Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Joan Capri, un dels actors còmics més populars de Catalunya

Articles dependents
Antonio Buero Vallejo
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actors, actrius, directors (340)
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Personatges Personatges
Adolfo Marsillach Soriano (8)
Borja Sitjà (4)
Guillem-Jordi Graells (6)
Joan Camprubí (7)
Joan Clos (169)
Josep Montanyès (13)
Josep Maria Flotats (31)
Lluís Pasqual (14)
Matías Yáñez Jiménez (3)
Ramon Fontseré (2)
Tortell Poltrona (8)
Entitats Entitats
Ciutat del Teatre (8)
Els Joglars (10)
Federació Estatal d`Associacions d`Empreses Productores de Teatre i Dansa (1)
Festival Grec (19)
Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega (23)
Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic (6)
La Fura dels Baus (10)
Medalla al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (6)
Premio Nacional de Teatro (8)
Premis Max (13)
Sitges Teatre Internacional (5)
Societat General d'Autors i Editors (20)
62 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Capri mor en un gran any de l'escena catalana
Teatre
L'any 2000 va ser un any d'estrenes i d'inauguracions polèmiques, pel reconeixement de la tasca dels actors catalans i també va estar marcat per la desaparició d’un dels actors i humoristes catalans de més renom, Joan Capri.

Capri va ser hospitalitzat a la Vall d'Hebron per les cremades que va patir en un accident domèstic on va morir el 4 de febrer als 82 anys. La seva última aparició pública havia estat al 1997, quan va recollir, a l'Ajuntament de Barcelona, la medalla d'Or al Mèrit Artístic.

Joan Camprubí Alemany, que era com en realitat es deia el famós actor, havia nascut a Barcelona el 10 de juliol de 1917. De petit va viure a prop del domicili de Josep Maria de Segarra i al col•legi s’interessava fonamentalment per la literatura. De jove va treballar al mercat venent llegums, però aviat es va adonar que els seus clients es morien de riure cada cop que obria la boca. Així va començar la seva carrera com a humorista fins que va debutar professionalment al Teatre Windsor, a la companyia de Berta Riaza, representant La cuina dels àngels.

La seva peculiar manera d’interpretar als escenaris, la seva gran capacitat d’improvisació i les seves nombroses intervencions en la programació del Teatre Romea el van convertir aviat en un actor popular i estimat, ja amb el nom artístic de Joan Capri. A més d’aconseguir un gran èxit sobre els escenaris. L’actor va arribar a totes les cases gràcies als llegendaris enregistraments discogràfics dels seus cèlebres monòlegs: Pobre González, Ja tenim minyona, Futbolitis, No som res, La guerra del 600, etc. Per iniciativa del popular radiofonista Salvador Escamilla, gran part d'aquestes gravacions es van remasteritzar en CD el 1997 i van tornar a tenir un gran èxit de vendes.

Els seus inicis al cinema van ser com a actor secundari en films com Zalacaín el aventurero de Juan de Orduña. Després va passar a obres d'autor com Los felices 60 de Jaime Camino. Però sense cap mena de dubte el que més va contribuir al gran ressò social que va adquirir va ser la televisió on va triomfar rotundament amb la cèlebre sèrie El doctor Caparrós.


El 25 de març també es va produir la desaparició de Matías Colsada, popularment considerat com el rei del Paral•lel, a l’haver sabut crear i mantenir l’estil de revista des de finals dels anys cinquanta fins la seva mort i haver portat a la fama artistes del gènere com Carmen del Lirio i Tania Doris. L'empresari madrileny, de 88 anys, era el propietari del Teatre Apolo i havia començat en el món de l'espectacle el 1928. A partir del 1956 es va fer famós el lema "Las alegres chicas de Colsada" en referència a les 11 companyies que va arribar a tenir.

L’entrega del premis Max va certificar el bon moment del teatre català: dels 60 finalistes de les diferents categories, 32 eren catalans. Els guardons se'ls van endur les obres Tot esperant Godot, La reina de bellesa de Leenane, Els pirates, Zumzum Ka, Chicago i El lector por horas. El premi d'honor va ser per a Adolfo Marsillach i Jaume Mateu, més conegut per Tortell Poltrona, que va ser distingit per la seva trajectòria en el món del circ.

Un any més, els premis Max van estar envoltats de polèmica, sobretot pels criteris de selecció que discriminaven obres no estrenades en les grans capitals per la seva menor difusió. La Federació Estatal d'Associacions d'Empreses Productores de Teatre i Dansa van demanar la creació de 17 premis autonòmics dins del Max. La Societat General d'Autors s'hi va negar. Finalment al desembre es va arribar a un consens a mig camí entre les dues postures amb la creació d'una nova categoria per a distingir el millor espectacle autonòmic.

Una de les companyies més crítiques amb aquests premis va ser Els Joglars, la qual per mitjà d’una carta dirigida a la Societat General d’Autors havia avisat que, en cas de ser nominats per a algun premi, es retirarien. Un dels membres d’aquesta companyia, Ramon Fontseré, va guanyar el Premio Nacional de Teatro atorgat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, per la seva interpretació a Daaalí. Albert Boadella, director de la companyia, que 7 anys abans havia refusat el premi perquè considerava que arribava massa tard, es va mostrar més eufòric que el mateix guardonat.

Per la seva banda, La Fura dels Baus va estrenar a Brussel•les un ambiciós espectacle, OBS, inspirat lliurement en el Macbeth de William Shakespeare, que combinava gravacions en directe i en 3D per mostrar un món violent. El públic belga es va entusiasmar amb el muntatge, que els obligava a desplaçar-se constantment i el teatre català es va consolidar un cop més a Europa. A Barcelona, La Fura es va presentar al Liceu amb un nou concepte d'òpera basat en la dramatúrgia més que no pas en la música i el llibret. D.Q. va inaugurar la temporada del Liceu amb una obra futurista que va omplir la el teatre de tecnologia i polèmica.

Josep Maria Flotats va tornar a Barcelona "sense desig de venjança" a representar Arte al Teatre Tívoli. Una gran ovació del públic va posar el punt i final de la societat civil al temut retorn de l'actor i exdirector del Teatre Nacional de Catalunya que, incidentalment, va obrir la temporada amb un Calderón en castellà. Res d'estrany tenint en compte que les 11 sales amb aforaments més grans van obrir oferint 11 espectacles, tots en castellà, i dels quals 8 havien estat produïts a Madrid.

Però res no va desfermar tanta polèmica com la controvertida Ciutat del Teatre. El 30 d'octubre va obrir les seves portes el nou Institut del Teatre, en el que s'havien invertit 4.500 milions de pessetes, amb un boicot per part de professors i alumnes. Després d'haver refusat el projecte en reiterades ocasions, l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, va acabar acceptant per sorpresa la proposta dissenyada per Lluís Pasqual, que implicava la modificació del pla general metropolità per poder fer retocs a les zones verdes que envoltaven el complex. Aquest acord, però, no va impedir que anunciessin la seva dimissió per l’1 de gener del 2001 els dos co-directors del Lliure, Lluís Pasqual i Guillem Jordi Graells, després de mesos de polèmica per la nova ubicació i les acusacions de manca de suport institucional. El 24 d’octubre l’assemblea de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic va aprovar el nomenament de Josep Montanyès per substituir-los. Aquest es va refermar en la voluntat de mantenir activa la històrica sala de Gràcia.

Pel que fa als diversos festivals, Sitges Teatre Internacional va fer una aposta clara per la creació contemporània internacional i va tancar entre fortes ovacions. El Grec'2000 va reduir a la meitat el nombre d'espectacles amb la voluntat de recuperar el seu caràcter artístic. Amb un balanç del 54% d'ocupació, el festival d'estiu va tancar la 24a edició amb 135.000 entrades venudes i la satisfacció del seu director, Borja Sitjà, que va qualificar de reeixit el nou rumb del Grec.

També la Fira de Tàrrega va reduir l'oferta per oferir més qualitat. 250 funcions de teatre i dansa es van repartir els 90.000 espectadors que van passar per la Fira. El descens de públic va quedar absolutament compensat, segons els organitzadors, per la gran afluència de programadors i pel nombre de contactes professionals que s'hi van establir.