Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Les ONG de tot el món es van bolcar en la reconstrucció de la societat a  Sri Lanka, que també va patir els estralls del tsunami del 2004

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Anton Balasingham (2)
Chandrika Kumaratunga (6)
Lakshman Kadirgamar (2)
Mahinda Rajapakse (2)
Ranil Wickremesinghe (4)
Entitats Entitats
Janatha Vimukthi Peramuna (1)
Jathika Hela Urumaya (1)
Partit de la Llibertat de Sri Lanka (1)
Partit de la Unitat Nacional (Sri Lanka) (2)
Tigres per l´Alliberament de l´Eelam Tàmil (8)
Unió Europea (1018)
31 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Eleccions contra pacificació
Sri Lanka
A Sri Lanka, com a Indonèsia, també semblava que la catàstrofe humanitària provocada pel tsunami podia haver facilitat el procés de pau entre la guerrilla dels Tàmil i el govern de Colombo. Ambdues parts havien signat un alto-el-foc el desembre del 2001, després de més de vint anys de guerra civil i 60.000 morts. En l’acord hi van jugar un paper destacat els atemptats de l’11 de setembre de 2001 contra les torres bessones de Nova York, quan l’LTTE va ser inclòs a les llistes d’organitzacions terroristes de la Gran Bretanya, els Estats Units i l’Índia.

Però malgrat l’aturada de les hostilitats, el procés de pau no havia avançat gaire des de llavors. Ans al contrari havia augmentat la desconfiança entre les parts. Tot i així, el govern de Sri Lanka i el LTTE van signar, el 24 de juny de 2005, un acord anomenat d’Estructura de Gestió Operacional Posttsunami (P-TOMS en les sigles en anglès), amb el suport de la Unió Europea, els Estats Units, el Regne Unit i Noruega. El govern de Colombo va justificar l’acord per la necessitat de fer arribar l’ajuda i per evitar que aquesta fos negociada directament amb el LTTE per part de les organitzacions humanitàries. L’acord creava un fons regional gestionat per una agència multilateral nomenada per les dues parts, el govern de Sri Lanka i l’LTTE. L’acord va provocar una crisi al govern amb la sortida del marxista Front d’Alliberament del Poble (Janatha Vimukthi Peramuna, JVP), que el va deixar en minoria, i es va unir al budista Partit de l’Herència Nacional (Jathika Hela Urumaya, JHU) per presentar una denúncia de l’acord al Tribunal Suprem.
En tot cas, els acords d’alto-el-foc no van evitar que continuessin els assassinats polítics el 2005. El 12 d’agost va morir a la piscina de casa seva l’exministre d’Afers Exteriors Lakshman Kadirgamar, en ser abatut pels trets de dos franctiradors que s’amagaven als voltants i que no van poder ser detinguts. El crim va ser atribuït al LTTE, que hi va negar qualsevol implicació i van acusar als grups oposats al procés de pau. El cap dels negociadors Tàmils, Anton Balasingham, va acusar el govern de “donar suport de manera encoberta a una guerra bruta de desgast” contra els rebels. El cert era que Kadirgamar, d’ètnia tàmil, havia criticat el govern per les concessions fetes als tàmils i havia posat en dubte la imparcialitat dels mitjancers noruecs.

En aquest punt, un nou entrebanc en el procés de pau va ser la victòria en les eleccions presidencials del 17 de novembre del primer ministre Mahinda Rajapakse, del Partit de la Llibertat de Sri Lanka, el mateix al qual pertanyia la presidenta sortint Chandrika Kumaratunga. Aquesta havia governat el país durant dos terminis consecutius de sis anys i en els darrers temps havia compromès el seu prestigi en la defensa de les negociacions amb els tàmils. Per la seva banda, encara que com a primer ministre nomenat per Kumaratunga havia afavorit la negociació d’un acord amb els Tàmils, Rajapakse va canviar d’actitud després d’arribar a un pacte electoral amb el JVP i el JHU, i en la seva campanya presidencial va rebutjar les peticions rebels d’autonomia i va prometre revisar l’alto-el-foc del 2002. A més, va dir que Noruega no continuaria actuant de mitjancer en el procés de pau i va prometre la revisió de l’acord P-TOMS per a la gestió de l’ajuda humanitària.

Finalment, Rajapakse, de 60 anys, va obtenir una mica més del 50% dels vots, superant el 48,7% del seu principal rival, Ranil Wickramasinghe, del Partit Nacional Unit, que havia promès de mantenir els acords d’alto-el-foc. Durant la campanya, ambdós candidats havien mantingut també clares diferències en economia, perquè, Rajapakse, socialdemòcrata, s’oposava a les privatitzacions i defensava els subsidis per a pagesos i pescadors, mentre que Wickramasinghe, de caire liberal, comptava amb el suport de la comunitat financera i la seva derrota va ser acollida amb una forta caiguda a la borsa.

Paradoxalment, en la victòria de Rajapakse va tenir-hi una forta influència el boicot a les eleccions preconitzat pel moviment tàmil. La participació global va ser d’un 75% al sud i a l’oest del país i molt baixa a les zones dominades pels tàmil, a l’est i al nord.