Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El partit contra Nigèria va convertir l'Estadi Olímpic en un clam independentista

L'alt nivell de joc exhibit per la selecció catalana de futbol es va convertir en un argument més a favor del seu reconeixement internacional

Articles dependents
Carles Ferrer Salat
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Poder executiu i governs (1139)
Seleccions esportives catalanes (174)
Personatges Personatges
Albert Celades (5)
Àngel Alonso (13)
Antoni Puyol (2)
Antoni Ribas (3)
Cristóbal Parralo (2)
Daniel García Lara (5)
David Moner (5)
Ignasi Doñate (4)
Ignasi Riera (6)
Jaume Llauradó (22)
Javier Clemente (24)
Jean-Louis Dupont (6)
Joan Barbarà (1)
Jordi Pujol i Soley (858)
Jordi Portabella (46)
Jordi Cruyff (10)
José Gómez Romero (1)
José María Aznar (620)
Josep Guardiola (3)
Josep Guardiola (102)
Josep Maria Ballarín i Monset (8)
Lluís Maria Pugès (1)
Núria Feliu (9)
Òscar Garcia (12)
Pere Sust Sagau (4)
Quique Álvarez (2)
Raúl Tamudo (12)
Roger Garcia (10)
Santiago Fisas (8)
Sergi Barjuan (13)
Toni Jiménez (3)
Xavier Moreno Delgado (1)
Xavier Moyà (6)
Entitats Entitats
Comitè Olímpic Català (8)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Estadi Olímpic de Montjuïc (29)
Federació Catalana de Futbol (34)
Federació Internacional d'Atletisme (10)
Federació Internacional de Futbol (39)
Federació Internacional de Judo (1)
Federació Internacional de Tennis (2)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern d`Espanya (336)
Parlament d`Andalusia (4)
Parlament d`Euskadi (39)
Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes (36)
Selecció Catalana de Futbol (23)
Selecció de Nigèria de Futbol (5)
UEFA (28)
Unió Ciclista Internacional (17)
Unió de Federacions Esportives Catalanes (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bulgària (23)
Holanda (Països Baixos) (55)
Andalusia (38)
País Basc / Euskadi (267)
Barcelona (3483)
73 lectures d'aquest article
64 impressions d'aquest article
Més a prop del reconeixement internacional
Seleccions catalanes
El 22 de desembre de 1998, 53.000 espectadors van omplir a vessar l’estadi Olímpic de Montjuïc per assistir a la gran festa del futbol català de l’any, que enfrontava la selecció catalana i la de Nigèria en un partit amistós, que havia près un caire entre esportiu i reivindicatiu. Era el primer cop des dels Jocs del 92 que l’estadi s’omplia per un esdeveniment esportiu. Els aficionats van poder gaudir d’un gran espectacle i d’un resultat espectacular (5-0) que demostrava les possibilitats de la selecció en enfrontar-se al país que havia deixat fora del mundial de França a la selecció espanyola de Javier Clemente, encara que fos un equip nigerià profundament renovat i ple de jugadors molt joves. feia gairebé un any just que l’equip de Catalunya s’havia enfrontat al mateix estadi a la selecció de Bulgària (1-1), amb l'assistència de 35.000 espectadors

La selecció catalana va aliniar, inicialment, Josep Guardiola, capità, Toni Velamazan, Jordi Cruyff, Raül Tamudo, Òscar Garcia Junyent, Sergi Barjuan, Cristòbal Parrado, Albert Celades, Quique Àlvarez, Roger Garcia Junyent, Dani García Lara.

Al llarg dels 90 minuts reglamentaris, el conjunt dirigit per Àngel Pichi Alonso va regalar un joc de velocitat i precisió que, sobretot en la primera mitja hora de partit, va deixar sense resposta el seu adversari. Com era d’esperar, la selecció catalana es va abocar des del primer moment sobre la porteria nigeriana, consolidant un dràstic 5-0, amb gols d’Òscar Garcia als minuts 4 i 29, Albert Celades, al minut 18, Raül Tamudo al 83 i Joan Barbarà al 88. L’espectacular mostra d'efectivitat i conjunció, va estar, en tot moment, amanida amb el suport popular, que es va manifestar també en les més de 21.000 firmes que la Plataforma Pro Seleccions, liderada per Jaume Llauradó, va recollir abans i desprès del partit.

La festa esportiva només va tenir dues notes lamentables, provocades per la crema de banderes espanyoles protagonitzada per grups de joves radicals davant el rebuig d’una part del públic i la invasió del camp per part dels seguidors més joves de la selecció catalana, tot just l’àrbitre, Xavier Moreno Delgado, va xiular el final del matx.

El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que havia presidit l’encontre, juntament amb el president de la Federació Catalana de Futbol, Antoni Puyol i el secretari general de l’Esport de la Generalitat, Pere Sust, va declarar al respecte: “No es pot dir que una minoria hagi fet malbé la festa, seria donar-los massa importància. L’acte no ha de ser contra ningú. L’equip ha jugat bé i hem guanyat. La festa ha estat rodona.”

Al novembre de 1998 s’havia produït la primera participació d'una selecció catalana en una competició internacional oficial. Va ser al campionat mundial de kòrfbal sub-23 que es va disputar a Holanda. El kòrfbal era una modalitat esportiva semblant al bàsquet que no comptava amb federació espanyola. L'any 1998 també va veure la proclamació del primer campió mundial en representació de Catalunya d'una modalitat esportiva. El 20 de desembre de 1998 el barceloní Xavier Moyà, de 31 anys, es va proclamar campió mundial de pesos mitjans de full contact en derrotar a la final al búlgar Grisma Todorov, en el pavelló olímpic del Vall d'Hebron de Barcelona. La victòria de Moyà va fer que per primera vegada fos hissada la bandera catalana i sonès Els segadors en l'entrega de medalles d'una competició internacional oficial. En aquest cas fou l'absència d'una federació internacional el què va propiciar que el lluitador pogués presentar-se sota bandera catalana.

Des de feia molt de temps s’estava gestant la possibilitat que Catalunya tingués seleccions esportives pròpies en competicions oficials. El 15 de desembre de 1998 el Govern de la Generalitat va aprovar la reforma de la Llei de l'Esport que entre d'altres objectes volia promoure la participació de seleccions esportives catalanes en competicions internacionals. La llei era paral•lela a una campanya de recollida de firmes per part de la Plataforma Cívica Pro Seleccions Esportives Catalanes en suport d'una Iniciativa Legislativa Popular per reformar, en el mateix sentit, la legislació vigent. Els promotors de l'iniciativa, entre els quals destacaven el president del Fòrum Samitier i ex-president de la Unió Esportiva Lleida Jaume Llauradó i el diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Jordi Portabella, es plantejaven l'objectiu d'obtenir 500.000 signatures de suport, superant àmpliament les 65.000 necessàries per què la qüestió fos debatuda al Parlament.

La Plataforma Pro Seleccions havia nascut a principi de 1998, en encarregar els seus membres un informe jurídic a l'advocat belga Jean-Louis Dupont, defensor en la sentència Bosman. Segons l'informe en el marc de la legislació europea era possible la participació de seleccions catalanes en competicions europees. L'informe estudiava concretament les normes de cinc federacions internacionals, la Federació Internacional de Futbol (FIFA i UEFA), la Unió Ciclista Internacional (UCI), la Federació Internacional de Tennis (ITF), la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) i la Federació Internacional de Judo (IJF). L'informe concloïa que existia una ambigüitat en la majoria de casos i un marge de maniobra per a sol•licitar l’admissió de federacions catalanes en el si de les internacionals.

La reforma del Govern, promoguda pel secretari general de l'Esport Pere Sust, atribuïa a les federacions "la creació, el foment i l'impuls de les seleccions esportives catalanes de les respectives modalitats o disciplines esportives amb la finalitat de participar en esdeveniments de qualsevol àmbit de caràcter oficial o amistós". Segons el mateix projecte podien ser membres de les seleccions catalanes tots els esportistes amb deu o més anys de residència a Catalunya, o els que desprès de dos anys haguessin demanat el veïnatge civil català. Un dels punts que separava aquest projecte del de la Plataforma Cívica era el de la obligatorietat de participar a les seleccions, ja que mentre el projecte del Govern donava un caràcter voluntari el projecte de la Plataforma volia que la participació fos obligatòria.

La reforma legislativa tenia l'antecedent de la Llei Basca de l'Esport, aprovada al juny pel Parlament Basc amb el suport del Partit Nacionalista Basc, Eusko Alkartasuna, Esquerra Unida i Herri Batasuna i amb l'oposició del Partit Popular i del Partit Socialista d'Euskadi. Aquesta llei pretenia impulsar seleccions esportives pròpies, al marge de les espanyoles, a més d'un comitè olímpic basc. La llei va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional pel Govern espanyol del Partit Popular, presidit per José María Aznar. El principal punt de conflicte era l'article 16.6 de la llei basca, en la que s'especificava que "la federació basca de cada modalitat esportiva serà l'única representant de l'esport federat basc el l'àmbit estatal i internacional" i que segons el govern espanyol vulnerava la competència exclusiva de l'Estat en les relacions internacionals.

Seguint l'exemple del País Basc i de Catalunya, el parlament d'Andalusia també va aprovar una nova Llei de l'Esport pròpia, en la que es recollia la creació de seleccions esportives pròpies. A diferència de les lleis basca i catalana els esportistes andalusos podrien participar indistintament a la selecció autonòmica i a l'espanyola. Segons la llei les seleccions andaluses podrien participar en tota mena de competicions en les que fossin convidades per les federacions internacionals.

Juntament amb la reivindicació de les seleccions esportives catalanes es va produir durant 1998 una revifada del Comitè Olímpic Català (COC), presidit per Ignasi Doñate, que es plantejava com a objectiu el ser reconegut oficialment pel COI. Per a això calia derogar la reforma que aquest organisme havia introduït el 1996 en la carta olímpica per prohibir la participació en Jocs Olímpics de comitès que no es corresponguin a un estat membre de les Nacions Unides.

D'altra banda al novembre la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) va enviar a tots els grups del Parlament espanyol un projecte de llei de reforma de la llei espanyola de l'esport, per a integrar les seleccions autonòmiques en el marc europeu. Segons el president de la UFEC, David Moner, la reforma pretenia que "l'esport torni a ser patrimoni de la societat civil, de les entitats privades". Tant Moner com els responsables polítics de l'esport destacaven el caràcter privat de les federacions esportives catalanes a diferència de les espanyoles, que depenien políticament del Govern estatal. Moner insistia en la necessitat de dotar les seleccions catalanes de fons econòmics suficients per a promoure la seva presència internacional.

Mentre el Govern espanyol per representació del seu Secretari General de l'Esport, Santiago Fisas, insistia en negar qualsevol possibilitat a la participació d'equips autonòmics en competicions internacionals oficials el suport a les seleccions catalanes començava a créixer. L'11 de desembre el secretari general de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, Pere Sust, va ser el primer en firmar l'iniciativa popular de la Plataforma Pro Seleccions, en una clara mostra de suport del Govern català a la proposta. La Plataforma tindria fins el 10 de març de 1999 com a termini per a recollir 65.000 signatures com a mínim per a que l’iniciativa passés a ser tramitada en el Parlament. Ràpidament va rebre el suport de diverses personalitats de la cultura, l'esport o la política, com els cantants Dyango, Josep Guardiola o Núria Feliu, els escriptors Ignasi Riera i Josep Maria Ballarín, el director de cinema Antoni Ribas o el director d'Esade, Lluís Maria Pugès.

A part de les lleis les iniciatives en favor del reconeixement de les seleccions catalanes començaven a prosperar en l'àmbit que els era propi, el de les competicions esportives.