Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Els dirigents sindicals Cándido Méndez i Antonio Gutiérrez amb el president del govern espanyol

Els funcionaris es manifesten a Barcelona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Condicions laborals (226)
Poder executiu i governs (1139)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Antonio Gutiérrez Vergara (8)
Cándido Méndez (42)
Joan Coscubiela (31)
José María Aznar (620)
Josep Maria Àlvarez (28)
Marcelino Camacho (5)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (56)
Partit Popular (1639)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Girona (145)
Lleida (148)
Tarragona (147)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
43 lectures d'aquest article
21 impressions d'aquest article
Pensions, funcionaris i reforma laboral
Sindicats
En començar el 1996, els sindicats mostraven la seva preocupació per la gestió dels últims governs socialistes i per la que consideraven imminent victòria del PP a les eleccions del març. Amb aquesta perspectiva, les reivindicacions estrictament salarials van passar a un segon pla, mentre es convertien en objectius bàsics la lluita contra l'atur i la defensa dels nivells de protecció social aconseguits: pensions, sanitat i subsidi d'atur.

Aquests punts van ser discutits, per exemple, en el sisè congrés de Comissions Obreres, celebrat a Madrid al gener, en el qual Antonio Gutiérrez va ser confirmat com a secretari general amb el 66,3% dels vots dels delegats, mentre que Marcelino Camacho va perdre la presidència en obtenir un 57,2% de vots en contra. En acabar el congrés, Gutiérrez va remarcar: "El moviment sindical no serà un fre per a la unió econòmica i monetària, social i política d'Europa."

La victòria del PP el 3 de març i la posterior investidura de José Maria Aznar el 4 de maig van posar els sindicats a la defensiva a l'espera de les decisions que pogués adoptar el nou govern. El to negociador del nou ministre de Treball, Javier Arenas, a qui alguns sectors del seu partit van acusar de populisme, va permetre establir importants ponts de diàleg amb els sindicats, que van culminar amb la firma el 9 d'octubre d'un acord per al futur de les pensions públiques a l'Estat espanyol. L'acord el van firmar el president del govern central, José Maria Aznar, i els secretaris generals d'UGT, Càndido Méndez, i de Comissions Obreres, Antonio Gutiérrez, al Palau de la Moncloa. La CEOE no el va voler firmar, ja que considerava que el govern havia cedit excessivament a les demandes sindicals. Aquest era el tercer gran acord social firmat des de la instauració de la democràcia. Govern i sindicats van arribar també a un acord insòlit per al manteniment del pla d'ocupació rural (PER), un sistema d'assistència als treballadors agrícoles que el PP havia criticat amb molta duresa quan era a l'oposició.

En altres camps, però, les relacions entre govern i sindicats van ser més difícils. El punt principal de confrontació va ser la congelació del salari dels dos milions de treballadors públics anunciada pel govern el 25 de juliol i materialitzada en els pressupostos generals de l'Estat per al 1997, com a part de les mesures d'austeritat decidides per reduir el dèficit públic.

Els sindicats consideraven que la congelació salarial aguditzava la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, i denunciaven les privatitzacions de les empreses públiques i el deteriorament dels serveis de les Administracions. El 30 de setembre, dia en què el govern presentava el projecte de pressupostos al Congrés, es va produir una concentració de delegats sindicals davant de les Corts de Madrid, i el 15 d'octubre diverses manifestacions van reunir prop de 500.000 persones. A Barcelona, es van concentrar 30.000 persones, a Lleida 2.000, a Tarragona 1.500 i a Girona 1.000.

Les manifestacions dels funcionaris van continuar, i I'1 de desembre es va celebrar a Barcelona la més multitudinària, que va reunir més de 100.000 persones sota el lema els serveis públics són cosa teva. Defensa'ls. La marxa estava encapçalada pels líders sindicals catalans, Josep Maria Alvarez i Joan Coscubiela. Totes aquestes mobilitzacions van confluir l'11 de desembre en una vaga dels treballadors públics, que segons els sindicats va tenir un seguiment del 80% i segons el govern no havia arribat al 20%. Malgrat les mobilitzacions, els pressupostos de l'Estat es van aprovar definitivament el 27 de desembre i la congelació va ser un fet.

En acabar l'any, l'esforç sindical se centrava en el procés negociador obert, a instàncies del govern, amb les organitzacions empresarials. Les negociacions giraven al voltant d'una reforma del mercat de treball que permetés combatre l'atur i la precarietat laboral, els dos problemes que empresaris i sindicats consideraven els més importants de l'economia espanyola.