Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
De Klerk felicita Mandela en la seva presa de posessió del govern sud-africà

Frederik De Klerk, cap del Partit Nacional de Sud-Àfrica i president sortint

Articles dependents
Nelson Mandela
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Discriminacions, segregacions (68)
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Moviments d`ultradreta, feixisme (66)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Constand Viljoen (1)
Cyril Ramaphosa (3)
Frederik Willem De Klerk (12)
Georg Meiring (1)
Joe Modise (1)
León Wessels (1)
Lucas Mangope (2)
Mangosuthu Buthelezi (3)
Nelson Mandela (48)
Upa Gqozo (1)
Entitats Entitats
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Nou Partit Nacional (Sud-àfrica) (7)
Partit Nacionalista Zulu Inkhata (Sud-àfrica) (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sud-àfrica (40)
39 lectures d'aquest article
27 impressions d'aquest article
Primeres eleccions multiracials
Sud-Àfrica
El líder del Congrés Nacional Africà, Nelson Mandela, que durant anys va ser el presoner polític més cèlebre del món, es va convertir al mes de maig en el primer president negre de Sud-àfrica, després de 342 anys de dominació blanca. Això va ser possible arran de la celebració, un mes abans, de les primeres eleccions multiètniques a la República Sud-africana, que van donar la victòria indiscutible al Congrés Nacional Africà, el moviment d'alliberament més antic del continent africà.

La majoria negra sud-africana va tenir per primera vegada l'oportunitat de decidir el seu futur en les eleccions que van començar el 26 d'abril i que es van allargar quatre dies. Tot i que s'hi presentaven 19 formacions polítiques -27 si s'hi afegien els partits que presentaven candidats només en alguna de les nou províncies del país-, només 4 tenien possibilitats reals de superar la barrera del 5 per cent dels vots que els donaria accés al futur govern d'unitat.

Es tractava del Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela, el Partit Nacional del president sortint Frederik de Klerk, el partit conservador zulu Inkhata de Mangosuthu Buthelezi, i el Front de la Llibertat del general Constand Viljoen, que representava la fracció de l'extrema dreta blanca que s'havia afegit al procés de democratització de Sud-àfrica.

Fins a arribar a les eleccions es va haver de recórrer un llarg camí, marcat per l'increment de la violència política i criminal urbana. Tant el Congrés Nacional Africà com el Partit Nacional es van veure obligats a negociar amb interlocutors sense poder polític, com els caps dels bantustans o els grupúscles blancs de l'extrema dreta.

La negativa dels dirigents d'alguns bantustans a participar en el procés electoral -en algunes ocasions aconsellats per aliats conservadors blancs, partidaris d'una solució federal o fins i tot confederal- va fer augmentar el clima de violència. Les destitucions al mes de març de Lucas Mangope, president de Bophuthatswana, i d'Upa Gqozo, a Ciskei, van confirmar que els bantustans independents no tenien altra sortida que la seva integració a la nova Sud-àfrica. Les institucions de Ciskei i de Transkei van desaparèixer definitivament l'última quinzena de març i van ser substituïdes per administracions provisionals directament lligades a Pretòria.

Després de nombroses negociacions i amenaces, el primer ministre de Kwazulu-Natal, Mangosuthu Buthelezi, va decidir inscriure -encara que fora de termini-l'Inkhata en el procés electoral. A canvi, va obtenir alguns aventatges en qüestions de poder regional i d'estatut de la reialesa zulu.

L'extrema dreta blanca, per la seva banda, es va anar fragmentant cada cop més -entre partidaris d'un Estat bòer, promotors d'un Estat blanc i nostàlgics de l’apartheid- i no va aconseguir adoptar una postura única davant les eleccions. El cop més dur que va haver d'afrontar va ser el fracàs de la temptativa militar de l'Associació de Resistència Afrikaner a Bophuthatswana, per protegir-hi el president Lucas Mangope.

El complex mosaic ètnic a Sud-àfrica va complicar el procés democratitzador. Entre els negres -30 milions, 9 ètnies i 12 llengües-, els zulus eren els més nombrosos, i a causa del seu prestigiós passat guerrer i la seva importància numèrica eren la comunitat més important del país. Políticament, els zulus aportaven el seu suport a l'Inkhata. L'ètnia xhosa -la de Nelson Mandela-, la segona al país, donava suport majoritàriament al Congrés Nacional Africà.

Les urnes van fer bons els pronòstics que auguraven la victòria del moviment antiapartheid de Nelson Mandela, que va aconseguir el 62,6 per cent dels vots i 252 dels 400 escons a l'Assemblea Nacional. El Partit Nacional de Frederik de Klerk -responsable amb el CNA del procés de democratització- va obtenir el segon lloc amb el 26,4 per cent dels vots, i el moviment zulu Inkhata en va aconseguir el 10,5 per cent. L'extrema dreta blanca de Constand Viljoen i la resta de formacions es van veure apartades de l'Assemblea Nacional, encarregada de redactar la Constitució definitiva del país, i del govern de concertació format després de les eleccions.

Un cop elegit president, Nelson Mandela va fer una crida per a la construcció d'una societat centrada en l'home per restaurar la dignitat de cada sud-africà. L'arribada el 24 de maig del nou cap d'Estat al Parlament de Ciutat del Cap -d'on els negres havien estat foragitats anys enrere- va ser saludada per trets de canons i el vol d'avions que van dibuixar a l'aire els colors de la bandera sud-africana. Davant el porxo de l'edifici s'hi van fer sonar els dos himnes nacionals: el dels afrikaner -Die Stem ("La crida")- i el del Congrés Nacional Africà -"Que Déu beneeixi Africà".

Davant el Parlament del Cap, Nelson Mandela va formular el seu programa de reconstrucció i desenvolupament per als primers cent dies: es tractava de respondre a les necessitats més punyents de la societat sud-africana. Va citar les atencions mèdiques gratuïtes per a les dones embarassades i els nens menors de 10 anys, i l'alimentació gratuïta en les escoles primàries. També va anunciar la posada en marxa d'un pla d'electrificació per a 350.000 vivendes. El programa també preveia una campanya de reconstrucció dels townships -les ciutats dormitoris per als negres- i per a la creació d'ocupació. Per al seu llançament, el govern va destinar-hi 2.500 milions de rands -683 milions de dòlars-. Mandela va assegurar que el rigor presidiria la política econòmica, per evitar una alça generalitzada de la fiscalitat i facilitar la lluita contra la inflació, per "construir una economia forta que beneficiï tothom".

El nou president sud-africà es va comprometre també a tractar, al més aviat possible, la qüestió d'una amnistia per les activitats criminals que s'havien fet amb finalitats polítiques. En definitiva, Nelson Mandela va declarar textualment: "La nació ha de fer les paus amb el seu passat, amb un esperit d'obertura i de perdó, i construir el futur per reparar i guarir. (...) Crear un ordre nou en què la justícia sigui per a tots igual. (...) La gent vol el canvi i això és el que tindrà."

Hores abans, l'Assemblea Nacional i el Senat s'havien reunit per formar l'Assemblea constituent. Cyril Ramaphosa, secretari general del Congrés Nacional Africà, va ser elegit president d'aquesta Assemblea, encarregada de redactar la Constitució definitiva del país. León Wessels, ex-ministre de governació del Partit Nacional de Frederik de Klerk, va ser designat vice-president de l'Assemblea constituent. La mateixa voluntat de conciliació s'havia mostrat dies abans amb l'anunci del nou ministre de Defensa, Joe Modise, que mantindria el general Georg Meiring al capdavant de les forces armades sud-africanes.

L'endemà, Mandela jurava el càrrec a Pretòria, en presència de 36 caps d'Estat i mandataris de 150 països del món, fins a completar un total de 1.500 representants.

El dissabte s'havien constituït també vuit dels nou Parlaments autònoms del país; set governats pel CNA, i el vuitè, el de Ciutat del Cap Occidental, en poder del Partit Nacional blanc, dirigit pel president sortint, Frederik de Klerk. El darrer Parlament autònom, el de Kwazulu-Natal, es va constituir el dimecres 11 de maig i gaudia de majoria zulu.

El líder zulu i cap del Partit de la Llibertat Inkatha(IFP), Mangosuthu Buthelezi, es va integrar aquell dia com a ministre d'Interior al nou govern de Mandela, en una de les tres carteres -d'un total de 27- de què gaudiria el partit zulu.

La utopia s'havia fet realitat, l’apartheid ja no existia legalment. S'havien acabat 342 anys de dominació blanca. Així ho va remarcar Mandela en el seu discurs a Pretòria, cridant a una nova unitat nacional no fonamentada en races, religions o idees, ni en barreres lingüístiques o geogràfiques. Per Mandela, s'obria un nou camí: "La visió comuna d'una vida millor."