Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Antonio Gades

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Dansa (21)
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Identitats culturals (86)
Llengua catalana (1362)
Músics, cantants, compositors, ballarins (253)
Personatges Personatges
Antonio Esteve Ródenas (3)
Carlos Saura (9)
Cristina Hoyos (3)
Fidel Castro (78)
Marujita Díaz (2)
Pepa Flores (2)
Entitats Entitats
Grupo Independiente de Artistas de la Danza (1)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit Comunista d´Espanya Reconstituït (2)
Teatro Nacional (6)
950 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Antonio Gades (1936-2004)
Teatre
El ballarí, coreògraf, revolucionari, comunista, actor i navegant Antonio Gades va morir el 20 de juliol a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid als 67 anys, després de tres anys de lluita contra el càncer.

Nascut en el si d’una família humil a Elda (Alt Vinalopó), el 16 de novembre del 1936, amb el nom d’Antonio Esteve Ródenas, va marxar a Madrid als cinc anys seguint el seu pare, voluntari republicà vençut pel franquisme.

Va ser boxejador, ciclista, grum, aprenent d’enquadernador, ajudant de fotògraf... Ho va intentar tot per fugir de la misèria. “Per les meves venes no hi corria la sang de l’art. Per les meves venes hi circulava l’anèmia provocada per la gana”, deia Gades.
Quan només tenia catorze anys, va començar a ballar a la companyia de Pilar López, que el va “descobrir” i rebatejar com a Antonio Gades. Nou anys després, el 1961, va presentar el seu primer espectacle, Ensueño, amb el qual va fer una gira per Itàlia. Amb 26 anys, va debutar a la Scala de Milà com a primer ballarí i mestre del cos de ball.

Paral·lelament, els directors de cinema s’interessaven per un home amb una mirada profunda, uns braços que abraçaven el cel i uns peus que metrallaven. Los Tarantos (1963) –finalista als Oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa–, de Francesc Rovira Beleta, amb qui va tornar a treballar el 1967 a El amor brujo, i Mario CamusCon el viento solano (1966) i Los días del pasado (1977)– el van consagrar en el cine i el van fer popular.

El 1969 va crear la seva pròpia companyia, una cooperativa de dotze persones que, tot just presentar-se a París, va rebre el Premi Nacional francès de teatre. Van fer gires per tot Europa i Amèrica amb gran èxit amb espectacles com El sombrero de tres picos, El amor brujo, Fuego i Bodas de sangre.

Gades va renovar el ball flamenc despullant-lo de tòpics i exhibicionismes i redefinint-lo en la precisió i la sobrietat. Va transformar en moviment la literatura espanyola i sempre va defensar l’ètica per davant de l’estètica. La seva dansa era culta i popular alhora.

Després de la mort de Franco, va acceptar dirigir el Ballet Nacional Espanyol, però dos anys després el van cessar per defensar les condicions laborals dels ballarins i per declarar, sense embuts, que el “ballet espanyol”, senzillament, no existia. “Existeixen la cultura catalana, l’andalusa, la basca i la gallega... però d’aquestes cultures no se’n pot fer un esperanto”.

Els ballarins, fidels, es van autoacomiadar i amb ells va formar el Grupo Independiente de Artistas de la Danza (GIAD), cooperativa que va dirigir fins al 1981.

En aquesta època va començar l’idil·li artístic amb Carlos Saura. Els dos genis van ajuntar els seus talents i van crear una trilogia cinematogràfica: Bodas de sangre (1981), coprotagonitzada per Cristina Hoyos; Carmen (1983), amb Laura del Sol, i El amor brujo (1986). Després van rodar el llargmetratge-documental Flamenco.
Reconstruïda la seva companyia, el desembre del 1994 va estrenar Fuenteovejuna, el seu últim gran espectacle, que, com una manifestació antipoder, va fascinar el món.

El compromís polític va ser una constant en la vida de Gades. Comunista i castrista convençut –tenia casa a Cuba–, va militar al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE) i al PSAN i va ajudar econòmicament el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional). En els últims anys de la seva vida, va militar orgullosament al Partit Castrista de Cuba, un reconeixement que rarament s’atorga a persones de fora del país.
Les dones també van ser una constant a la seva vida. Després de casar-se amb la tonadillera i actriu Marujita Díaz, matrimoni que va durar vint mesos, va tenir relacions amb les ballarines Sandra Lebrouch i Pilar San Clemente, amb qui va tenir dos fills. El 1982 es va casar a Cuba amb Pepa Flores Marisol –apadrinats per Fidel Castro i Alicia Alonso–, amb qui va tenir tres filles i de qui es va separar el 1986. Després encara es va casar amb la suïssa Daniela Frey (1988) i, fa uns mesos, amb Eugenia Eiriz, que s’encarregarà, juntament amb alguna de les filles de l’artista, de tirar endavant la Fundació Antonio Gades.

Gades ha estat un dels artistes més condecorats d’Espanya. L’últim reconeixement el va rebre a l’Havana, de mans de Fidel Castro, que el 5 de juny passat li va entregar l’orde José Martí, la màxima condecoració cubana. Va ser la seva última compareixença pública.

Després de passar cinc cops pel quiròfan a causa del càncer d’estómac, colon i fetge, encara li van quedar forces per complir un dels seus últims somnis: creuar l’Atlàntic. Va viatjar en el seu veler des d’Altea fins a Cuba. “Navegar és el que més m’agrada del món. El ball, al costat d’això, és una tonteria”, deia Gades.
En conèixer la notícia de la mort de Gades, nombroses personalitats artístiques van destacar la seva aportació “revolucionària” a la dansa i van elogiar el grau de compromís d’aquest “geni marginat políticament per les seves idees”.