Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Mandela i l'arquebisbe Tutu, en la presentació de l'informe de la Comissió de la Veritat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Crim, delinqüència, màfia (389)
Democràcia, processos de democratització (137)
Discriminacions, segregacions (68)
Drets humans (136)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Personatges Personatges
Desmond Tutu (7)
Frederik Willem De Klerk (12)
Graça Machel (3)
Mangosuthu Buthelezi (3)
Nelson Mandela (48)
Pieter Botha (3)
Samoa Machel (1)
Stompie Seipei (1)
Thabo Mbeki (21)
Winnie Mandela (8)
Entitats Entitats
Comissió per la Veritat i la Reconciliació (2)
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Partit Nacionalista Zulu Inkhata (Sud-àfrica) (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sud-àfrica (40)
39 lectures d'aquest article
20 impressions d'aquest article
El difícil camí de la reconciliació
Sud-Àfrica
El 29 d’octubre de 1998 es va presentar a Pretòria l’informe elaborat per la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR), creada el 1995 i presidida per l’arquebisbe anglicà i premi Nobel de la Pau 1984, Desmond Tutu, que havia de servir per aclarir els crims comesos en els anys de l’apartheid i posar de manifest les responsabilitats dels diferents protagonistes dels anys de la violència, les tortures, els assassinats i el terrorisme.

Desmond Tutu va entregar al president sud-africà Nelson Mandela les 3.500 pàgines en cinc volums de l’informe que desvetllava una sèrie interminable d’atrocitats comeses en el període 1948-1994, atribuïbles no només a la comunitat blanca dominant, sinó també a la comunitat negra i, particularment, al partit zulu Inkatha i al Congrés Nacional Africà (CNA). L’informe era el resultat de 30 mesos d’investigacions entorn de 20.000 testimonis i de l’anàlisi del material recopilat en un total de 2.400 en audiències públiques sobre abusos contra els drets humans.

A l’informe destacaven els testimonis en contra de l’antic president sud-africà Pieter Willem Botha (1978-1989), del líder zulu i ministre de l’Interior del govern de Mandela, Mangosuthu Buthelezi, i de Winnie Mandela, exesposa del president del país, Nelson Mandela. Precisament el 18 de juliol de 1998, coincidint amb el seu 80è aniversari, Nelson Mandela s’havia casat per tercer cop amb Graça Machel, la vídua del que havia estat president de Moçambic, Samora Machel.

Les conclusions de l’informe ja havien provocat el 21 d’agost la condemna a un any de presó i a una multa de 10.000 rands a l’expresident Botha, de 82 anys, acusat d’haver induït diversos crims i assassinats polítics i d’haver ordenat el 1988 la voladura de la seu del Consell de les Esglésies sud-africanes a Johannesburg. L’expresident, però, s’havia negat a comparèixer davant la CVR, justificant les accions empreses mentre era governant pel terrorisme practicat pel CNA i dient que “un afrikaner només s’agenolla davant de Déu.” Malgrat tot, el tribunal havia ajornat cinc anys el seu ingrés a presó, confiant en que la seva avançada edat ja no ho fes necessari.

A l’informe també hi sortia relacionat el líder zulu Mangosuthu Buthelezi, per haver comandat els anys vuitantes la repressió contra les protestes de la població negra bantú contra la segregació racial i laboral llavors vigent. L’exmuller de Mandela, Winnie Mandela, era acusada de la responsabilitat de diferents actes violents, com el segrestament el 1988 de quatre joves i l’assassinat d’un d’ells, un noi de 14 anys anomenat Stompie Seipei, a Soweto. Les investigacions judicials endegades el 1990 sobre aquest cas ja havien provocat la dimissió de Winnie Mandela de totes les seves responsabilitats al govern i al CNA i la impossibilitat de cursar la seva candidatura a la secretaria general del partit, en el congrés celebrat el 1997 que va escollir Thabo Mbeki en el càrrec.

Mandela, per la seva banda, va acceptar amb resignació les acusacions contra la seva exdona: “accepto l’informe tal i com és, amb totes les seves imperfeccions, com una ajuda que ens dóna la CVR per reconciliar i reconstruir la nostra nació”, mentre els responsables del CNA, van qüestionar moltes de les acusacions que es feien a l’informe contra alguns dels seus membres, plantejament igualment reivindicat per l’expresident i premi Nobel de la Pau, Frederik De Klerk, en favor del Partit Nacional.

Pel que feia al conjunt de la població, era evident el descontentament de la minoria blanca, sempre recelosa davant el nou poder polític exercit per la majoria negra, mentre, en termes generals, la comunitat negra només considerava punibles les accions perpetrades pels blancs i justificava el terrorisme practicat pel CNA. Entre ètnies, la majoria bantú, veia amb bons ulls les denúncies contra els zulus, mentre que aquests parlaven del dret que els assistia a disposar d’una autonomia política plena.

En termes generals, la proximitat de les eleccions del 1999, va convertir en molt polèmica la publicació de l’informe, que, de fet, va contribuir a fer més pregones les diferències entre fraccions polítiques i racials. Malgrat tots aquests problemes, la CVR havia aconseguit obrir una nova via, mai no practicada a cap altre país del món, per passar de règims dictatorials a règims democràtics; una via que, a més, no es fonamentava ni en l’oblit ni en la persecució legal dels antics repressors. Es tractava de garantir la immunitat a tots aquells que compareixessin davant la comissió, reconeguessin els seus actes, enfrontant-se cara a cara amb les antigues víctimes o els seus familiars, i demanessin perdó pels seus crims.