Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El terrorisme d'Al-Qaida posava en dubte l'eficàcia dels mètodes tradicionals de defensa dels estats

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fonamentalisme islàmic (82)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i cultura islàmica (71)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Abu Mussab al-Zarqawi (27)
Christian Chesnot (2)
Georges Malbrunot (2)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Muammar al-Gaddafi (26)
Osama Bin Laden (108)
Rafik Baha`eddin Hariri (16)
Ruhol·lah Khomeini (9)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Chabiba Islamiya (2)
Front Moro d´Alliberament Islàmic (9)
Grup Islàmic Combatent Marroquí (5)
Harkat-ul-Mujahidín al-Almi (Pakistan) (2)
Hezbol·là (24)
Lliga Àrab (31)
Moviment Islàmic de l´Uzbekistan (2)
57 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Terrorisme i Fòrum de Rabat
Seguretat global
Després de l’11-S americà del 2001, el 12-O de Bali el 2002, el 5-A indonesi del 2003 i l’11-M madrileny del 2004, com a grans fites de l’islamisme internacional, i de la persistència de les accions terroristes d’Al-Qaida a l’Iraq, l’Afganistan i el Pakistan el 2004, la comunitat internacional va acabar de prendre consciència de la nova realitat de l’amenaça terrorista al món, si bé en gradacions variades i diverses. Mentre que per governants afectats pel flagell criminal com l’espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, tal com va defensar en diferents fòrums internacionals el 2004, eren la mostra d’una mena de xoc de civilitzacions, que requeria un diàleg d’abast mundial comandat des de l’ONU, per altres governs del món, com el dels Estats Units, l’altre gran afectat per l’islamisme, i els seus aliats, Gran Bretanya, Austràlia, Polònia i un seguici de fins a 40 països més, es tractava de menar un combat directe i obert contra l’islamisme allà on es manifestés, per tal d’acabar amb els fonaments d’ignorància, corrupció i també pobresa en què prenia cos, sobretot al Pròxim Orient i a l’Àsia central, com demostraven, en vessants diversos, els casos de Palestina, l’Iraq, l’Afganistan i el Pakistan.

En tots aquests llocs, l’existència de Hamàs, la Jihad i Hezbol·lah, Ansar Islam i els talibans eren motius més que suficients de preocupació per la seguretat mundial, sobretot tenint en compte els grups i grupúsculs afins detectats en diferents països (60 de 170), molts cops barrejats entre la població immigrada, que al setembre va advertir que existien l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics (IISS), amb seu a Londres, en el seu informe anual. Al llarg de l’any i sense comptar els atemptats perpetrats a l’Iraq i justificats per una part de l’opinió pública occidental en funció de l’ocupació aliada del país àrab, Al-Qaida i els grups islamistes vinculats a la seva teoria i pràctica van cometre atemptats en moltes parts del món, si bé d’una intensitat i mortalitat no tan altes com el 14 de març a Madrid: Indonèsia, Filipines i l’Aràbia Saudita van ser els seus objectius preferents. A Indonèsia, seguint la tradició criminal iniciada allà per la Jemaah Islamiya, van ser un altre cop interessos australians els preferits, mentre que a les Filipines, el Pakistan i l’Aràbia Saudita ho van ser els nord-americans. Només en aquest darrer país, la policia va matar més de 10 suposats militants de la xarxa Al-Qaida i en va detenir fins a 20, com a responsables de la mort de més de 100 occidentals en tres atemptats principals.

Des del punt de vista de la seguretat mundial era un terrorisme nou, que tenia poc a veure amb els grups armats que havien actuat a les dècades finals del segle anterior a Europa, Amèrica Llatina i en altres indrets, amb objectius pretesament revolucionaris i referències marxistes, algunes d’elles encara presents, o vinculats a moviments d’alliberament nacional: Brigades Roges, Baader Meinhof, Exèrcit Roig Japonès, Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Moviment Revolucionari Túpac Amaru, Sendero Luminoso, Exèrcit d’Alliberament Nacional, Euskadi Ta Askatasuna (ETA), Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional, Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, Exèrcit Republicà Irlandès, Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), Tigres de l’Alliberament de l´Eelam Tàmil, Front Revolucionari per la Independència de Timor Est, etc.

En termes generals, el nou terrorisme internacional, més aviat prenia les seves arrels de facto en les organitzacions violentes sorgides a les últimes dècades del segle anterior en el context del conflicte de Palestina (Hamàs), de la guerra civil d’Algèria (Exèrcit Islàmic de Salvació, la branca militar del Front Islàmic de Salvació –FIS–, Grup Islàmic Armat –GIA–) i de la inestabilitat política d´alguns països àrabs o musulmans (Germans Musulmans, Jihad Islàmica, Hezbol·lah), en diferents variants a Egipte, Palestina i el Líban. Al mateix temps, el lloc d’incubació principal d’aquest nou terrorisme havia estat la guerra dels mujahidins afganesos contra l´exèrcit rus, la posterior derivació taliban i grups asiàtics com el Front d’Alliberament Moro o Abu Sayyaf. El denominador comú, però, era la confessió musulmana que professaven i la reivindicació de les màximes de guerra santa contingudes a l’Alcorà, a la manera, per altra banda, com Khomeini havia ensenyat en la revolució islàmica iniciada a l’Iran el 1979, que va acabar amb el règim del xa de Pèrsia i va originar una llarga guerra contra l’Iraq, que va durar fins al 1988. En aquest context, a l’última dècada del segle passat havien nascut grups molt radicals, com els algerians/marroquins del Grup Salafista de la Predicació i el Combat o el Grup Islàmic Combatent Marroquí, relacionat amb l’atemptat de Casablanca del 16 de maig del 2003, o els iraquians d’Ansar al-Islam. També el Moviment Islàmic de l’Uzbekistan, els Harkat ul Mujahidin del Caixmir i la Jemaah Islamiya del Sud-est Asiàtic. Justament, tots aquests s’havien col·locat sota l’aixopluc d’Al-Qaida, reivindicant un mateix pensament i acció, i aprofitant una mateixa infraestructura logística i financera.

D’aquesta manera, després de l’11-S dels Estats Units, Al-Qaida, que s’havia inaugurat a bastament el 1998 amb els atemptats contra les ambaixades nord-americanes de Kenya i Tanzània, va poder gaudir d’una gran intensitat de rèplica a tot el món, i va acceptar com a pròpies accions no dissenyades per la seva icona pública, Ossama bin Laden, sinó perpetrades sota els seus principis i directrius de destrucció d’Occident, dels seus valors, de la seva gent i de les seves institucions. Per això, els atemptats de l’11-M van ser reivindicades per unes fins llavors desconegudes brigades d´Abu-Hafs al-Misri, i el terrorisme a l’Iraq va poder prendre el nom de resistència, alhora que el seu líder, el jordà Abu Mussab al-Zarqawi, es presentava com el cap de la delegació d’Al-Qaida a l’Iraq.

Precisament en relació amb l’Iraq i en produir-se l’estiu del 2004 el segrest dels dos periodistes francesos Christian Chesnot i George Malbrunot, l’èxit de les gestions iniciades pel govern francès per al seu alliberament en les principals instàncies, organismes i poders del món àrab va demostrar l’extensió i amplitud de la xarxa d’influències de l’islamisme. Així, els dos periodistes francesos van poder arribar a finals d’any sans i estalvis a París després d’haver intercedit en favor seu la Lliga Àrab, l’Organització de la Conferència Islàmica i, particularment, Hezbol·lah a través de la mediació del fins al 21 d’octubre del 2004 primer ministre del Líban, Rafic Hariri, l’home més ric i influent del país, amb una llarga relació de contactes amb l’Elisi de totes les èpoques.

Conscients de tots aquests elements, els Estats Units van organitzar a Rabat, capital del Marroc, l’anomenat Fòrum pel Futur, que va finalitzar l’11 de desembre i que va comptar amb la participació dels ministres d’Afers Exteriors del G-8 i d’una vintena de països àrabs i musulmans, a més de representants de la Unió Europea i altres organitzacions internacionals. Com a resultat de la reunió, es va aprovar una resolució amb mesures econòmiques per potenciar el desenvolupament social, empresarial, educatiu i cultural de l’Àfrica del Nord i de l’anomenat Gran Pròxim Orient. Tot i que les principals crítiques a la iniciativa van venir de l’Iran, que no va assistir al Fòrum, i de França i Alemanya, que van insistir en la importància que les reformes no fossin imposades per Occident, les promeses d’inversions a canvi d’impulsar processos democràtics en cadascun dels països interessats va començar a donar els seus fruits, si bé que modestos, en l’anunci d’unes primeres eleccions municipals a l’Aràbia Saudita, que seguirien les ja fetes a Kuwait i Qatar, entre les teocràcies del Golf, i van tenir un defensor de primera línia en el líder libi Muammar al-Gaddafi, que feia dos anys que havia decidit inscriure’s en l’àrea africanista i abandonar l’àrab, raó per la qual havia abandonat la Lliga Àrab el 2004.