Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Muriel Casals

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia espanyola (471)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Entitats Entitats
Seguretat Social (66)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
36 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Si volem treballar cal decidir produir



Muriel Casals

La quantitat i la qualitat de la població que una societat és capaç d'ocupar és una de les informacions més significatives sobre la seva salut econòmica. En el nostre cas, l'any 1994 mostra una barreja de símptomes entre els quals malauradament predominen els dolents. La primera constatació que cal fer és que és dolent que una part significativa de la població consti estadísticament com a aturada. I de seguida ens cal reconèixer que és també dolent que no puguem disposar de la informació exacta sobre quina és la proporció dels aturats en relació amb el total de la població disposada a treballar. Efectivament, la taxa d'atur és més alta si la calculem a partir de les xifres d'afiliats a la Seguretat Social que si utilitzem com a referència les dades de l'enquesta sobre la població activa.

En tot cas, les xifres d'atur indiquen que el nombre de persones disposades a treballar no coincideix amb els llocs de treball disponibles. Aquesta informació ens porta a interrogar-nos sobre el funcionament d'una societat que és capaç de suportar, sense gaires problemes aparents, unes taxes d'atur que teòricament haurien de provocar tensions socials. Pensem que entre els joves, un grup especialment sensible, la proporció dels aturats és especialment elevada. Un 40% dels joves que han arribat a l'edat de treballar no han trobat un lloc en el mercat de treball.

El problema és menys greu, o és diferentment greu, del que les xifres indiquen, perquè hi ha una diferència important entre tenir feina i ocupar un lloc de treball. Una part dels que no estan ocupats, és a dir dels que consten estadísticament com a aturats, de fet estan treballant, només que ho fan a precari. El fenomen no és nou. El que passa és que ara s'ha oficialitzat i s'ha legitimat. Les reformes del mercat de treball proposades per l'Administració han consistit a donar forma i contingut legal a aquella tendència comuna a la tradició agrícola i a les velles societats industrials d'utilitzar una part de la capacitat laboral de la població al marge de les estructures oficials. Si hi ha feina, treballa tothom; si no n'hi ha, els joves i les dones es retiren del mercat: les dones a casa i els joves aparcats a la univesitat. En una situació de democràcia això funciona en la mesura que l'Estat benefactor dóna subsidi als qui no hi ha altre remei que anomenar aturats. I és ben sabut que el subsidi als aturats té el seu origen en els impostos dels qui produeixen. Si es trenca l'equilibri perquè cada any són més els que cobren i menys els que paguen, cal replantejar-se la recepta.

Aquesta és la part més visible del fenomen. Per motius econòmics i per motius socials no ens podem permetre el manteniment de la proporció d'aturats que la lògica del mercat ha anat generant. Això explica les propostes oficials de provar de col·locar en el mercat de treball, encara que sigui a precari, una part dels que s'havia instal·lat en la posició d'aturats.

Però els problemes del mercat de treball no es poden entendre, i per tant no es poden resoldre, al marge del funcionament del conjunt de l'economia. Ens cal analitzar el comportament de la nostra economia durant els últims anys per entendre el gran desajust entre oferta i demanda de treball. Simplificant, podem resumir l'actitud econòmica dominant en els països catalans en els últims deu anys amb l'afirmació que vendre és més important que produir. Les activitats comercials han pres el protagonisme a les activitats productives. Això és normal en certa mesura en qualsevol economia industrial avançada, ja que l'augment de la productivitat del treball va reduint la proporció del temps de treball necessari per fabricar, i la necessitat d'afrontar una competència cada cop més dura en el mercat mundial fa augmentar l'esforç per vendre.

El que ha passat en el nostre cas és que s'ha anat més enllà del que una evolució sana de l'economia hauria recomanat. Els anys d'eufòria especulativa van fer veure que vendre empreses podia ser, a curt termini, més rendible que no pas vendre les mercaderies que aquestes empreses fabriquen. En massa casos els compradors estrangers estaven interessats a disposar de la xarxa de clients a qui vendre una producció que ja obtenen en el seu país d'origen o en algun tercer país on les condicions de treball permeten uns costos més baixos que els catalans. La conseqüència d'aquest fenomen, a part de l'enriquiment d'alguns intermediaris, ha estat la reducció de les necessitats de mà d'obra provocada per la reducció de l'activitat productiva autòctona.

Només una recuperació de la producció pot conduir d'una manera estable a un augment de l'ocupació. Les reformes en les condicions en què es contracta el treball tenen sentit si estan orientades a assegurar la coherència entre el mercat de treball i el lloc que els productes obtinguts per l'economia catalana han d'ocupar en la competència internacional. No sembla raonable esperar una millora de la competitivitat basada en la degradació de les condicions laborals. La precarització del treball sol tenir conseqüències negatives sobre la qualitat del treball i per tant sobre la qualitat dels productes. I la competència, cada vegada més, té en compte la qualitat, és a dir que per vendre cal treballar bé. I que és desitjable produir allò que es vol vendre.