Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Imatge del darrer partit de la selecció catalana, contra Iugoslàvia, a l'Estadi de Montjuïc

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nacionalisme català (247)
Poder judicial i jutges (405)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Seleccions esportives catalanes (174)
Personatges Personatges
Albert Folguera (2)
Àngel Alonso (13)
Joan Creus (21)
Josep Guardiola (102)
Juan Antonio Samaranch (54)
Mariano Rajoy (296)
Òscar Garcia (12)
Entitats Entitats
Comitè Olímpic Internacional (70)
Govern d`Espanya (336)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Popular (1639)
Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes (36)
Selecció Catalana de Futbol (23)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
40 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Pendents del Tribunal Constitucional
Seleccions Catalanes
Com ja començava a ser tradicional, el 1999 la selecció catalana de futbol, amb Àngel Pichi Alonso com a entrenador i Josep Guardiola com a capità, va jugar poc abans de Nadal el seu únic partit internacional de l’any. Després d’haver-se enfrontat a Bulgària, el 1997, i a Nigèria, el 1998, el rival va ser en aquesta ocasió Iugoslàvia. El partit es va jugar el 23 de desembre a un Estadi Olímpic de Montjuïc ple de gom a gom. Catalunya va guanyar gràcies a un únic gol marcat per Òscar Garcia. La festa va quedar deslluïda pels seriosos incidents provocats per uns 300 radicals que van causar desperfectes a les grada i a la pista de l’estadi.

Pocs dies després, el 26 de desembre, una altra selecció catalana, la de bàsquet, també va jugar un partit important: el que servia per acomiadar en un entranyable homenatge el llegendari número 7 del TDK, Joan Chichi Creus. La selecció va ser derrotada pel TDK-Manresa per 91-79. Iniciatives similars es van prendre en l’hoquei patins i en l’handbol, esport en el que la selecció catalana tenia previst enfrontar-se a la campiona del món, Suècia, el 4 de gener del 2000.

Els partits de les seleccions catalanes dels principals esports col•lectius eren cada cop més freqüents, però es tractava sempre de partits amistosos ja que la legislació seguia sense reconèixer el dret de Catalunya a participar en competicions internacionals. Aquesta era una vella reivindicació que durant l’any 1999 es va començar a concretar legalment.

El 21 de maig, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes va lliurar al Parlament de Catalunya un total de 476.832 signatures de suport a la iniciativa legislativa popular en favor que les seleccions catalanes poguessin competir internacionalment. La recollida de signatures va superar totes les previsions i va multiplicar per 7 el mínim de 65.000 legalment requerides perquè una Iniciativa Legislativa Popular pogués tirar endavant. La iniciativa també havia comptat amb el suport explícit de 717 dels 942 municipis catalans, les quatre diputacions i 36 dels 41 consells comarcals, a més de les 58 federacions i la quasi totalitat d’entitats esportives del país, tret de l’RCD Espanyol, que va ser l’única de primer ordre que no va donar-hi suport explícit. Segons el president de la Plataforma, Jaume Llauradó, de totes les accions endegades només havia fallat la sol•licitud cursada davant el president del Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch, perquè aquest organisme reconegués un comitè olímpic català. La resta d’objectius s’havien acomplert tots.

El 28 de juliol, el Parlament de Catalunya va aprovar, amb el vot favorable de tots els grups tret del Partit Popular, la nova llei catalana de l’esport on es donava via lliure a la presència de seleccions catalanes a qualsevol tipus de competició internacional en considerar que les federacions catalanes dels diferents esports eren organismes de dret privat i que la seva presència internacional era una qüestió que havien de decidir les respectives federacions internacionals.

L’endemà mateix, el ministre d’Educació i Cultura, Mariano Rajoy va anunciar la intenció del govern espanyol de recórrer la nova llei catalana davant el Tribunal Constitucional i de pressionar les federacions internacionals perquè no permetessin la presència de Catalunya a les competicions oficials. El recurs va ser formalment presentat el 5 de novembre, justificant-ho en el fet que no s’havia de reconèixer més “representació espanyola que la selecció nacional”, que era ridícul “que Espanya s’enfrontés a una part d’ella mateixa” i que les relacions internacionals eren competència exclusiva de l’Estat. En el seu escrit a l’alt tribunal, el govern demanava que el cas s’unís al recurs que en el seu dia havia presentat, per la mateixa qüestió, contra la llei de l’esport del País Basc. En la roda de premsa per comunicar la presentació del recurs, el govern també va carregar contra els socialistes per haver rebutjat les seleccions a Euskadi, donar-hi suport a Catalunya, promoure-les a Andalusia i prometre-les a Balears, acusant el PSOE “d’actuar sense criteris, per interessos partidistes i de forma irresponsable”.

Finalment, el 9 de desembre el Tribunal Constitucional va acceptar a tràmit el recurs presentat pel govern i va suspendre cautelarment l’aplicació de l’apartat de la llei catalana que feia referència a les competicions internacionals. La Generalitat de Catalunya va pronosticar el fracàs del recurs ja que la llei catalana no perseguia que la selecció del país s’enfrontés a la d’Espanya, sinó a la de “la resta d’Espanya”, com passava al Regne Unit amb Gal•les o Escòcia que no competien amb la Gran Bretanya, sinó amb Anglaterra.