Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
La síndrome respiratòria aguda greu, una nova malaltia que es va estendre pel sud-est asiàtic.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Personatges Personatges
Carlo Urbani (2)
Dick Thompson (1)
Johnny Cheng (1)
Entitats Entitats
Hospital de Canton (1)
Hospital de Hanoi (1)
Organització Mundial de la Salut (74)
Universitat de Hong Kong (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Canadà (30)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Holanda (Països Baixos) (55)
Singapur (11)
Taiwan (Xina) (27)
Vietnam (18)
Xina (104)
Bilbao (Biscaia) (77)
Foshan (Xina) (1)
Hong Kong (Xina) (17)
Pequín (Xina) (51)
46 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
L’epidèmia de l’any
SARS
La síndrome respiratòria aguda greu, coneguda per les sigles en anglès, SARS, va provocar al llarg del 2003 l’alerta mundial.

Es tracta d’una malaltia infecciosa causada per un virus que cursa inicialment com una grip (febre superior a 38 graus, problemes respiratoris associats, mal de cap i problemes digestius) i que, posteriorment, esdevé una patologia molt semblant a una pneumònia, fet pel qual es va anomenar d’entrada pneumònia atípica.

El primer cas de SARS es va detectar a la ciutat xinesa de Foshan, a la regió de Guandong, el novembre del 2002, i des d’allà es va estendre durant el 2003 pràcticament per tot el món, amb especial incidència en el continent asiàtic, sobretot en països com la Xina, Hong Kong, Singapur, el Vietnam i Taiwan.

Com que evolucionava com una grip o una pneumònia, els primers casos no van ser diagnosticats com a tal, sinó que es va considerar que es tractava d’una estranya pneumònia amb una certa relació amb el virus de la grip dels pollastres, devastador al continent asiàtic l’any 1998.

Però quan Johnny Cheng, un empresari nord-americà d’origen xinès, va ingressar a l’hospital francès d’Hanoi, després d’haver estat a Hong Kong, amb símptomes de pneumònia i va contagiar les infermeres i els metges que el tractaven, l’especialista italià Carlo Urbani, coordinador regional dels treballs de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), va visitar Cheng i li va diagnosticar una estranya i perillosa pulmonia, alhora que descartava l’associació d’aquesta infecció amb la grip dels pollastres. A més, va relacionar la patologia de Cheng amb la mort de dues persones que també havien estat al mateix hotel de Hong Kong.

Va ser així com el 26 de febrer Urbani va fer públic el descobriment de la SARS, que va caracteritzar com una nova epidèmia, el microorganisme causant de la qual seguia indeterminat.
Malauradament, el doctor Urbani no va poder dedicar gaire més temps a la investigació, ja que va morir el 29 de març a causa de la malaltia.

El primer avís d’alerta d’aquesta infecció com a epidèmia va arribar el mes de març. El dia 22 un equip de la Universitat de Hong Kong va declarar que havia aïllat, a partir d’un conjunt de malalts, un microorganisme que podia ser l’agent causant de la malaltia. Però en molts dels pacients s’havia observat la presència d’altres microorganismes, dels quals no es podia descartar que hi estiguessin implicats.

Aquest virus aillat va ser estudiat per l’OMS, que a mitjan mes abril va declarar que, efectivament, era el virus responsable d’aquesta nova malaltia. Es va anomenar virus de la SARS.

El treball conjunt de tretze laboratoris de deu països diferents, entre els quals els Estats Units, el Canadà i Holanda, va permetre seqüenciar el genoma d’aquest virus i va aconseguir provocar la malaltia en un mico de laboratori, fet determinant per assegurar la responsabilitat del virus en l’origen de l’afecció. Conèixer el genoma del virus és un gran pas per poder dissenyar una prova diagnòstica o bé una vacuna.

De fet, a final de maig un equip de científics de la Universitat de Hong Kong va presentar un projecte de vacuna, que es va començar a provar en animals. El disseny de la vacuna per a humans, però, encara trigaria a arribar. Cal destacar que la velocitat d’aquestes investigacions va ser espectacular i va demostrar que els avenços en genòmica dels anys anteriors havien deixat la medicina en condicions de lluitar contra les noves malalties amb una eficàcia i una rapidesa fins llavors desconegudes.

El virus de la SARS és del tipus coronavirus i no havia estat detectat anteriorment com a patogènic per a l’ésser humà. Possiblement és un virus que afectava alguna espècie animal i que va mutar de tal manera que va aquirir capacitat per infectar hostes diferents dels habituals. Aquesta teoria va semblar confirmar-se el 24 de maig, quan científics de la Universitat de Hong Kong van aïllar el virus de la SARS de la civeta (viverra civetta), un mamífer semblant a un gat i que és molt apreciat en la gastronomia del sud de la Xina.

El nom del virus prové dels filaments que presenta el seu embolcall, anomenats peplòmers. Els peplòmers s’organitzen a la superfície del virus i ofereixen, a través del microscopi, una imatge de corona solar. A part de l’embolcall, el virus té a l’interior un genoma format exclusivament per àcid ribonucleic (ARN) de 29.272 nucleòtids.

El virus entra en el cos humà per via respiratòria i, un cop a dins, s’introdueix a les cèl·lules per poder duplicar-se. Quan entra desfà l’embolcall, allibera l’ARN i, gràcies a enzims propis i enzims de l’hoste, pot fer moltes còpies de la seva informació genètica. Posteriorment, cada una de les còpies torna a ser embolcallada i surt de la cèl·lula infectada per anar cap a una nova cèl·lula.

Precisament, la inhibició dels enzims propis que el virus necessita per duplicar-se, les proteases, s’està estudiant com a diana terapèutica antiviral. Aquesta estratègia s’havia utilitzat amb anterioritat per intentar reprimir la duplicació del virus de la sida.

A diferència de molts altres virus, el de la SARS és molt resistent fora de l’hoste, ja que sobriviu en l’orina i també alguns dies fora del cos humà. Òbviament això és un agreujant per limitar geogràficament la malaltia, perquè d’aquesta manera el virus pot sobreviure en l’ambient, pot viatjar en avió i contagiar gent que no ha d’haver estat necessàriament en contacte directe amb infectats. A més, és molt mortífer: segons l’OMS, un 15% dels infectats han mort.

Òbviament, l’evolució d’aquesta epidèmia va provocar una alarma mundial que, juntament amb l’accelerat augment del nombre de malalts als països asiàtics, va comportar que milers de persones estiguessin en quarentena, que es tallés el turisme i el comerç, que els metges i les infermeres no fossin suficients per tractar tants malalts, i un llarg etcètera que va dur la situació en molts països al caos. L’epidèmia va fer trontollar fins i tot les economies dels grans gegants asiàtics.

Fora de l’Àsia, un dels països més afectats va ser el Canadà, on el virus va arribar, es creu, a través de gent que havia viatjat a l’Àsia. Pel que fa a l’Estat espanyol, el mes d’abril es va detectar un pacient a Bilbao, que havia viatjat a la Xina i Hong kong, però finalment va recuperar-se sense contagiar ningú.

Després de tres mesos de crisi aguda, el 25 de juny l’OMS va declarar Pequín lliure de SARS i va reobrir les portes al turisme i al transport. El balanç de l’epidèmia era de milers d’afectats i d’unes 800 persones mortes. Malgrat la creença que el virus havia estat eradicat, nous casos a final d’any van tornar a crear incertesa en els països afectats.

El 9 de setembre un jove científic de Singapur de 27 anys va començar a presentar símptomes de la malaltia. El govern del seu país va ordenar aïllar-lo a ell i a 25 persones més com a mesura de prevenció, però l’OMS es va negar a declarar l’alarma mundial. Aquest nou cas va ser considerat un contagi al laboratori per una imprudència del científic, que treballava en l’estudi del virus.

El mes de desembre un altre científic, en aquest cas un metge taiwanès que manipulava el virus al laboratori, també va ser diagnosticat de SARS. Semblava que el contagi era laboral, però el metge havia viatjat a Singapur, fet que va induir les autoritats a no abaixar la guàrdia.

L’últim cas de l’any es va diagnosticar a la Xina el 28 de desembre, sis mesos després que el virus s’hagués declarat eradicat, quan un periodista xinès de 32 anys va ser ingressat a l’Hospital de Canton. Els seus familiars i amics van ser posats en quarentena, i el govern xinès va tornar a estendre l’alarma.

Davant d’aquests nous casos, a final d’any el portaveu de l’OMS, Dick Thompson, va declarar: “Ningú no sap si es produirà una nova epidèmia. Molts creuen que sí i hi ha raons que ho fan pensar, però ara per ara no sabem res de res”.