Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Nelson Mandela (a l'esquerra), amb el seu successor a la presidència de Sud-àfrica, Tabo Mbeki

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Frederik Willem De Klerk (12)
Nelson Mandela (48)
Thabo Mbeki (21)
Entitats Entitats
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Nou Partit Nacional (Sud-àfrica) (7)
Parlament de Sud-àfrica (2)
Partit Democràtic (Sud-àfrica) (3)
Partit Nacionalista Zulu Inkhata (Sud-àfrica) (9)
Policia de Sud-àfrica (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sud-àfrica (40)
35 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Mandela dóna pas al relleu
Sud-àfrica
Un dels personatge més carismàtics de l’escena política internacional de finals del segle XX, el líder sud-africà Nelson Mandela va retirar-se definitivament de la política activa el 1999. Va fer-ho just després que al seu país s’haguessin celebrat les segones eleccions multiracials lliures de la història en les que el seu partit (el Congrés Nacional Africà) va obtenir una espectacular victòria que va permetre que el seu successor Tabo Mbeki accedís a la presidència del país.

L’acte oficial de comiat de Mandela es va celebrar el 16 de juny, coincidint amb el 23è aniversari de la revolta de Soweto, la més emblemàtica de totes les que s’havien produït en els anys de l’apartheid contra la segregació racial i política de la comunitat negra majoritària al país. Davant 4.000 convidats d’honor, Mandela va resumir el sentit de la seva lluita de més de cinquanta anys: “la reconciliació ha estat l’objectiu fonamental de la nostra lluita per instaurar un govern basat en la voluntat de les persones i ara hem de continuar la lluita per superar les divisions en si mateixes i per erradicar les seves conseqüències.”

Amb aquestes paraules acabava la vida pública d’un home, que havia nascut el 18 de juliol de 1918 a Qunu, Transkei, que va ingressar al CNA el 1944, que va ajudar a crear el braç armat del CNA -Umkhonto we Sizwe- el 1960, que va ser detingut el 1962 i condemnat a cadena perpètua i que, des de la presó, va liderar la lluita antiapartheid fins que l’11 de febrer de 1990 va ser alliberat. L’home que va col.laborar decisivament en la transició cap un règim plenament democràtic, que va rebre el premi Nobel de la Pau 1993 juntament amb Frederik De Klerk, l´últim president blanc de Sud-Àfrica, i que el 1994, després de les primeres eleccions multiracials lliures de la història del país, va ser-ne elegit president.

Els cinc anys de presidència de Mandela van ser uns anys impregnats d’una forta càrrega simbòlica i, malgrat les dificultats de la transició, d’un notable progrés econòmic i social per a la majoria de la població. L’home que a l’ombra de Mandela havia dirigit la política del dia a dia era el vicepresident del govern, Thabo Mbeki, qui havia estat elegit successor de Mandela en el congrés del CNA del 1997. En termes generals, Mbeki havia impulsat una política econòmica equiparable a dels països occidentals, propiciant la liberalització de l’economia, les privatitzacions (el 1999 Swissair va adquirir el 20% de South African Airways) i les inversions estrangeres (estava prevista la creació d’un Consell Internacional d’Inversions a Sud-Àfrica). El 1999, el balanç macroeconòmic era prou positiu, amb uns índexs de creixement en clara recuperació, però insuficients per resoldre el crònic problema de l’atur que afectava al 30% de la població.

Precisament la lluita contra l’atur i la promoció d’un més gran creixement van ser els eixos del programa del nou govern de Mbeki que es va constituir després de les eleccions del 2 de juny on van ser elegits els 400 membres del Parlament i les Assembles de les nou províncies del país. El triomf del Congrés Nacional Africà va ser clar: va obtenir 266 escons i va quedar a només un diputat dels dos terços necessaris per reformar la Constitució. El més gran partit de l’oposició blanca, l’exgovernamental Nou Partit Nacional (NPN) va patir una espectacular davallada (va passar de 82 a 28 escons), mentre que el liberal Partit Democràtic (PD) es va convertir en el principal representant de la minoria blanca amb 38 diputats. El partit nacionalista zulu Inkatha (IFP) es va convertir en la tercera força de la cambra amb 34 parlamentaris.

El 14 de juny, el nou parlament de Sud-àfrica va elegir sense oposició Thabo Mbeki com a nou president del país. En la pressa de possessió, Mbeki va prometre governar el país “sense arrogància” i va fer una crida als seus conciutadans perquè oblidessin els problemes del passat i centressin tots els seus esforços en el desenvolupament econòmic: “Ha arribat l’hora de tornar a treballar”.

Les altres prioritats del seu govern eren la seguretat ciutadana, amb la creació d’una unitat especial (Scorpions) de lluita contra el crim i la corrupció policial, i la promoció de la integració econòmica regional per mitjà de la Comunitat de Desenvolupament del Sud d’Àfrica, una zona de lliure comerç formada per 14 països. Mbeki era conscient que el desenvolupament del seu país només era sostenible a llarg termini si el conjunt del continent avançava pel camí de la democràcia, l’estabilitat i el comerç. Un procés que Sud-Àfrica estava disposada a liderar per fer realitat la “Renaixença Africana” que prometia el seu nou president.