Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Ladan i Laleh Bijani es van sotmetre a una operació que les havia de separar.

Vídeos Vídeos
Operacions quirúgiques per separar siamesos
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Medicina i investigació mèdica (210)
Personatges Personatges
Ahmed Ibrahim (3)
Concezio di Rocco (1)
Ganga Shresta (1)
Ji Hye Bijat (1)
Keith Goh (1)
Ladan Bijani (2)
Laleh Bijani (2)
Lori Schappell (1)
Mohamed Ibrahim (3)
Reba Schappell (1)
Sa Ran Bijat (1)
Entitats Entitats
Hospital General de Changi (1)
Hospital Infantil de Dallas (1)
Hospital Raffles (Singapur) (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iran (Rep. Islàmica) (60)
Nepal (13)
Singapur (11)
Dallas (EUA) (6)
Roma (Itàlia) (65)
71 lectures d'aquest article
66 impressions d'aquest article
Un difícil repte quirúrgic
Siamesos
El 2003, els avenços en medicina i cirurgia van fer possibles algunes intervencions innovadores per intentar separar germans siamesos, bessons idèntics que es desenvolupaven d’un sol òvul fertilitzat per un espermatozou i en una mateixa placenta, i que en néixer es veuen obligats a compartir una part determinada de l’anatomia, fet que els incapacita per mantenir una identitat física i vital separada. D’operacions de separació ja feia temps que se’n feien, però la novetat del 2003 va ser intentar, amb possibilitats d’èxit, la separació de germans siamesos que compartien òrgans vitals que, fins aquell moment, s’havien considerat impossibles de separar.

El procés de formació dels siamesos presenta diverses variants. En els primers tretze dies després de la fertilització, l’embrió pot separar-se en dues parts. Si la separació és completa dóna lloc a bessons idèntics, o monozigòtics. El cas problemàtic es presenta quan aquesta segregació no és completa i origina siamesos units per alguna banda del cos, en un procés degut a factors genètics i ambientals que en fan incompleta la separació. Estadísticament s’havia comprovat que un de cada 40.000 embarassos generava siamesos, d’entre els quals només naixien vius un de cada cinc. Dels que naixien vius, un 35% ho feien units pel tòrax, un 30%, per la regió umbilical, un 19%, per la pelvis, i un 2%, pel crani. Per tant, un de cada deu milions de naixements origina siamesos craneòpags.

Aquest va ser precisament el cas de dues germanes iranianes que el mes de juliol del 2003 van decidir sotmetre’s voluntàriament a una operació pionera per tal de dividir el crani que les mantenia unides. Tanmateix, les siameses, de 29 anys, Ladan i Laleh Bijani, van morir el 9 de juliol, cinquanta-quatre hores després d’iniciar-se l’operació, la primera que s’havia fet mai per separar siamesos adults units pel crani. L’equip mèdic de l’Hospital Raffles de Singapur responsable de l’operació, dirigit pel neurocirurgià Keith Goh i format per vint-i-vuit metges i un centenar d’infermeres i auxiliars, va aconseguir separar les siameses, però no va ser capaç de restaurar la circulació sanguínia separada. Les germanes iranianes tenien els cervells units en un 30%, però el problema principal era que compartien l’artèria que hi aportava sang. Per tal de solucionar aquest impediment, els cirurgians havien extirpat un vas sanguini de la cuixa dreta de Ladan, que van empeltar, en forma de bypass, per proporcionar una via de circulació independent per a cada germana. En completar la separació de les masses cerebrals, fet que es va realitzar mil·límetre a mil·límetre, la pressió sanguínia era molt inestable en les dues pacients, i això, finalment, va provocar la mort les siameses, en un interval de noranta minuts entre l’una i l’altra, per les hemorràgies que van patir. Segons ja havia comunicat l’equip mèdic, l’operació tenia un 50% de possibilitats de sortir bé, un percentatge superior al que tenien de mantenir una vida normal en un futur a causa dels danys funcionals i psicològics irreversibles que els esperaven.

A banda de la incertesa mèdica, un altre dels problemes que plantegen aquest tipus d’intervencions és el finançament que, aquest cop, va cobrir el govern iranià, tot i que l’Hospital Raffles no va voler cobrar res més que el prestigi que li reportaria l’alta tecnologia emprada. La mort de les siameses iranianes va esperonar el debat sobre la conveniència de separar els siamesos, ja que molts cirurgians defensaven que no era ètic posar en risc la vida de persones a causa d’una malformació que no feia perillar la seva vida quotidiana. En tot cas, els siamesos craneopàgs morien quatre de cada cinc en les intervencions practicades en intentar separar-los. Un dels casos emblemàtics d’aquest debat era el de les siameses nord-americanes Lori i Reba Schappell, que portaven quaranta-tres anys unides pel crani i que sempre havien descartat ser separades. Argumentaven que “l’ésser humà no pot jugar amb l’obra de Déu” i afirmaven que gaudien d’una vida molt normal.

Tot i això, alguns especialistes van recordar que el 2001, i després de quatre dies de quiròfan, l’Hospital General de Changi va aconseguir separar amb èxit dues siameses nepaleses d’onze mesos que també havien nascut unides pel cap. Els experts consideraven que la supervivència era deguda al fet que els nens responen millor que els adults a un tractament tan dràstic, en no disposar de tantes zones del cervell especialitzades. El juliol del 2003, les nepaleses Jamuna i Ganga Shresta ja tenien tres anys, si bé no parlaven ni caminaven.

Quinze dies després de la mort de les germanes iranianes, l’equip de l’hospital de Singapur va dur a terme una nova separació, aquest cop en la persona de les germanes Bijat, que va aconseguir donar una identitat separada i pròpia a Sa Ran i Ji Hye, dues siameses coreanes de quatre mesos que havien nascut unides per la pelvis. Aquesta intervenció també fou pionera al món, i en tan sols cent minuts els cirurgians van completar l’operació. Les dues coreanes compartien alguns òrgans digestius i reproductius, però la separació va ser també positiva i no es van detectar possibles influències negatives sobre la infertilitat de les nenes. El cost d’aquesta operació va ser de 25.600 euros i els pares de les nenes coreanes van haver de vendre el negoci familiar per afrontar-lo.

L’octubre del 2003 dos siamesos van tornar a ser notícia, en aconseguir ser separats: Ahmed i Mohamed Ibrahim, dos nens egipcis de dos anys, també units pel crani. Els germans van ser intervinguts a l’Hospital Infantil de Dallas, si bé disposaven de dos cervells independents, tot i compartir la vena sagital, encarregada d’evacuar la sang del sistema nerviós central. L’operació va durar trenta-quatre hores i l’equip mèdic estava format per més de cinquanta professionals de diverses especialitats. L’operació va deixar rèmores, ja que als germans egipcis haurien de sotmetre’s a intervencions posteriors per reconstruir-los les estructures cranials i també quedaven per avaluar les possibles lesions cerebrals que haguessin pogut quedar-los. El 2003 també va destacar l’èxit aconseguit pel prestigiós neurocirurgià Concezio di Rocco a l’Hospital Policlinico Gemelli de Roma, en separar dos siamesos grecs que també havien nascut units pel cap. L’operació va durar només dotze hores i fou més senzilla que les anteriors pel fet que els germans no compartien vasos sanguinis.