Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Dones sudaneses caminen prop de la seu del Programa Alimentari Mundial (WFP)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Abdulrahman Siwar al-Dhab (1)
Ahmed Ali al-Mirghani (1)
Ali Osman Taha (2)
Colin Powell (99)
Gaafar Mohammad Numeiry (1)
Ismail al-Azhari (1)
John Garang (4)
Omar Hassan al-Baixir (2)
Entitats Entitats
l’Exèrcit d’Alliberament del Poble del Sudan (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Africana (17)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sudan (10)
30 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
La pau, l’últim dia de l’any
Sudan
El 31 de desembre del 2004, Sudan va posar el punt final a més de dues dècades de guerra civil entre el nord i el sud del país, en un acord signat a Nairobi entre el vicepresident del govern sudanès, Ali Osman Taha, i el líder del principal grup rebel, John Garang, en presència d’una vintena de caps d’Estat i de govern africans i representants de la comunitat internacional, entre els quals hi havia el secretari d’Estat nord-americà en funcions, Colin Powell.

Així es va tancar el conflicte armat més llarg de la història del continent africà, que deixava un balanç de dos milions de morts i quatre milions de desplaçats. El govern de Khartum i els líders de l’Exèrcit d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLA) es van comprometre també a treballar plegats per garantir l’autonomia política del sud del país, de majoria negra i animista, i per resoldre la crisi oberta feia dos anys a la regió oriental de Darfur, que no havia quedat inclosa en els acords de pau i continuava generant conflictes i violències.

Des de la independència assolida l’1 de gener del 1956, el Sudan havia estat un país en guerra, en haver sorgit com a conseqüència de les disputes colonials entre francesos i anglesos, i en el context d’un imperi otomà en decadència, que va desaparèixer després de la Primera Guerra Mundial i va deixar un rastre d’opressió i subdesenvolupament que cap de les noves potències mundials va voler o poder redreçar. La independència del Sudan s’havia bastit inicialment sota la influència del comunisme de postguerra i a l’aixopluc del nasserisme egipci, del qual el seu primer president, Ismail al-Azhari, es va voler diferenciar quan la crisi del canal de Suez va fer decantar Egipte cap al bàndol occidental. Més endavant, la teocràcia iraniana i la ruïna soviètica van fer decantar el president Gaafar Mohammad Numeiry (1969-1985) cap a l’islamisme. Justament el Sudan va ser un dels primers països islàmics a implantar la xara el 1984, que va enfrontar decididament el règim de Numeiry amb la majoria negra i va provocar una guerra civil a l’estil de la d’Etiòpia i Eritrea. Les presidències d’Abdulrahman Siwar al-Dhab (1985-1986), d’Ahmed Ali al-Mirghani (1986-1989) i del president Omar Hassan al-Baixir no van fer afluixar els enfrontaments, fet que va generar una gran tensió internacional i una greu crisi humanitària.

Amb l’inici de les prospeccions petrolieres de finals dels anys noranta, els crims perpetrats al Sudan van començar a sortir de l’anonimat, tot i que mai no van arribar a tenir el ressò de les guerres del Congo, Libèria, Sierra Leone o Costa d’Ivori. El 2004, l’ONU va intervenir-hi directament, amb el suport de la Unió Africana, la UE i els EUA, i van aconseguir finalment plegats la pau entre Khartum i les guerrilles negres, i el compromís d’un alto el foc al Darfur, de manera que a finals d’any pressionaven Baixir Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units, amb amenaces de sancions sobre les prospeccions i les exportacions petrolieres que ja es feien al país.