Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Les peces del puzzle

Maria Àngels Feliu agraeix al tinent coronel Miguel Gómez Alarcón la feina de la Guàrdia Civil

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Delinqüents, narcotraficants, detinguts, processats (99)
Drets humans (136)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Jutges, fiscals, advocats (98)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Antoni Guirado (7)
Antonio Pastor (3)
Carles Monguilod (3)
Carme Puig (1)
Francisco Evangelista (1)
Isabel Brussosa (1)
Joan Casals (8)
José Luís Paz García (7)
Josep Zambrano (2)
Juan Manuel Péres Funes (3)
Manuel Gómez Paz (1)
Maria Àngels Feliu (22)
Montserrat Teixidor Marqués (7)
Pilar Castillo (3)
Ramon Ullastre (10)
Santiago Pinsach (4)
Sebastià Comas Barey (10)
Xavier Bassa (6)
Entitats Entitats
Ajuntament d'Olot (3)
Ajuntament de Sant Pere del Torelló (3)
Guàrdia civil (196)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Olot (29)
175 lectures d'aquest article
848 impressions d'aquest article
Sis detencions resolen l'enigma del segrest d'Olot
Successos
El 8 de març de 1999, quan feia gairebé cinc anys de l’alliberament de la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu, i més de sis del seu segrest, produït el 20 de novembre de 1992, la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) va trametre un informe al jutjat número 1 d’Olot, on detallava les seves sospites sobre dos policies locals de la capital de la Garrotxa, que podrien haver participat directament en el segrest i en la custòdia de la farmacèutica.

Segons es va poder saber més endavant, havia estat la funcionària Carme Puig, esposa d’un policia nacional i cap de premsa de la subdelegació del Govern a Girona, qui el 1997 va posar la Guàrdia Civil sobre la pista definitiva del cas, després de descobrir un informe sobre el segrest de Maria Àngels Feliu que el seu marit havia elaborat uns anys enrera juntament amb un altre company seu per la fiscalia de l’Audiència de Girona. Aquest informe recopilava un seguit de circumstàncies que implicaven el policia municipal d’Olot Antoni Guirado i havia estat fet en base als indicis detectats per un altre agent municipal d’Olot, que les hauria manifestat després de l’alliberament de Maria Àngels Feliu al llavors cap de la policia municipal d’Olot, Manuel Gómez Paz. Seguint totes aquestes pistes la UCO de la Guàrdia Civil va poder lligar caps fins a requerir l’actuació del jutjat contra Guirado.

En conèixer els fets i convertir-se Olot en un centre d'atenció informativa d’abast nacional, el mateix 8 de març, l'alcaldessa de la població, Isabel Brussosa, va convocar una roda de premsa en la que va demanar que es respectés la honorabilitat del cos de policia municipal de la població. Dos dies més tard, però, l’alcaldessa va haver de reconèixer la veracitat de les sospites de la Guàrdia Civil en haver-se lliurat voluntàriament Guirado als agents de l’UCO, confessant l’autoria del segrest i revelant el nom dels seus còmplices.

Es tractava de Ramon Ullastre, guàrdia forestal de Sant Pere de Torelló; la seva dona, Montserrat Teixidor Marqués i José Luis Paz García, un delinqüent de Camprodon amic de Josep Zambrano, un altre policia municipal d’Olot ja desaparegut, que havia acceptat la proposició de Guirado de participar en el segrest. Mentre tots ells eren dentinguts, Guirado va declarar que Feliu va passar els 492 dies de captiveri en un zulo de la casa del matrimoni Ullastre-Teixidor a Sant Pere de Torelló i que l’amagatall havia estat derruït feia un parell d’anys.

Les investigacions de la Guàrdia Civil també van sorprendre els dos únics processats pel cas, Xavier Bassa i Joan Casals, la situació dels quals no havia variat des que van ser detinguts la tardor del 1993 i empresonats fins al maig de 1994, arrel de les declaracions d’un suposat testimoni, Francisco Evangelista, que els havia acusat del segrest, sense aportar mai proves pericials. Evangelista havia estat finalment demandat per la mateixa Maria Àngels Feliu després del seu alliberament, produït el dia 27 de març de 1994, per difamació i falsos testimonis en haver participat aquest en diversos programes de televisió defensant tesis tan peregrines com la de la mort de la segrestada.

L'11 de març, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Julia García Valdecasas i el tinent coronel Miguel Gómez Alarcón, cap de la Unitat Central Operativa que havia dut les investigacions, van convocar una roda de premsa per explicar la situació. L’endemà, Antoni Guirado va tornar a declarar davant la jutgessa Maria del Pilar Castillo Gonzalo que va decretar presó incondicional contra ell per un delicte de detenció il•legal de particular a particular. La jutgessa Maria del Pilar Castillo Gonzalo havia estat nomenada com a titular del jutjat número 1 d’Olot el mes d’abril de 1998 i havia substituït en la responsabilitat els dos jutges, Santiago Pinsach i Antonio Pastor, que anteriorment s’havien ocupat del cas. En ser nomenada, la jutgessa havia despertat algunes crítiques per la seva joventut i manca d’experiència, però la reobertura del cas Feliu va quedar sobradament demostrat el poc fonament de les crítiques rebudes.

En els dies que van seguir a les detencions dels nous inculpats en el segrest, Guirado va admetre la seva participació en el segrest, forçat, segons ell, per Ullastre que l'amenaçava de revelar pràctiques irregulars suposadament comeses quan era cap de la policia de Torelló. També va declarar haver participat només en els preparatius i en la captura de Feliu, assegurant que mai no havia estat a la casa on va ser tancada la farmacèutica.

La dona de Ramon Ullastre, Montserrat Teixidó, es va declarar innocent, però va donar el nom de pila i una descripció física d'Iñaki, el carceller que Feliu sempre havia destacat en les seves declaracions i a qui havia agraït públicament el tracte rebut. La jutgessa va deixar anar en llibertat Teixidó sota fiança de 500.000 pessetes, en considerar que no hi havia proves contra ella i que no estava obligada, per raons de parentiu, a denunciar el seu marit. El 13 de març, José Luis Paz, el quart detingut, es va refermar en la seva declaració d’innocència, però la jutgessa va decretar presó contra ell. Per la seva banda, Ullastre, va confessar la seva participació en el segrest i va negar qualsevol la implicació dels primers acusats, Casals i Bassa. L’advocat d’Ullastre, a més, va demanar perdó a la família Feliu.

El 16 de març, la Guàrdia Civil va detenir, al seu domicili de les Masies de Voltregà (Osona), l’home conegut com a Iñaki, el carceller de la farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu. Iñaki, que no va oposar cap mena de resistència, era en realitat Sebastià Comas Baroy, un cambrer de 35 anys, veí de Torelló i sense antecedents penals. Poc després de la seva detenció el segrestador “menys dolent”, com el denominava la Guàrdia Civil, va dir que el segrest va ser un “malson” i que va alliberar Feliu “per raons humanitàries”. Iñaki també va aclarir que s'havia assabentat a través de la premsa que la captiva que custodiava era la farmacèutica. També va dir que durant un temps va abandonar les tasques de carceller, però que hi va tornar disposat a alliberar Feliu. El mateix dia, unes hores més tard, la Guàrdia Civil va detenir també un altre suposat implicat, l’entrenador de futbol del primer equip de la Unió Esportiva Vic, Juan Manuel Pérez Funes, a qui s’acusava d’haver participat en la construcció del zulo a casa del suposat capitost de la banda, Ramon Ullastre, i d’haver participat en els preparatius del segrest. Amb aquesta detenció ja eren sis les persones retingudes en menys d’una setmana per la Guàrdia Civil.

Un cop consumades aquestes detencions, Maria Àngels Feliu va abandonar Olot sense fer cap declaració i es va instal•lar a casa d'uns parents. Segons els seus representants estava passant un moment anímic molt dolent, agreujat per l'inici de la tramitació del seu divorci. Per la seva banda, Casals i Bassa, els primers i únics processats pel cas des que es va produir el segrest el 1992, van expressar la seva satisfacció perquè s'hagués detingut els veritables culpables i van anunciar accions legals contra l’administració per haver errat en les investigacions i haver-los retingut en presó per assassinat.

El 3 de juny la Guàrdia Civil va aportar noves dades, en localitzar sota el garatge de la casa de Ramon Ullastre un gran forat que formava part del zulo on la farmacèutica d’Olot va passar els 492 dies de captiveri. Els investigadors hi van trobar també una biga, un prestatge, terra de ciment, una canonada i restes d’aliments. A la primera fase de la investigació no va ser possible trobar indicis del zulo, ja que després de l’alliberament de Feliu, Ullastre havia fet obres a la casa. El 26 d’agost, la jutgessa María del Pilar Castillo va notificar als advocats del procés l’aixecament del sumari i va elevar a definitives les acusacions contra els sis detinguts.

Finalment, el 24 de setembre i sense haver-se aclarit si s'havia o no pagat un rescat per l'alliberament de la segrestada, Carles Monguilod, l'advocat de Maria Àngels Feliu, va anunciar que la seva representada es presentaria com a acusació particular en el cas i que exculparia Casals i Bassa. L'advocat va comunicar també que intentaria evitar una reproducció del segrest, així com uns acaraments innecessaris per tal d'evitar-li perjudicis a la seva representada.

Un cop tret l’entrellat del cas, la tranquil•litat va tornar a Olot, la ciutat protagonista, que durant el segrest de Maria Àngels Feliu va organitzar diverses manifestacions demanant el seu alliberament i l’aclariment del cas, les principals de les quals havien tingut lloc el 5 de desembre de 1992 i el 20 de novembre de 1993. També es van felicitar de la resolució del cas altres protagonistes indirectes com el diputat d’ERC Josep Maria Reguant que s’havia ofert com a ostatge a canvi de Feliu. o el bisbe de Girona, Jaume Camprodon, que també va oferir als segrestadors la intercessió desinteressada de l'Església en l'afer. Aquest era el final del segrest més llarg produït a l'estat sense mòbil terrorista i el que més conjectures havia fet aparèixer en els mitjans de comunicació i l’opinió pública.