Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Oleguer al partit de la selecció catalana de futbol

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Seleccions esportives catalanes (174)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Àngel Alonso (13)
Daniel Rius (1)
Jaume Roura (5)
Jordi Roche (15)
Pere Gratacós (15)
Ramón Veciana (2)
Entitats Entitats
Federació Catalana de Patinatge (20)
Federació Espanyola de Patinatge (5)
Federació Internacional de Korfball (1)
Federació Internacional de Patinatge (13)
Selecció Catalana de Futbol (23)
Selecció Catalana de Korfball (2)
Selecció Catalana d`Hoquei sobre patins (10)
Selecció Paraguaiana de Futbol (3)
Tribunal Català de l`Esport (7)
Tribunal d´Arbitratge Esportiu de Lausana (10)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Macau (Xina) (5)
Miami (Florida, EUA) (20)
Roma (Itàlia) (65)
65 lectures d'aquest article
64 impressions d'aquest article
Ni cinc de calaix
Seleccions catalanes
La Federació Catalana de Patinatge (FCP) va tornar a ser la protagonista de les seleccions catalanes el 2005, com ja havia succeït l’any anterior. A finals del 2004, una caòtica assemblea de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) va rebutjar ratificar l’ingrés de Catalunya com a membre de ple dret. Les greus irregularitats comeses durant aquesta assemblea, on es va prohibir el vot secret en contra dels propis estatuts de la FIRS i es va negar a Ramon Veciana, president de la CP, el seu dret a expressar-se, van provocar que la catalana denunciés el procés davant el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS). El 15 de juliol de 2005, el TAS va admetre la denúncia de la FCP i va obligar a repetir l’assemblea, però no va retornar a la catalana la condició de membre provisional. La lentitud del procés va impedir Catalunya participar en el mundial absolut celebrat a San José, Califòrnia, a mitjans d’agost, tot i haver-hi guanyat una plaça en proclamar-se campiona del mon B el 2004 a Macau. Així, la selecció espanyola, amb la participació de 10 jugadors catalans, es va proclamar campiona del mundial en vèncer l´Argentina a la final per 2-1.

Un mes abans de la repetició de l’assemblea, es va produir el primer ingrés d’una selecció catalana, la de Korfball, al si de la respectiva Federació Internacional (IKF). Concretament, la selecció catalana va ser admesa en una assemblea celebrada a Terrassa per 37 vots a favor i només cinc en contra. Aquesta resolució suposava un pas endavant per la FCP ja que l’estatus juridicoesportiu de la IKF era idèntic al de la FIRS. No obstant això, les diferències, tant polítiques com esportives, entre el patinatge i el Korfball eren força grans ja que Catalunya era pràcticament l’únic territori de l’estat on es practicava aquest esport.

Finalment, el 24 de novembre, es va celebrar l’assemblea de la FIRS a Roma per decidir l’ingrés o no de Catalunya com a membre de ple dret. Tot i que hi va haver pressions i irregularitats durant el procés, l’assemblea va realitzar-se de forma correcta, amb votacions secretes i recompte públic. Tot i això, la FCP no va ser acceptada a la FIRS per 125 vots en contra d’un total de 168. A l’hora de fer balanç, els representants catalans van acceptar el resultat però van assegurar que mentre no cedís la pressió de països amb més poder sobre la pròpia assemblea, no seria possible aconseguir l’ingrés a la FIRS. Tot i així van assegurar que, després d’un temps de reflexió, reprendrien la seva activitat en favor de l’hoquei català.

Sense el reconeixement oficial de l’hoquei, l’activitat de les seleccions va ser l’habitual d’anys anteriors, centrada en la disputa d’uns quants partits amistosos. El més emblemàtic d’aquests encontres, el que disputava la selecció catalana de futbol pels voltants de Nadal, va ser, però, més deslluït que en ocasions anteriors i va tenir la xifra d’assistència més baixa, només 33.000 espectadors, des que es van reprendre els partits de la selecció l’any 1997. El rival de Catalunya va ser el Paraguai, després que no es pogués concretar un acord amb Camerun ni Grècia. El partit va acabar amb empat a un gol. L’organització del partit es va veure condicionada per la crisi que havia patit durant tot l’any la Federació Catalana de Futbol i que havia fet que poques setmanes abans del partit l’entrenador històric de la selecció, Àngel Pichi Alonso, fos substituït per Pere Gratacós.

El 3 de març es van celebrar eleccions a la presidència de la Federació, després de 25 anys sense comicis. Els dos candidats que es van presentar van ser Jaume Roura, aspirant a la reelecció, i Jordi Roche, un jove de 31 anys llicenciat en Dret que havia estat president del Girona. Però, el que havia de ser una jornada electoral corrent es va convertir, per diverses causes, en una batalla legal que es va allargar fins a l’octubre. De fet, els conflictes entre els dos candidats van començar més d’un mes abans de les eleccions amb acusacions creuades de joc brut. El mateix dia de les eleccions es van detectar irregularitats en el vot delegat per part de tots dos candidats i es va registrar una participació excepcional del 91,4%. Un cop escrutats els vots, Roche, que representava la candidatura renovadora, va sortir clarament vencedor amb un 57% dels vots. Cinc dies més tard, vuit clubs de futbol afins a Roura van decidir impugnar les eleccions davant del Tribunal Català de l’Esport (TCE) per les irregularitats comeses durant les votacions. Això no obstant, l’11 de març el president electe va prendre possessió del càrrec per sorpresa, sense esperar la decisió del TCE, que quatre dies més tard va anunciar la suspensió de les eleccions pels errors massius produïts i la repetició de tot el procés electoral. El procés es va reobrir el 5 de setembre, amb la convocatòria d’eleccions per al 8 d’octubre. En aquesta ocasió, Roura va decidir no presentar-se i Roche es va enfrontar a la candidatura dels 25 Presidents, amb l’advocat Daniel Rius al capdavant. Les segones eleccions també van estar plenes de polèmica per suposades actuacions irregulars, i Rius va anunciar que les impugnaria. Tot i això, Roche va tornar a guanyar després d’una jornada electoral gairebé normal i amb una claredat incontestable. Concretament, va obtenir 553 dels 741 vots totals, fet que va obligar Rius a desdir-se de l’amenaça d’impugnar les eleccions i a acceptar el resultat. S’obria així un procés de canvi a la Federació que en anys propers hauria de dur també a replantejar-se els partits de la selecció catalana.