Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Amb pell de tauró

Els èxits espanyols

Els Jocs Olímpics de Sydney es van celebrar amb èxit a la ciutat australiana

Gervasio Deferr va donar el primer or de la història a la gimnàstica espanyola

Isabel Fernández, medalla d'or de judo a Sydney

Joan Llaneras va guanyar l'or en la final per punts

L'altre medaller

Medaller

Samaranch, amb un grup de nens aborígens australians, a la Vila Olímpica

Articles dependents
Marion Jones
Ian Thorpe
Emil Zátopek
Inge de Bruijn
Iñaki Urdangarín
L'escàndol dels jocs paralímpics
Manuel Estiarte
Gervasio Deferr
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Jocs Olímpics, Olimpiades (187)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Abel Antón (10)
Albert Costa (30)
Àlex Corretja (43)
Alexander Popov (4)
Alexander Karelin (1)
Alexei Nemov (1)
Andrea Raducan (2)
Cathy Freeman (1)
Daniel Plaza (3)
Derartu Tulu (1)
Eric Moussanbani (1)
Esther Moya (1)
Félix Savón (1)
Fiona May (3)
Gabriel Esparza (2)
Gervasi Deferr (16)
Gezahegne Abera (3)
Haile Gebreselassie (6)
Heike Dreschler (1)
Hicham el-Guerrouj (12)
Ian Thorpe (7)
Inge de Bruijn (4)
Isabel Fernández (5)
Iván Pedroso (4)
Jai Taurima (1)
Jeannie Longo (3)
Joan Llaneras (16)
Joane Somarriba (9)
Jordi Llopart (1)
Juan Antonio Samaranch (54)
Konstantinos Kenteris (3)
Leontien Zijlaard van Moorsel (1)
Margarita Fullana (2)
Maria Olaru (1)
Maria Vasco (4)
María Teresa Salisachs Rowe (3)
Marion Jones (11)
Marlene Ottey (6)
Martín Fiz (15)
Maurice Greene (12)
Michael Johnson (12)
Million Wolde (1)
Nina Zhivanevskaya (7)
Niurka Montalvo (8)
Noah Ngeny (3)
Paola Pezzo (2)
Paul Kibii Tergat (2)
Pieter van den Hoogenband (2)
Rafael Lozano (1)
Reuben Koskei (1)
Robert Korzeniowski (2)
Rulon Gardner (1)
Serguei Bubka (6)
Simona Amanar (1)
Teófilo Stevenson (1)
Valentí Massana (8)
Xiang Aoewi (1)
Yago Lamela (8)
Yang Wei (1)
Entitats Entitats
Club Natació Sabadell (12)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Jocs Olímpics Atlanta (43)
Jocs Olímpics Barcelona (42)
Jocs Olímpics de Moscou (5)
Jocs Olímpics de Seül (8)
Jocs Olimpics Sydney (43)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sydney (Austràlia) (34)
339 lectures d'aquest article
121 impressions d'aquest article
Els Jocs baten rècords dins i fora de les pistes
Sydney 2000
Del 15 de setembre a l'1 d'octubre del 2000 la ciutat australiana de Sydney va acollir els Jocs de la 27a olimpíada de l'era moderna. Després dels de Atlanta el 1996, el Jocs de Sydney van recuperar l'esperit participatiu i popular que havien tingut els de Barcelona de 1992, des de la cerimònia d’obertura fins la clausura, a on el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va poder reprendre el qualificatiu de "millors de la història", que havia utilitzat ja en quatre ocasions anteriors i que havia esquivat a Atlanta'96. Per a Samaranch, de 80 anys i que havia presidit sis Jocs Olímpics des dels de Moscú el 1980, era una ocasió especial ja que eren el últims que presidia com a màxim dirigent de l'olimpisme.

El president del COI tenia bones raons per estar satisfet. La ciutat i els australians es van bolcar en els Jocs i van establir un nou récord de suport popular, amb més de 6,7 milions d'espectadors i que van seguir les diferents proves en directe i que van donar una xifra global d’un 87% d'ocupació. Com a Barcelona, es va destacar de la ciutat australiana el magnífic ambient, l'amabilitat i l'acollida de la gent. El Jocs de Sydney també van batre el récord de participació, amb més de 10.600 esportistes de 199 països, sense comptar la delegació de Timor Oriental, que va participar sota bandera olímpica, i amb la novetat de que les dues Corees participaven en un equip únic. Més de 20.000 periodistes, dos per cada participant, van informar de les proves que van ser seguides per televisió en directe a 220 països. En l'aspecte negatiu, va destacar un fet sense cap relació amb l'esport o l'organització dels Jocs de Sydney. El dia 16 de setembre, en plens Jocs, moria a Barcelona l'esposa de Samaranch, María Teresa Bibis Salisachs Rowe.

Des del punt de vista de l'espectacle esportiu, l'estrella dels Jocs va ser la natació, beneficiada per les novetats tècniques com la piscina olímpica, dissenyada amb tota cura per minimitzar les turbulències, i la generalització dels nous vestits de bany que, com una segona pell, recobrien tot el cos dels nedadors ajudant-los a conservar l'energia i a lliscar amb menys resistència. La combinació d'aquests factors i l'entusiasme del públic australià, fanàtic d'aquest esport, va permetre que es superessin 14 récords mundials i 23 d’olímpics.

El gran protagonista va ser un jove de 17 anys, Ian Thorpe, natural de la mateixa Sydney, que va aconseguir 3 medalles d'or, en els 400 metres lliure, en el 4x200 i en el 4x100, amb sengles récords mundials. A més la victòria australiana en 4x100 va entrar en la història dels Jocs en ser la primera derrota dels Estats Units en aquesta prova des de que fou introduïda en el calendari olímpic, el 1964. Malgrat tot, l’alegria de Thorpe no va ser completa ja que aspirava també a guanyar els 200 metres lliure però va haver-se de conformar amb la plata en ser superat per l’holandès Pieter van den Hoogenband, de 21 anys, que es va confirmar com una altra de les grans estrelles de la natació en guanyar també la cursa dels 100 metres lliure imposant-se al rus Alexander Popov, doble campió olímpic de 50 i 100 a Barcelona i Atlanta.

En les proves femenines l'equivalent de Thorpe va ser la holandesa Inge de Bruijn, que va guanyar tres medalles d'or, en els 100 metres lliure, 100 metres papallona i 50 metres lliure, aconseguint els respectius récords del món, a més de guanyar la medalla de plata al relleu 4x100 lliure. La natació també va fer famós al nedador de Guinea Equatorial Eric Moussanbani, que va nedar els 100m lliure en 1:52,72, un temps que no permetria classificar-se ni per a un campionat escolar. La seva actuació li va proporcionar portades als diaris de tot el món i li va valdre sucosos contractes publicitaris.

Per part espanyola la nedadora del Club Natació Sabadell d'origen rus Nina Zhivanevskaia, nascuda a Moscú el 1977 i que s'havia nacionalitzat espanyola el 1999, va guanyar la medalla de bronze als 100 metres esquena, mentre que només va poder ser sisena en la distància en la que era la gran favorita, els 200 esquena. El seu bronze era la primera medalla de la natació espanyola femenina en uns Jocs Olímpics, però no era la primera de Zhivanevskaia que el 1992, als 15 anys, ja havia guanyat la medalla de bronze en 4x100 metres estils a Barcelona, com a component de l'equip rus.

En les proves d'atletisme l’atenció se centrava en l'atleta dels Estats Units Marion Jones, la millor velocista del moment, que es presentava amb l'objectiu d'aconseguir cinc medalles d'or. Al final va aconseguir cinc medalles però només tres van ser d'or, als 100 i 200 metres llisos i al relleu de 4x400 metres. En les altres dues on competia, salt de llargada i relleus 4x100, es va haver de conformar amb el bronze. A 4x100 l'equip d'Estats Units va quedar darrere Bahames i Jamaica, equip amb que la veterana Merlene Ottey, de 40 anys, aconseguia la vuitena medalla olímpica del seu historial en la seva cinquena participació en uns Jocs. En el salt de llargada Jones es va veure superada per una altra clàssica, l'alemanya Heike Dreschler, de 35 anys, i en segon lloc va quedar la italiana Fiona May, que va repetir la plata que ja havia guanyat a Barcelona'92 i Atlanta'96.

Les cinc medalles de la velocista nord-americana van restar protagonisme als seus compatriotes de l’atletisme masculí on van destacar Maurice Greene i Michael Johnson, amb dues medalles d'or cada un. Johnson, de 33 anys, plusmarquista mundial de 200, 300 i 400 metres, repetia per tercera vegada la medalla d'or de 400 metres. Una altra de les atletes destacades dels Jocs va ser l'australiana, Cathy Freeman, que es va proclamar campiona dels 400 metres llisos femenins. Freeman, pertanyent a la minoria aborigen d'Austràlia s'havia convertit en símbol de la integració en la cerimònia inaugural, en la que va ser l'última portadora de la torxa olímpica. Les proves de velocitat també van aportar la sorprenent victòria del grec Konstantinos Kenteris en els 200 metres llisos. Era el primer atleta blanc que guanyava aquesta prova des del 1980.

En les proves de fons van destacar els atletes etíops, encapçalats pel ja mític Haile Gebresselassie que va repetir victòria en els 10.000 metres, encara que va haver de fer servir tots els seus recursos per superar el kenyà Paul Tergat per només nou centèsimes de segon. Però els etíops van confirmar la seva superioritat en les proves de fons amb les victòries en els 5.000m de Million Wolde, i a la marató, on es va imposar el jove Gezahgne Abera, de 22 anys, en perjudici dels kenyans que es veien desposseïts d'una supremacia que havien mantingut durant més d'una dècada. La supremacia etíop va completar-se amb la victòria en els 10.000 metres femenins de Derartu Tulu, que ja havia estat campiona a Barcelona'92. Els kenyans per la seva banda passaven a dominar el mig fons, amb victòries en 1.500 de Noah Ngeny y en 3.000 obstacles de Reuben Koskei.

El cubà Iván Pedroso, 27 anys, va imposar-se en el salt de llargada en l'últim salt de la competició, superant amb 8,55 metres els 8,49 de l’australià Jai Taurima que, en una gran actuació, havia batut per dues vegades el rècord del seu país.

L'atleta de Viladecans Maria Vasco va quedar en tercer lloc a la prova de 20 km marxa, una prova que entrava per primera vegada en el calendari olímpic. Aquesta era la primera medalla guanyada per una espanyola en proves d'atletisme en uns Jocs Olímpics. Vasco, de 24 anys, continuava així la tradició dels grans marxadors del Baix Llobregat com Jordi Llopart (plata a Moscú'80) Dani Plaza (or a Barcelona'92) i Valentí Massana (bronze a Atlanta'96). La seva actuació va ser el millor d'una decebedora participació de l'equip espanyol d'atletisme. Ni Yago Lamela en llargada, ni els migfondistes de 1.500, ni els veterans maratonians el sorià Abel Antón, de 38 anys, i el vitorià Martín Fiz, de 37, van poder pujar al podi que es donava com a segur abans de començar els jocs. Una altra favorita per medalla, la cubana nacionalitzada espanyola Niurka Montalvo, no va poder participar en els Jocs en no rebre l’autorització de la federació cubana. En la marxa Valentí Massana va quedar quart en els 50km, una prova guanyada pel polonès Robert Korzeniowski, de 32 anys, que es va convertir en el primer home que guanyava els 20 i els 50 km en els mateixos Jocs. Korzeniowski ja havia guanyat els 50 km a Atlanta'96.

Entre les decepcions van destacar les del marroquí Hachim el Gerrouj, que a la final de 1.500 metres es va veure superat pel kenyà Noah Ngeny. Era la primera cursa que el Gerrouj perdia des de l'anterior final olímpica, quatre anys abans a Atlanta. L’ucraïnès Sergei Bubka, el millor saltador de perxa de tots els temps, va tornar a repetir les decebedores actuacions de Barcelona'92 i Atlanta'96 i no va aconseguir classificar-se per a la final.

En gimnàstica, el rus Alexei Nemov va aconseguir sis medalles, dos d'or, una de plata i tres de bronze. Per primera vegada aconseguia la medalla d'or en la general individual, després d'haver estat plata a Atlanta'96 i haver guanyat cinc títols mundials, però no va poder impedir que el seu equip quedés en tercer lloc, per darrera de Xina i Ucraïna. L'equip xinès, gràcies sobre tot a les seves noves estrelles Yang Wei i Xiang Aoewi, va aconseguir las medalla d'or per primera vegada a la història. En les proves individuals el gimnasta de Premiá de Dalt Gervasio Deferr, de 19 anys, amb una puntuació de 9,800 punts, va guanyar la medalla d'or en salt, la primera medalla d'un espanyol en la gimnàsia d'uns Jocs Olímpics. Deferr havia vist deu dies abans com una caiguda a l'exercici de terra l'havia privat de lluitar per la medalla de l'exercici en el que semblava que tenia més possibilitats.

L'equip espanyol de gimnàsia femenina va quedar cinquè, igualant la seva millor classificació de la història. En aquest equip va destacar la vilanovina Esther Moya, que va quedar en quarta posició en salt i a terra. Les gimnastes romanes Andrea Raducan, Simona Amanar i Maria Olaru van copar les tres primeres places en la final individual en una classificació que va resultar polèmica. Raducan, de 17 anys, va ser desposseïda del títol per donar positiu al control antidòping. El comitè de disciplina va reconèixer que la jove gimnasta havia actuat sense malícia, ja que havia pres un medicament contra el refredat per indicació del seu metge, el que va permetre que conservés les seves medalles d'or del concurs per equips i la plata del salt.

La judoka alacantina Isabel Fernández es va proclamar campiona en la categoria de 57 quilos. Fernández, de 28 anys, ja havia aconseguit el bronze a Atlanta'96, havia estat campiona del món el 1997 i subcampiona mundial el 1999. Un altre dels esportistes espanyols destacats va ser el boxejador cordovès Rafael Lozano, que va guanyar la medalla de plata en la categoria de 48 quilos. L'únic representant de la boxa espanyola millorava així el bronze que havia guanyat a Atlanta'96. També va aconseguir medalla de bronze el lluitador de taekwondo navarrés Gabriel Esparza, en una disciplina que s'estrenava en aquests jocs com a disciplina oficial, després d'haver estat d'exhibició a Seül'88 i Barcelona'92. En els esports de lluita van destacar la victòria del boxejador cubà Félix Savón, que va guanyar el tercer or consecutiu en la categoria de pes pesant, igualant la gesta del seu compatriota Teófilo Stevenson. Per contra, un altre que semblava invencible, el lluitador rus Alexander Karelin, va perdre la final de lluita grecorromana contra el nord-americà Rulon Gardner després de 13 anys sense perdre ni un combat.

En ciclisme, el mallorquí Joan Llaneras va guanyar la medalla d'or en la prova de puntuació en pista. Llaneras, de 31 anys, ja havia guanyat 4 títols mundials. També va aconseguir medalla una altre mallorquina, Margarida Fullana, en una especialitat, la bicicleta de muntanya, en la que era considerada la favorita. Fullana va quedar tercera en una polèmica cursa en la que va caure quan era avançada per la guanyadora, l'italiana Paola Pezzo. En les proves de ruta, la biscaïna Joane Somarriba, que es presentava com a guanyadora del Giro i del Tour, va quedar cinquena en la contrarrellotge, que va guanyar l'holandesa Leontien Zijlaard van Moorsel, la Marion Jones del ciclisme, que ja havia guanyat les medalles d'or en la prova de fons en carretera i a la de persecució individual en pista, prova a la que a més va batre el récord mundial, i a més havia quedat en segon lloc a la prova de puntuació. També cal destacar la participació de la francesa Jeannie Longo, que amb 41 anys va aconseguir la medalla de bronze a la contrarrellotge.

En els esports d'equip, van destacar la medalla de plata aconseguida per l'equip espanyol de futbol, que va perdre la final amb Camerun, en un partit que a la mitja part guanyava 2 a 0, i que va acabar perdent per penaltis després d'una pròrroga a la que va arribar amb només nou jugadors. En bàsquet la medalla d'or va ser per Estats Units, que per primera vegada des que es va obrir la participació als jugadors de la NBA va veure en perill la seva victòria. En la semifinal contra Lituània, un triple en l'últim segon va estar a punt de donar la victòria a l'equip bàltic. On sí que va saltar la sorpresa va ser en beisbol, on l'equip de Cuba va perdre la final contra els Estats Units per 4 a 0.

La parella Àlex Corretja i Albert Costa van salvar la participació espanyola en tennis en obtenir la medalla de bronze en els dobles masculins i l'equip d’handbol masculí va aconseguir la medalla, també de bronze, que se li va escapar a d'altres esports d'equip en què Espanya tenia opcions, com el waterpolo, en que va quedar en quart lloc, o l'hoquei herba.

En general l'actuació espanyola va ser qualificada de decebedora, especialment per les expectatives que s'havien creat prèviament als Jocs. Dirigents i comentaristes esportius anunciaven que es guanyarien un mínim de 15 medalles, més o menys al nivell dels Jocs d'Atlanta'96, i que amb una mica de sort podrien ser una vintena acostant-se al màxim històric de 22 medalles de Barcelona'92. Finalment els representants espanyols van aconseguir només 11 medalles, la meitat que als Jocs de Barcelona'92 i també menys que a Atlanta, a on se n’havien guanyat 17. Per part catalana els resultats van ser vists amb més optimisme, ja que una bona part de les medalles individuals havien estat obtingudes per esportistes catalans o que tenien llicències en clubs catalans, entre elles les de més repercussió com la de gimnàsia de Gervasi Deferr, la de marxa de Maria Vasco, o fins i tot la de natació de Nina Zhivanevskaia, nedadora del Club Natació Sabadell. També en els esports d'equip la participació catalana va ser alta ja que la base dels més destacats estava formada per jugadors de clubs catalans, especialment al waterpolo, però també en l’handbol i el futbol.