) als EUA. Aquestes manifestacions es produïen l’endemà que el Tribunal Suprem dels EUA acceptés una demanda que negava a la FDA competències per emetre reglamentació sobre el tabac per a menors. De fet, el tabac ja havia estat inclòs en la llista de fàrmacs regulats per la FDA, però les pressions dels fabricants de tabac havien aconseguit que s’exclogués. Brundtland va dir que l’OMS organitzaria una reunió internacional sobre reglamentació sanitària per contrarestar les accions de la indústria tabaquera que, segons va dir, “ha disfressat les evidències científiques i utilitza publicitat enganyosa i tècniques de promoció per fer passar la toxicomania provocada per la nicotina com de lliure elecció per part del consumidor”. S’anunciava, doncs, la propera batalla de la guerra contra el tabac.