Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Els fumadors van veure com es limitaven els espais on es podia fumar sense restriccions

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Científics, innovadors, investigadors (120)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
sanitat i salut pública (251)
Tabac i tabaquisme (65)
Personatges Personatges
David Byrne (2)
Elena Salgado (85)
Rafael Maldonado (2)
Rodrigo Córdoba (1)
Entitats Entitats
Comité Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme (1)
Ministeri de Sanitat (38)
Unió Europea (1018)
38 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Un problema de salut pública
Tabac
L’octubre del 2004 el govern espanyol anunciava que el ministeri de Sanitat dirigit per Elena Salgado estava preparant una llei que entraria en vigor el 2005 i que preveia multes de fins a 60.000 euros per a les empreses que permetessin fumar en els centres de treball, inclosos bars i restaurant (on no s’aplicaria la llei fins a finals del 2007), sempre que no fos en espais destinats específicament a fumadors. La nova normativa afectaria totes les empreses, al marge del nombre de treballadors.

La ministra va justificar aquestes mesures argumentant que el tabac s’havia convertit en una qüestió de salut pública i que calia protegir els drets dels no fumadors a respirar aire net. Segons diferents estudis, el 15% del fum que desprèn una cigarreta és inhalat pel fumador, mentre que l’altre 85% queda dispers en l’aire i no està exempt d’elements tòxics, com la nicotina.

Segons dades del 2004, a l’Estat espanyol prop del 70% de la població es confessava no fumadora mentre un 30% era fumadora. El tabac era la causa de la mort d’unes 56.000 persones cada any, 800 de les quals eren no fumadores, i d’aquestes 140 eren nens menors d’un any.
La ministra de Sanitat del govern socialista havia reiterat en nombroses ocasions el seu convenciment que eradicar el tabac dels centres de treball era una mesura molt efectiva, ja que permetia arribar a una gran part de la població i, encara que no es pogués eradicar l’hàbit de fumar, sí que s’aconseguiria reduir el consum de tabac, com demostraven molts estudis realitzats en països de la Unió Europea que ja havien adoptat mesures d’aquest tipus temps enrere.
El president del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme, Rodrigo Córdoba, va aplaudir aquesta iniciativa i defensava que fos la Inspecció de Treball la que vigilés el compliment de la normativa en tots els centres laborals.

A Catalunya, el departament de Salut ja durant el 2004 va elaborar una normativa en sintonia amb el marc antitabac europeu i el projecte del ministeri de Sanitat. El director general de Salut Pública, Antoni Plasència, va assegurar que el canvi de normativa es basaria en la protecció de la salut dels treballadors, inclosos els empleats de restaurants i bars. En aquest tipus de locals la normativa obligaria que hi hagués zones separades de fumadors i no fumadors, reservant per als fumadors un espai més reduït que per als fumadors, i deixant al propietari dels locals més petits la llibertat de decidir si al seu local s’hi podia fumar o no.

Per donar exemple, des de l’1 de setembre del 2004 la conselleria de Salut va declarar la seva seu a Barcelona lliure de fums i sense espai per a fumadors. El que desitgés fumar havia de fer-ho al carrer.
A Europa, un dels primers països a prohibir fumar en llocs de treball va ser Holanda, encara que la normativa de bars i restaurants no havia d’arribar fins al 2008. També països com Noruega i Malta havien prohibit fumar en els llocs de treball, així com Irlanda, que el 29 de març del 2004 es va convertir en el primer país europeu que prohibia fumar no tan sols en els llocs de treball (excepte presons, hospitals, centres psiquiàtrics i asils) sinó també en pubs i locals públics. Els pubs són per als irlandesos la continuïtat de casa i un gran centre d’activitat social. La prohibició de fumar es va aplicar enmig del més absolut caos, després de diferents ajornaments i amb un parell de demandes anticonstitucionals encara pendents de resolució. La policia va ser crítica amb la nova llei, que considerava que era impossible d’aplicar, ja que tenia por que augmentessin el desordre i la delinqüència. La vigilància va quedar a càrrec d’un modest equip de 41 “controladors de tabac” ajudats per 350 funcionaris de Medi Ambient, amb potestat per imposar multes de fins a dos mil euros i retirar les llicències als establiments que no fessin cas de la normativa. Amb dades del novembre del 2004 la venda de cigarretes havia disminuït al país un 7,5% (més de 500 milions de paquets a l’any) i la prohibició de consumir tabac en tots els llocs de treball va ser considerada un èxit a la República d’Irlanda a pesar de l’escepticisme inicial i la por a la desaparició de llocs de treball. Mentre que un 15% de pubs afirmaven haver perdut una part de la clientela, la resta es mostraven molt contents perquè tenien no només els mateixos clients que abans sinó que aquesta clientela s’havia incrementat amb famílies amb nens.

En països com Suècia i Itàlia es preveia que es començaria a aplicar aquest tipus de
normativa el gener del 2005. En altres països o ciutats del món com ara Nova York, Boston, Hong Kong i Toronto, la normativa antitabac ja feia més temps que s’havia posat en marxa, però l’únic país del món on s’havia prohibit fumar era Butan (petit Estat de l’Himàlaia), que el 17 de desembre del 2004 es va convertir en el primer Estat del món que prohibia la venda de tabac a tot el territori i el consum en qualsevol lloc públic, inclòs el carrer. El que volgués fumar només ho podia fer dins de casa i amb tabac comprat a l’estranger. Si algú infringia la normativa la multa a pagar era de 225 dòlars (preu molt elevat per la baixa renda que té el país). No obstant, la llei deixava una porta oberta perquè els fumadors poguessin continuar consumint tabac en espais privats, ja que podien introduir tabac al país després de pagar un impost del 100% del seu valor.

Juntament amb la prohibició de fumar en llocs de treball i altres locals públics, l’altra gran estratègia utilitzada en la lluita contra el tabaquisme era la publicitat. El 22 d’octubre, el comissari europeu de Salut i Protecció al Consumidor, David Byrne, va presentar a Brussel·les una nova campanya antitabac, que havia costat 72 milions d’euros i que constava de 42 imatges de gran duresa on es mostraven els efectes del tabac. Anaven des de la foto d’una cigarreta doblegada amb el lema “Smoking may reduce the blood flow and cause impotence” (“Fumar pot reduir el rec sanguini i causar impotència”) fins a una foto d’un cap amb un tumor cancerós sortint per la gola “Fumer peut entraîner une mort lente et douloureuse” (“Fumar pot provocar una mort lenta i dolorosa”) o la fotografia d’un jove tancat en una presó amb un peu que deia “Smoking is highly addictive; don’t start” (“Fumar és altament additiu; no comencis”), entre d’altres. Segons la Comissió, unes 650.000 persones moren cada any a la UE a conseqüència del tabac.

En el camp de la recerca, el 2004 hi va haver alguns avenços significatius en la comprensió dels mecanismes que generen l’addicció al tabac. Un equip d’investigadors de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia havien demostrat que una petita alteració genètica era suficient perquè els anomenats receptors nicotínics del cervell s’alteressin i una persona tingués més tendència a l’addicció a la nicotina. La nicotina s’uneix als receptors nicotínics de les neurones, produint una acivació del sistema opioide intern i, per tant, una activació dels mecanismes de reforç. Aquesta activació és el que fa que la nicotina generi addició.

El treball es va presentar el novembre del 2004 a la prestigiosa revista Science, i els autors suggerien que caldria buscar un fàrmac que bloquegés la unitat alfa 4 del receptor nicotínic i impossibilités que la nicotina activés el receptor.

En aquest camp de la recerca sobre l’addicció, que semblava determinant per aconseguir anar reduint el percentatge de fumadors, també va ser notícia la decisió de l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units d’encarregar al professor Rafael Maldonado, director del laboratori de neurofarmacologia a la UPF, i al seu equip que posessin a punt un protocol internacional d’addicció a la nicotina en ratolins. Posteriorment s’esperava poder extrapolar els resultats als humans.