Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El suport popular a les seleccions catalanes es va fer del tot evident durant el partit Catalunya-Equador

Vídeos Vídeos
Més seleccions que mai
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Poder legislatiu i lleis (992)
Seleccions esportives catalanes (174)
Personatges Personatges
Albert Costa (30)
Àlex Corretja (43)
Artur Mas (828)
Hicham Arazi (1)
Jaume Llauradó (22)
Jean-Louis Dupont (6)
Joan Balcells (8)
Mounir el-Aarej (2)
Tomàs Robredo (15)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Convergència i Unió (1824)
Copa Davis (52)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Eusko Alkartasuna (167)
Federació Catalana de Tennis (2)
Federació Internacional de Futbol (39)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Nacionalista Basc (440)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
48 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Més seleccions que mai
Seleccions catalanes
En el terreny esportiu, i sempre dins de l’àmbit no oficial en què s’havien de moure les seleccions catalanes, el 2003 va presentar més activitat que mai. Un nou esport es va afegir a les competicions de les seleccions catalanes: el tenis, que va jugar el primer partit internacional coincidint amb el centenari de la Federació Catalana d’aquest esport.

El 27 de desembre del 2003, la selecció catalana de tenis es va imposar a la del Marroc per 3-0, en un matx amistós disputat al Pavelló de Fontajau de Girona, davant 3.200 espectadors. La cita va representar el debut internacional del combinat català format per Albert Costa, Tommy Robredo, Àlex Corretja i Joan Balcells, malgrat haver-hi hagut tres antecedents anteriors: el 1914 contra Euskadi, el 1936 davant Castella, i el 1974 contra la selecció d’Oslo. A Fontajau, Costa va derrotar Hicham Arazi per 6-2, 4-6 i 6-2, en dues hores i cinc minuts. Robredo va guanyar amb molta facilitat Mounir el-Aarej per 6-4, 6-2. En dobles, Corretja i Balcells es van imposar també per 6-0 i 7-5. El 2004, Catalunya tenia previst jugar contra França i contra l’equip argentí de Copa Davis.

Les competicions de les seleccions catalanes s’havien iniciat al juliol amb un triangular d’atletisme contra Itàlia i la Gran Bretanya a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. En el còmput global, Catalunya va quedar l’última, però amb un balanç prou satisfactori: 5 victòries, més dos segons llocs i dos tercers. En homes va obtenir 77 punts, per davant dels anglesos (74), però no dels italians (85). En dones van guanyar les italianes amb 79,5 punts, seguides de les britàniques (59,5) i les catalanes (54). Globalment, Itàlia va sumar 164,5 punts, Gran Bretanya 133,5, i Catalunya 129.

El 28 de desembre, la Selecció Catalana de futbol va guanyar la de l’Equador per 4-2, en un emocionant partit que va convocar més de 67.000 espectadors al Camp Nou. Menys sort va tenir la Selecció Catalana d’hoquei patins, que va caure derrotada contra l’Argentina per 2-1, en un Palau ple de gom a gom. Dues hores abans s’havia disputat el Catalunya-Portugal femení, en què les catalanes també van perdre per 0-1.

Políticament, durant l’any no es va produir cap reconeixement a les seleccions esportives catalanes. El 16 de setembre del 2003, el Ple del Congrés va debatre dues propostes no de llei perquè les seleccions esportives catalana, gallega i basca fossin reconegudes oficialment en competicions internacionals. Les propostes no de llei, que havien estat presentades pels diputats de CiU, ERC, PNB, EA i BNG i que s’avalaven en el fet que els estatuts d’autonomia respectius reconeixien competències exclusives en esport, no van ser finalment acceptades, tot i que el Parlament de Catalunya ja havia aprovat una llei a favor d’aquest reconeixement oficial, avalat amb més de mig milió de firmes de catalans.

El 19 d’octubre, aquesta esperança es va tornar a veure frustrada quan la Federació Internacional de Futbol (FIFA) va tancar l’última porta que hauria permès l’oficialitat de la selecció catalana de futbol en el seu congrés extraordinari a Qatar, en resoldre negativament basant-se en la definició de país compilada en els estatuts de l’organisme que catalogava un país com “un Estat independent reconegut per la comunitat internacional”. D’aquesta manera, la FIFA avalava la tesi defensada sempre per la Federació Espanyola de Futbol (FEF), que equiparava els estatuts de la FIFA a la carta olímpica. La tesi catalana havia estat d’assimilar, futbolísticament parlant, país a territori amb federació reguladora pròpia, independentment de consideracions polítiques, tal com s’exemplificava en els casos d’Escòcia i Irlanda dins de la Gran Bretanya.

Davant el bloqueig de la situació, les forces nacionalistes catalanes van reprendre el tema durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 16 de novembre. Mentre que ERC va aconseguir que la Plataforma Pro-Seleccions que presidia Jaume Llauradó donés suport explícit a aquest partit, el candidat de CiU, Artur Mas, va plantejar la possibilitat que Catalunya concertés seleccions esportives amb Andorra com a camí legal més viable per aconseguir el reconeixement internacional de l’esport català. Aquesta proposta, que es basava en un informe elaborat per l’advocat Jean-Louis Dupont, conegut per haver aconseguit la sentència Bosman, va despertar el recel de les autoritats andorranes.