Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cinema (199)
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Literatura i llibres (278)
Música (203)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Domènec Reixach (10)
Joan Amézaga (7)
Llorenç Corbella (5)
Olga Tragant (1)
Pascal Comelade (7)
Pau Llacuna (3)
Sergi Belbel (23)
Sol Picó (12)
Toni Casares (6)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Diputació de Barcelona (49)
Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic (6)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri de Cultura (62)
Societat General d'Autors i Editors (20)
Teatre Lliure- Teatre públic (46)
Teatre Nacional de Catalunya (76)
Teatre Poliorama (14)
Teatre Victòria (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
44 lectures d'aquest article
15 impressions d'aquest article
Consum, fires i equipaments
Teatre
Segons una enquesta conjunta de la societat General d’Autors i Editors (SGAE) i el ministeri de Cultura, donada a conèixer el 2005, al període 2002-2003 Catalunya va estar al capdavant de l’Estat espanyol en els diferents indicadors de consum cultural. L’estudi s’havia fet a partir de les entrevistes realitzades a un total de 12.180 persones de tot l’Estat, de les quals 1.308 vivien a Catalunya. La música, el cinema i la literatura resultaven ser les activitats favorites dels catalans. Un 89,3% dels catalans asseguraven escoltar música, un 62,9% va anar al cinema almenys un cop l’any, i un 24,7% afirmaven que cada dia destinaven una estona a la lectura d’un llibre. Pel que feia a la lectura de diaris, ho feia el 32,7% de població i quant al consum de televisió un 95,5% dels catalans la miraven cada dia.

En relació al teatre, l’estudi reflectia que un 31,8% dels catalans assistien com a mínim un cop l’any a una representació. Això sí, la dansa interessava només a un 7,5% de públic. La xifra no era molt encoratjadora, però analitzada en el context del consum cultural global resultava convenient per garantir la continuïtat d’una activitat que, als darrers anys havia declinat en percentatge d’obres en català estrenades, però havia crescut en percentatge de representacions en castellà. En aquest sentit, de l’estudi es desprenia un canvi en els gustos i costums del públic, molt influenciat per l’esfera de la televisió i el cinema a l’hora d’elegir una programació teatral, així com molt determinats per l’absència d’un gros d’apostes de país, ja que els programadors donaven l’esquena a l’estrena dels molts autors del teatre clàssic català, perquè les noves generacions d’escriptors no manifestaven gaire interès per l’afer. Quant a xifres, les proporcionades per les administracions catalanes indicaven que al 2004 el teatre en català havia patit una reducció del 16% de públic i del 6% de volum de producció, comparat amb el 74% d’augment dels projectes teatrals en castellà, que per primera vegada en molts d’anys van tenir a Catalunya més públic que el teatre en català.

De tota manera, Catalunya comptava amb un seguit d’equipaments amb programació amb català més o menys estable, com ara el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya. Respecte al Teatre Lliure, el 17 de juny del 2005, cinc anys després del trasllat del Teatre Lliure al Palau de l’Agricultura de Montjuïc, es va signar un acord per crear un consorci entre la Fundació Teatre Lliure, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el ministeri de Cultura i la Diputació de Barcelona. El nou acord conferia caràcter públic al teatre, alhora que les administracions es van comprometre a augmentar les subvencions per damunt del 48% de cara al 2008, el que havia de suposar un total de 2,5 milions d’euros. El consorci gestionaria el teatre, mentre que la Fundació elaboraria el programa fins al 2008 i n’escollirà el director artístic.

Pel que fa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el 18 de març de 2005 Sergi Belbel va ser nomenat nou director artístic, i comptaria amb l’assessorament de la ballarina i coreògrafa Sol Picó i del responsable de la Sala Beckett Toni Casares. L’anterior director, Domènech Reixach, havia de mantenir el seu càrrec de director artístic fins a finalitzar el contracte al juliol del 2006. Durant aquest període treballaria conjuntament amb Belbel, que assuniria la responsabilitat sencera la temporada 2006-2007. Els pressupostos es van saldar amb un superàvit de 178.910 euros, si bé els números deien que havia patit una davallada considerable d’espectadors: 133.484 espectadors i un percentatge d’ocupació del 62,35%.

Comparant-ho amb cinc anys enrere, s’evidenciava que al 2000 havia tingut 176.447 espectadors i un 67,49% d’ocupació. El 2001 havien estat 141.277 espectadors i un 63,54% d’ocupació, al 2002, 140.868 espectadors i 65,47% d’ocupació, al 2003, 167.143 i un 73,51%, i al 2004 212.968 i un 84,78%. En tot cas, Reixac va precisar la bona acollida dels espectacles de nous creadors amb un 53,75% d’ocupació, i , per espectacles, el musical Mar i cel (que després es va explotar al Teatre Victòria i l’havien vist 323.274 persones) va tenir un 100% d’ocupació, la mateixa que La rose et la hache i Diàfan. L’obra més vista va ser Fuente Ovejuna, amb 24.263 persones. Cal anotar també que El mètode Grönholm va congregar 137.266 espectadors al Poliorama. Pel que feia a la llengua, un 65% de les produccions van ser en català, un 15% en castellà, i el 20% restant en altres llengües o espectacles de dansa.

En l’aspecte econòmic, el 2005, amb un pressupost final de 14.493.217 euros, va presentar una partida del 35% (5.061.824 euros) destinada a la producció i un 48% (6.854.666 euros), a costos d’estructura. Per al 2006, el pressupost previst era de 15.506.405 euros i, a més a més, s’havia aprovat un pla d’inversió a 10 anys vista i de 10 milions d’euros que preveia els costos d’obra civil, de renovació dels equips informàtics, la instal·lació d’aire condicionat a la Sala Tallers, canviar les canonades d’aigua i fer un estudi sobre la idoneïtat o no de les màquines d’aire condicionat situades dalt de l’escenari de la Sala Gran.

El 2005 es va tornar a confirmar l’èxit absolut de públic, de programacions i de contractacions registrats a les dues fires de teatre més importants del país, la de Tàrrega i la de Manresa. L’11 de setembre del 2005 es va cloure a Tàrrega la 25ena Fira de teatre al carrer amb la participació de 807 professionals acreditats, adscrits a 412 entitats d’arreu del món. Tant l’alcalde de Tàrrega, Joan Amézaga, com el director artístic de la Fira, Llorenç Corbella, i el gerent, Pau Llacuna, van coincidir a destacar que aquesta havia estat una edició molt més tranquil·la que d’altres anys i hi havia hagut un gran equilibri entre el vessant professional i el lúdic.

A Manresa, la mediterrània del nord i del sud, des de Grècia fins al Pròxim Orient, des de l’Occitània fins al Magrib, grups provinents de tot l’arc mediterrani van ser presents a la VIII edició de la Fira Mediterrània d’Espectacles d’Arrel Tradicional, que va tenir lloc el primer cap de setmana de novembre . En total es van presentar 83 espectacles i 130 actuacions, entre les que hi havia un nombre important d’estrenes absolutes i també de coproduccions. La dansa també va tenir un paper destacat amb els treballs de coreògrafs i ballarins de gran prestigi, com la companyia Gelabert-Azzopardi, que va cercar les fusions entre l’arrel i la contemporaneïtat en un espectacle que comptava amb les melodies del sempre polifacètic Pascal Comelade, i la manresana Olga Tragant. Les dinàmiques itinerants van comptar amb companyies catalanes d’ampli ressò com Xirriquiteula, Gog i Magog i La Banda del Surdo, amb el seu nou espectacle. La cloenda de la Fira la van fer els occitans Commandos Percu, que van tancar edició diumenge 6 de novembre al vespre, amb un espectacle que fusionava la música i el foc, la tradició i la contemporaneïtat, i que es va poder veure a la plaça Milcentenari de la vila , en estrena exclusiva als Països Catalans.